Carta a casa

He passat el nadal dels tres últims anys a tres ciutats europees diferents – Skopje, Manresa i Chemnitz – i els tres he anat a fer el tafaner a l’església. Concretament a les esglésies de Sant Climent d’Ohrid i de Sant Jordi a Skopje, on l’església ortodoxa més reaccionaria i de retòrica nacionalista ha anat guanyant influència en la república independent de Macedònia; a la Seu de Manresa; i a l’església de Sant Mateu, a Chemnitz, ciutat de tradició protestant a l’est alemany que durant la RDA es va rebatejar com a Karl-Marx-Stadt.
Fa un parell d’anys, a Skopje, hi vaig trobar les esglésies plenes, de gent i de tradicions ben vives. Tradicions com les de la corrua de feligresos que van passant tot el matí per la petita l’església de Sant Jordi al barri de Kisela Voda i que l’omple de gent, obsequis (sobres pel capellà inclosos), cants i petits rituals individuals de benedicció. Els espais de l’església es converteixen en punt de referència central per una part important de la societat, sent alhora punt de referència de la cohesió del barri i perpetuador de la influència eclesiàstica sobre el dia a dia de la societat.
A Chemnitz, enguany, també hi he trobat l’església plena, amb activitats diverses al llarg de tot el dia, des de la missa avorrida fins a una mena de pastorets a favor de l’acollida de refugiats fets per adolescents, passant per la música, la lectura de textos, etc. La capellà (capellana?) és l’únic dia a l’any que veu l’església plena (casaments, funerals… a banda), però continua sent un punt de referència de la comunitat almenys un cop l’any. Malgrat que en aquest cas el discurs era prou digne no m’hi sentiria gens “cridat” si no fos per fer el tafaner, però cal reconèixer que l’església (la física, amb l’espiritual ara no m’hi poso) continua tenint una funció social.
L’any passat, a la Seu de Manresa, a la Missa del Gall envoltat per una quarantena de persones, vaig passar l’avorriment imaginant quines funcions – volgudes o no volgudes – podria tenir un dels temples importants del gòtic català. Se’m van acudir moltes coses, però en cap m’imaginava quin paper, per bé o per mal, hi podia jugar l’església.