Urbanisme sota la boira

Urbanisme sota la boira

Sembla ser que per fi als Balcans hi ha arribat l’hivern de debò. Com a prèvia de la neu i el fred, la setmana passada la boira ja va començar a escampar. Després de setmanes de no veure’l, el sol torna a sortir, si més no a estones.
Skopje està enclavada a la vall del riu Vardar, entre muntanyes altes. Fins ara, aquest hivern el temps estable ha estat especialment favorable perquè la boira s’hi quedés enquistada durant setmanes. Un temps que més enllà de fer els dies d’hivern grisos i humits afavoreix uns índexs extremadament alts de contaminació, tant a Skopje com a la majoria de ciutats del país. La contaminació de l’aire ve sobretot dels cotxes, les fàbriques i les xemeneies de les cases. El trànsit intens de cotxes i autobusos hi és arreu i constant, en una ciutat plana i allargassada que seria perfecta per bicicletes i tramvies. Moltes fàbriques, algunes directament a dins de la ciutat, encara no tenen els filtres necessàris. I les xemeneies de les cases expulsen el fum de la llenya cremada. Al sud, a Grècia, també estan augmentant el índexs de contaminació de les ciutats des de que molta gent torna a cremar llenya per poder-se escalfar. Fins ara l’única mesura del govern per reduir la contaminació és la promesa d’ajudes per netejar xemeneies, a banda de recomanar que no es faci esport al carrer i que embarassades i gent amb problemes respiratoris es quedi a casa els dies de més contaminació.
Però el clima i la geografia no són els únics motius que fan que la contaminació i la boira romanguin immòbils durant setmanes enganxades als carrers de la ciutat, des del 1963 fins avui l’urbanisme també hi ha ajudat. A partir del 1963 la ciutat, després del terratrèmol que en va destruir bona part, es va reconstruir amb blocs de pisos alts que van començar a impedir que l’aire circulés com abans. I aquests darrers mesos, amb el “projecte Skopje 2014” hi està acabant d’ajudar. Més enllà dels criteris urbanístics, estètics, històrics o identitaris sobre els edificis i monuments que s’hi fan, la construcció de grans edificis massissos a la vora del riu dificulta encara més la circulació de l’aire.
A través de la boira, des de que la terra va tremolar fa poc més de 50 anys fins avui, podem resseguir bona part de la política urbanística de la ciutat. Des del transport fins a la bombolla immobiliaria actual (aquí encara s’està inflant), des de la fàbriques i blocs de pisos dels anys seixanta fins a la construcció de la identitat nacional a través d’estructures de formigó.

Џерард Муиши Техадо

Џерард Муиши Техадо

Al cap d’unes quantes setmanes (mesos si comptem tot el procés) i moltes hores perdut entre la burocròcia de Macedònia aconsegueixo acabar tots els tràmits per tenir el permís de residència temporal. O això em pensava, perquè quan ja ho tenia tot m’adono que m’havien canviat el nom. A la conversió a l’alfabet cirílic, la versió del meu nom d’acord amb la fonètica catalana que constava en tots els documents, ha mutat completament per la gràcia d’algun funcionari ministerial. Vaig estar a punt de fer veure que no ho havia vist i deixar-ho estar, però al final vaig demanar d’arreglar-ho. Em va costar tot un dia de cues, de taxis i autobusos de punta a punta de la ciutat, de notaris i traductors jurats i de tres visites al Ministeri de l’Interior. Al final va funcionar.

Solstici d’hivern: foc, música i beure

Ahir a la nit el barri (Kisela Voda, a Skopje) es va omplir de fogueres per celebrar el solstici d’hivern. Al fer-ho disfressat-lo de Nadal el calendari ortodox n’ajorna les tradicions fins la nit del 5 de gener, la nostra Nit de Reis, quan ja fa un parell de setmanes que el dia s’allarga. Ja se sap que quan política i religió s’ajunten no cal buscar la lògica, tot és qüestió de fe.
La nit del 5 és l’inici de la celebració de Nadal, que s’acaba el dia 7. Centenars de petites fogueres en places, carrers, patis, descampats… omplen els racons de la ciutat i al voltant de cada foguera algunes desenes de veïns xerren, ballen, beuen i mengen.
És la festa més bàsica (foc, música i beure) i alhora la més bonica i interessant. La que és espontània i intergeneracional. Que està gravada a la memòria col·lectiva i cada any sembla que sigui igual, i gairebé ho és. Evidentment els anys passen i els rols canvien, o evolucionen, però tothom hi té el seu i els seus racons, des de preparar la llenya i el menjar fins a l’endemà al matí apagant les brases encara fumejant. Milers i milers de persones gaudint de la festa i fent-la. I tu allà al mig analitzant-ho tot: el beure, la gent, la música, els símbols…. i pensant que voldries ser en molts llocs alhora (carrers, barris, ciutats, països) per comparar, conèixer i gaudir de cada lloc i els seus matisos.
I és clar, també et venen al cap les fogueres de Sant Joan de quan eres petit, al carrer de casa. I els anys que fa que ja no es fan. I t’adones un cop més que les festes i les tradicions no són per veure-les, sinó per fer-les. Si tothom volgués conèixer i veure com és en altres llocs les fogueres del barri s’anirien apagant lentament, fins que al cap d’uns anys l’ajuntament decidís recuperar les velles tradicions i organitzés una foguera en una plaça ben ampla, amb les tanques de seguretat pertinents, on veïns i turistes poguéssim veure i fotografiar les antigues tradicions del país.