Per Ljubljana amb Veno Taufer

Veno Tafer, poeta implicat en el moviment civil per la independència eslovena des del primer dia, als 83 anys la setmana passada va tenir la generositat d’acompanyar-me unes quantes hores per Ljubliana parlant-me del seu país. D’entrada em va sorprendre trobar-lo especialment preocupat per alertar-me dels perills del “nacionalisme”. Em va parlar de l’extrema dreta, de fronteres amb filferros espinats, de retòrica política excloent, de l’església conservadora, de bons intel·lectuals convertits en polítics mediocres i corruptes… però per sort també de la cultura i la literatura del seu país, de la família i del seu gos – de qui no es separa per res des de fa 3 anys – i també dels seus anys al capdavant de l’Associació d’Escriptors Eslovens com a secretari i com a president anys més tard.
Em va parlar també d’economia, de fàbriques, de propietats, d’especuladors… “Nosaltres lluitàvem pels drets humans i la llibertat d’expressió…” Opositor i represaliat per la Iugoslàvia de Tito – sense ni molt menys renegar de res – en algun moment semblava que tingués la necessitat de justificar-se per haver col·laborat a portar el capitalisme al país.
Va parlar de solidaritat passada i actual amb la gent de l’antiga Iugoslàvia, i també d’alguna amistat trencada, el nacionalisme sorgia de nou, tot i que vaig acabar sospitant que si té gaires enemistats, que no ho crec, seran més a Ljubljana que a Belgrad.
Abans d’acomiadar-se, amb el cotxe en marxa apartat a una vora de la calçada, hi va tornar. Per mobilitzar la gent cal apel·lar a un cert nacionalisme ben entès (història, llengua…), “els partisans eslovens també ho van fer per combatre els nazis”, però quan sigueu independents “aneu molt en compte amb el nacionalisme”.

Trens i jueus pel sud dels Balcans

Ara fa uns anys tenia previst un viatge en tren que creuava Macedònia venint de Grècia i passava cap a Sèrbia. Una vaga als transports grecs me’l va estroncar. Poc després els que unien Grècia i Macedònia van deixar de funcionar per exigències de retallades de la Troika. Al final es va reobrir i ara torna a ser possible anar de Tessalònica a Belgrad havent creuat Macedònia. El que no s’ha reobert és l’enllaç amb Bitola.
100 anys abans, la línia que unia Bitola amb Tessalònica va ser clau pel desenvolupament que va experimentar la comunitat jueva sefardita de la ciutat, al sud de l’actual república de Macedònia, una comunitat que va arribar a comptar unes 11.000 persones abans de la I Guerra Mundial. Des del 1894 el tren enllaçava la ciutat amb el gran centre cultural i comercial de la zona, Tessalònica, la Jerusalem dels Balcans.
Aquestes línies de tren van seguir nord enllà i poques dècades després van servir per transportar la majoria de jueus de Bitola, de Skopje i d’arreu dels Balcans fins a Treblinka.
Els pocs que es van salvar de les deportacions va ser gràcies a l’ajuda d’alguns musulmans albanesos o perquè van agafar les armes amb els partisans iugoslaus, com l’Estreya Ovadia, jueva sefardita de Bitola i condecorada com a heroïna nacional per la Iugoslàvia comunista de Tito.

Foto: Partisans de Bitola, amb Estreya Ovadia a la dreta. (Kičevski Muzej / Viquipèdia)

Camps de concentració

D’aquí a ben poc començarem a veure camps de concentració a l’Europa del segle XXI, de refugiats en diran. També diran que són el pas previ per distribuir-los per Europa. Segurament que en poques setmanes ja començarem a veure’n els fonaments, abans que arribi el bon temps i els fluxes de persones augmentin encara més.
Macedònia, el país més dèbil de la ruta, amb un govern dèbil, extremadament corrupte i amb prou capacitat per controlar els mitjans de comunicació locals, té tots els números per ser-ne el camp de proves. “Som qui té un preu més baix”, em deien avui mateix des d’Skopje. Diuen que ja s’han fet localitzacions en llocs ben aïllats.

Nadal a tres bandes: Skopje, Manresa i Chemnitz

He passat el nadal dels tres últims anys a tres ciutats europees diferents – Skopje, Manresa i Chemnitz – i els tres he anat a fer el tafaner a l’església. Concretament a les esglésies de Sant Climent d’Ohrid i de Sant Jordi a Skopje, on l’església ortodoxa més reaccionaria i de retòrica nacionalista ha anat guanyant influència en la república independent de Macedònia; a la Seu de Manresa; i a l’església de Sant Mateu, a Chemnitz, ciutat de tradició protestant a l’est alemany que durant la RDA es va rebatejar com a Karl-Marx-Stadt.
Fa un parell d’anys, a Skopje, hi vaig trobar les esglésies plenes, de gent i de tradicions ben vives. Tradicions com les de la corrua de feligresos que van passant tot el matí per la petita l’església de Sant Jordi al barri de Kisela Voda i que l’omple de gent, obsequis (sobres pel capellà inclosos), cants i petits rituals individuals de benedicció. Els espais de l’església es converteixen en punt de referència central per una part important de la societat, sent alhora punt de referència de la cohesió del barri i perpetuador de la influència eclesiàstica sobre el dia a dia de la societat.
A Chemnitz, enguany, també hi he trobat l’església plena, amb activitats diverses al llarg de tot el dia, des de la missa avorrida fins a una mena de pastorets a favor de l’acollida de refugiats fets per adolescents, passant per la música, la lectura de textos, etc. La capellà (capellana?) és l’únic dia a l’any que veu l’església plena (casaments, funerals… a banda), però continua sent un punt de referència de la comunitat almenys un cop l’any. Malgrat que en aquest cas el discurs era prou digne no m’hi sentiria gens “cridat” si no fos per fer el tafaner, però cal reconèixer que l’església (la física, amb l’espiritual ara no m’hi poso) continua tenint una funció social.
L’any passat, a la Seu de Manresa, a la Missa del Gall envoltat per una quarantena de persones, vaig passar l’avorriment imaginant quines funcions – volgudes o no volgudes – podria tenir un dels temples importants del gòtic català. Se’m van acudir moltes coses, però en cap m’imaginava quin paper, per bé o per mal, hi podia jugar l’església.