Veno Tafer, poeta implicat en el moviment civil per la independència eslovena des del primer dia, als 83 anys la setmana passada va tenir la generositat d’acompanyar-me unes quantes hores per Ljubliana parlant-me del seu país. D’entrada em va sorprendre trobar-lo especialment preocupat per alertar-me dels perills del “nacionalisme”. Em va parlar de l’extrema dreta, de fronteres amb filferros espinats, de retòrica política excloent, de l’església conservadora, de bons intel·lectuals convertits en polítics mediocres i corruptes… però per sort també de la cultura i la literatura del seu país, de la família i del seu gos – de qui no es separa per res des de fa 3 anys – i també dels seus anys al capdavant de l’Associació d’Escriptors Eslovens com a secretari i com a president anys més tard.
Em va parlar també d’economia, de fàbriques, de propietats, d’especuladors… “Nosaltres lluitàvem pels drets humans i la llibertat d’expressió…” Opositor i represaliat per la Iugoslàvia de Tito – sense ni molt menys renegar de res – en algun moment semblava que tingués la necessitat de justificar-se per haver col·laborat a portar el capitalisme al país.
Va parlar de solidaritat passada i actual amb la gent de l’antiga Iugoslàvia, i també d’alguna amistat trencada, el nacionalisme sorgia de nou, tot i que vaig acabar sospitant que si té gaires enemistats, que no ho crec, seran més a Ljubljana que a Belgrad.
Abans d’acomiadar-se, amb el cotxe en marxa apartat a una vora de la calçada, hi va tornar. Per mobilitzar la gent cal apel·lar a un cert nacionalisme ben entès (història, llengua…), “els partisans eslovens també ho van fer per combatre els nazis”, però quan sigueu independents “aneu molt en compte amb el nacionalisme”.