Qui impulsa el 2014 el condiciona, aquí i a Xipre

El passat 15 d’agost va fer 39 anys que l’exercit turc va culminar l’ocupació del nord de Xipre. En poques setmanes es van homogeneïtzar completament dos territoris que han continuat separats fins avui, turco-xipriotes al nord i greco-xipriotes al sud, els quals durant segles havien conviscut als mateixos pobles i ciutats per tota l’illa. La neteja ètnica, 20 anys abans que se n’inventés el terme als Balcans, va ser pràcticament completa. A dia d’avui, el sud greco-xipriota forma part de la UE a tots els afectes. El nord, autoproclamat independent el 1983 sense cap altre reconeixement que el de Turquia, a la pràctica continua sent una colònia ocupada per l’exèrcit turc.

A banda i banda, turco-xipriotes i greco-xipriotes de diferents tendències polítiques, són partidaris de la reunificació de l’illa, però han passat massa anys de separació de les dues comunitats per convertir-se en una demanda social prioritària. És inimaginable un retorn massiu de les famílies desplaçades als pobles d’origen i 40 anys de viure d’esquena uns dels altres fa que la gent nascuda a partir del 74 no hagi tingut mai cap contacte amb persones de l’altra comunitat. La immensa majoria de gent ni tan sols ha creuat mai la frontera malgrat que des del 2003 hi ha 7 passos habilitats. I estem parlant d’una illa que no arriba al milió d’habitants.

Malgrat això, com dèiem, és difícil trobar xipriotes que s’oposin a la reunificació i sembla ser que des de Brussel·les s’està pressionant perquè s’arribi a un acord que culmini amb una solució definitiva coincidint amb el 40è aniversari de la partició. Així doncs, aquest 2014 pot ser clau en l’evolució dels conflictes fronterers interns també a l’extrem oriental de la UE.

La diferència entre els hipotètics 2014 català i xipriota (…)

Qui impulsa el 2014 el condiciona, aquí i a Xipre

La diferència entre els hipotètics 2014 català i xipriota és en el motor de social de la solució al conflicte. Si en el cas català ha estat la societat civil qui ha fixat els objectius i el ritme del procés cap a la independència, en el cas xipriota (si finalment s’arribés a una solució) seria exclusivament un acord de les elits responent a pressions i interessos externs, amb el tema afegit del repartiment dels jaciments de gas que s’hi han trobat. “Turquia és la nostra Troika” repeteixen constantment alguns militants d’esquerres turco-xipriotes partidaris de la reunificació des del nord de la frontera, mentre que el sud continua en mans de la Troika original i dels especuladors russos, i últimament també xinesos.

Una hipotètica reunificació seria volguda per la majoria, però no impulsada per la mobilització de la societat civil organitzada, que o és pràcticament inexistent (nord) o després de tants anys ha deixat de considerar el tema com a prioritari (sud). Per tant una societat civil incapaç de fixar-ne les condicions.

El nostre 2014, en canvi, seria inimaginable sense la mobilització popular que ens ha portat fins aquí i que és la garantia de que el procés continuï endavant i per tant podrà condicionar com serà la solució al conflicte, és a dir com es construirà el nou estat. Per això costa tant d’entendre que alguns polítics d’esquerres, que de ben segur seran a la banda del , els costi tant d’implicar-s’hi activament.

(Foto: pintada amb la silueta de tota l’illa de Xipre als carrers del nord de Nicòsia).

Benvolgut Ovidi

Benvolgut Ovidi,

Això no pretenia ser res més que un primer apunt de tràmit per reiniciar un bloc tot fent-te saber que et robo el títol d’una cançó per rebatejar-lo. Però aquests dies, tot repassant mapes dels Balcans, m’ha vingut al cap aquell CD, precisament teu, que ja fa una colla d’anys em vaig descuidar en un cotxe llogat a Croàcia. Sempre m’he preguntat si algun llogater de vés a saber on el va trobar a la disquetera i va anar fent kilòmetres tot escoltant-ne la música, embadalit per la teva veu i la guitarra del Toti Soler, però ignorant i encuriosit per saber què deien les lletres.

Sovint em diuen que en aquest país la música, si més no la de casa, l’escoltem més pel text que per la música mateixa. Provablement sigui cert, tot i que no estic segur que això sigui una gran raresa. En tot cas és evident que aquell hipotètic conductor, si no va fer l’esforç de buscar-ne els textos, es va convertir en una mena de turista passavolant per la teva música. Com tant sovint passa, que una ciutat soni bé, però no poder-hi gastar les voltes de rellotge necessàries i quedar-se només amb una percepció, sense haver parlat amb gairebé ningú i no haver pogut estar a la mateixa plaça en hores i dies diferents, una bona manera de començar a conèixer una ciutat.