Carta a casa

Macedònia és un estat amb una profunda divisió i conflictivitat ètnica, sobretot entre eslaus macedonis i la minoria albanesa, més del 25% de la població. Amb una tensió interètnica constant, però sense episodis de violència explícita a gran escala des de feia anys. Un govern acorralat per una oposició política, l’SDSM, que res fa preveure que vulgui fer canvis importants en les estructures de l’estat, però que es veu capacitada per aconseguir-ne el control. Unes protestes als carrers d’Skopje, amb forta repressió policial, que van començar el passat 5 de maig i que han anat creixent i extenent-se per altres ciutats. Les protestes han de culminar amb una gran manifestació el proper diumenge 17 de maig a Skopje. En aquestes protestes, més increïble encara, s’ha vist conviure algunes banderes macedònies i albanesa, a la mateixa banda de la barricada.
I de sobte… la violència entre les forces armades de l’estat i membres d’un grup armat proalbanès torna a esclatar recordant alguns dels episodis més durs del conflicte del 2001. Més de 20 morts en un sol dia pels carrers de Kumanovo, ciutat del nord a tocar de les fronteres tant de Sèrbia com de Kosovo.
Les organitzacions socials i d’esquerres que els darrers dies s’estaven enfrontant al govern des del carrer, alguns membres de les quals van acabar detinguts i colpejats, avui ja feien comunicats de solidaritat amb els policies morts a Kumanovo. Caldrà veure com evoluciona, què passa els propers dies a les zones de majoria albanesa i què passa a Skopje el dia 17, si es manté la convocatòria de manifestacions contra un govern cada dia més autoritari, que sembla que sí.
El que està clar és que el país s’ha resituat, de nou, en la tensió nacional i en els fantasmes dels enemics exteriors, els terrenys preferits del govern per falcar el seu poder durant els darrers anys. Segurament, però, aquesta vegada ha anat massa enllà. Massa punts foscos en el que ha passat aquest cap de setmana a Kumanovo, la represió contra la premsa no governamental sembla que augmenta i, malgrat tot, l’oposició no sembla disposada a perdre aquesta oportunitat. Fins i tot la UE, que els darrers mesos (anys), ha mantingut un silenci còmplice, probablement aquesta vegada no estigui disposada a que la por a perdre el control de l’estat de Gruevski desestabilitzi (encara més) la zona.