Escollir escola

Quan ens vam adonar que per gràcia de la “llibertat d’elecció de les famílies” ja calia “triar” escola, de seguida vaig tenir clar els tres criteris bàsics que volia tenir en compte: escola pública, que s’hi pugui anar a peu des de casa, i que la canalla (les famílies) reflecteixin mínimament la diversitat de la gent que vivim a la zona. És clar que en aquest moment encara no sabia que hauria d’aprendre a parlar de racons, de projectes, de fitxes… ni podia intuir que de jugar a nines n’acabaria dient “fer jocs simbòlics”, de jugar a pilota “fer psicomotricitat”, o que de pintar n’hauria de dir “fer psicomotricitat fina”. Ni era plenament conscient – tot i saber-ho – que cada dia a Manresa centenars i centenars de nens s’enfilen en cotxes i autobusos per anar i tornar d’escola, en una ciutat amb 21 escoles de primària (13 de públiques) que en ¾ d’hora tirant llarg pots creuar a peu de punta a punta.

La “llibertat d’elecció” fa passejar els pares per bona part de les escoles de la ciutat, a les jornades de portes obertes, comptant de reüll a veure quants noms estrangers hi ha a cada classe, en algunes escoles ja ni s’hi va perquè l’estigma és total. I de fons, mentre vas fent comptes, algun mestre va parlant de racons, de projectes, d’aules d’anglès i de psicomotricitat, però tu continues comptant moros per decidir l’escola de la teva filla. I després, a la sortida, amb vergonya (poqueta) i eufemismes (molts), ho comentes amb els altres pares que també estaven fent comptes, però acabeu parlant de projectes i racons, que fa de més bon pair que posar números als moros que estàs disposat a acceptar a la classe dels teus fills. I si abordes “el tema” sempre planeja la trampa de sortir amb allò de si al capdavall “aquests nens ja han nascut aquí” o que si vosaltres també sou mig… però tots sabem que no estem parlant d’orígens sinó de posició econòmica i sociocultural. La segregació escolar, més que racista, que també, és sobretot classista.

I si algun dia els fills ens pregunten que perquè no van a l’escola més a prop de casa, amb els altres nens que juguen a la plaça i que són els veïns més propers, tocarà parlar del projecte educatiu…. perquè com, on i amb qui s’hi va també forma part del projecte educatiu d’una escola, i segurament n’és la part més important, juntament amb els mestres.

Per Ljubljana amb Veno Taufer

Veno Tafer, poeta implicat en el moviment civil per la independència eslovena des del primer dia, als 83 anys la setmana passada va tenir la generositat d’acompanyar-me unes quantes hores per Ljubliana parlant-me del seu país. D’entrada em va sorprendre trobar-lo especialment preocupat per alertar-me dels perills del “nacionalisme”. Em va parlar de l’extrema dreta, de fronteres amb filferros espinats, de retòrica política excloent, de l’església conservadora, de bons intel·lectuals convertits en polítics mediocres i corruptes… però per sort també de la cultura i la literatura del seu país, de la família i del seu gos – de qui no es separa per res des de fa 3 anys – i també dels seus anys al capdavant de l’Associació d’Escriptors Eslovens com a secretari i com a president anys més tard.
Em va parlar també d’economia, de fàbriques, de propietats, d’especuladors… “Nosaltres lluitàvem pels drets humans i la llibertat d’expressió…” Opositor i represaliat per la Iugoslàvia de Tito – sense ni molt menys renegar de res – en algun moment semblava que tingués la necessitat de justificar-se per haver col·laborat a portar el capitalisme al país.
Va parlar de solidaritat passada i actual amb la gent de l’antiga Iugoslàvia, i també d’alguna amistat trencada, el nacionalisme sorgia de nou, tot i que vaig acabar sospitant que si té gaires enemistats, que no ho crec, seran més a Ljubljana que a Belgrad.
Abans d’acomiadar-se, amb el cotxe en marxa apartat a una vora de la calçada, hi va tornar. Per mobilitzar la gent cal apel·lar a un cert nacionalisme ben entès (història, llengua…), “els partisans eslovens també ho van fer per combatre els nazis”, però quan sigueu independents “aneu molt en compte amb el nacionalisme”.

Trens i jueus pel sud dels Balcans

Ara fa uns anys tenia previst un viatge en tren que creuava Macedònia venint de Grècia i passava cap a Sèrbia. Una vaga als transports grecs me’l va estroncar. Poc després els que unien Grècia i Macedònia van deixar de funcionar per exigències de retallades de la Troika. Al final es va reobrir i ara torna a ser possible anar de Tessalònica a Belgrad havent creuat Macedònia. El que no s’ha reobert és l’enllaç amb Bitola.
100 anys abans, la línia que unia Bitola amb Tessalònica va ser clau pel desenvolupament que va experimentar la comunitat jueva sefardita de la ciutat, al sud de l’actual república de Macedònia, una comunitat que va arribar a comptar unes 11.000 persones abans de la I Guerra Mundial. Des del 1894 el tren enllaçava la ciutat amb el gran centre cultural i comercial de la zona, Tessalònica, la Jerusalem dels Balcans.
Aquestes línies de tren van seguir nord enllà i poques dècades després van servir per transportar la majoria de jueus de Bitola, de Skopje i d’arreu dels Balcans fins a Treblinka.
Els pocs que es van salvar de les deportacions va ser gràcies a l’ajuda d’alguns musulmans albanesos o perquè van agafar les armes amb els partisans iugoslaus, com l’Estreya Ovadia, jueva sefardita de Bitola i condecorada com a heroïna nacional per la Iugoslàvia comunista de Tito.

Foto: Partisans de Bitola, amb Estreya Ovadia a la dreta. (Kičevski Muzej / Viquipèdia)

Camps de concentració

D’aquí a ben poc començarem a veure camps de concentració a l’Europa del segle XXI, de refugiats en diran. També diran que són el pas previ per distribuir-los per Europa. Segurament que en poques setmanes ja començarem a veure’n els fonaments, abans que arribi el bon temps i els fluxes de persones augmentin encara més.
Macedònia, el país més dèbil de la ruta, amb un govern dèbil, extremadament corrupte i amb prou capacitat per controlar els mitjans de comunicació locals, té tots els números per ser-ne el camp de proves. “Som qui té un preu més baix”, em deien avui mateix des d’Skopje. Diuen que ja s’han fet localitzacions en llocs ben aïllats.

Església de Sant Jordi, Skopje

Nadal a tres bandes: Skopje, Manresa i Chemnitz

He passat el nadal dels tres últims anys a tres ciutats europees diferents – Skopje, Manresa i Chemnitz – i els tres he anat a fer el tafaner a l’església. Concretament a les esglésies de Sant Climent d’Ohrid i de Sant Jordi a Skopje, on l’església ortodoxa més reaccionaria i de retòrica nacionalista ha anat guanyant influència en la república independent de Macedònia; a la Seu de Manresa; i a l’església de Sant Mateu, a Chemnitz, ciutat de tradició protestant a l’est alemany que durant la RDA es va rebatejar com a Karl-Marx-Stadt.
Fa un parell d’anys, a Skopje, hi vaig trobar les esglésies plenes, de gent i de tradicions ben vives. Tradicions com les de la corrua de feligresos que van passant tot el matí per la petita l’església de Sant Jordi al barri de Kisela Voda i que l’omple de gent, obsequis (sobres pel capellà inclosos), cants i petits rituals individuals de benedicció. Els espais de l’església es converteixen en punt de referència central per una part important de la societat, sent alhora punt de referència de la cohesió del barri i perpetuador de la influència eclesiàstica sobre el dia a dia de la societat.
A Chemnitz, enguany, també hi he trobat l’església plena, amb activitats diverses al llarg de tot el dia, des de la missa avorrida fins a una mena de pastorets a favor de l’acollida de refugiats fets per adolescents, passant per la música, la lectura de textos, etc. La capellà (capellana?) és l’únic dia a l’any que veu l’església plena (casaments, funerals… a banda), però continua sent un punt de referència de la comunitat almenys un cop l’any. Malgrat que en aquest cas el discurs era prou digne no m’hi sentiria gens “cridat” si no fos per fer el tafaner, però cal reconèixer que l’església (la física, amb l’espiritual ara no m’hi poso) continua tenint una funció social.
L’any passat, a la Seu de Manresa, a la Missa del Gall envoltat per una quarantena de persones, vaig passar l’avorriment imaginant quines funcions – volgudes o no volgudes – podria tenir un dels temples importants del gòtic català. Se’m van acudir moltes coses, però en cap m’imaginava quin paper, per bé o per mal, hi podia jugar l’església.

La revolta als carrers de Macedònia (i 3). Enmig de la crisi política, retorna la tensió ètnica.

Macedònia és un estat amb una profunda divisió i conflictivitat ètnica, sobretot entre eslaus macedonis i la minoria albanesa, més del 25% de la població. Amb una tensió interètnica constant, però sense episodis de violència explícita a gran escala des de feia anys. Un govern acorralat per una oposició política, l’SDSM, que res fa preveure que vulgui fer canvis importants en les estructures de l’estat, però que es veu capacitada per aconseguir-ne el control. Unes protestes als carrers d’Skopje, amb forta repressió policial, que van començar el passat 5 de maig i que han anat creixent i extenent-se per altres ciutats. Les protestes han de culminar amb una gran manifestació el proper diumenge 17 de maig a Skopje. En aquestes protestes, més increïble encara, s’ha vist conviure algunes banderes macedònies i albanesa, a la mateixa banda de la barricada.
I de sobte… la violència entre les forces armades de l’estat i membres d’un grup armat proalbanès torna a esclatar recordant alguns dels episodis més durs del conflicte del 2001. Més de 20 morts en un sol dia pels carrers de Kumanovo, ciutat del nord a tocar de les fronteres tant de Sèrbia com de Kosovo.
Les organitzacions socials i d’esquerres que els darrers dies s’estaven enfrontant al govern des del carrer, alguns membres de les quals van acabar detinguts i colpejats, avui ja feien comunicats de solidaritat amb els policies morts a Kumanovo. Caldrà veure com evoluciona, què passa els propers dies a les zones de majoria albanesa i què passa a Skopje el dia 17, si es manté la convocatòria de manifestacions contra un govern cada dia més autoritari, que sembla que sí.
El que està clar és que el país s’ha resituat, de nou, en la tensió nacional i en els fantasmes dels enemics exteriors, els terrenys preferits del govern per falcar el seu poder durant els darrers anys. Segurament, però, aquesta vegada ha anat massa enllà. Massa punts foscos en el que ha passat aquest cap de setmana a Kumanovo, la represió contra la premsa no governamental sembla que augmenta i, malgrat tot, l’oposició no sembla disposada a perdre aquesta oportunitat. Fins i tot la UE, que els darrers mesos (anys), ha mantingut un silenci còmplice, probablement aquesta vegada no estigui disposada a que la por a perdre el control de l’estat de Gruevski desestabilitzi (encara més) la zona.

La revolta als carrers de Macedònia (2). La societat civil.

Les protestes que ha viscut Macedònia els últims dies, sobretot a la capital Skopje, són una revolta reactiva. Els escàndols que ha anat revelant el principal partit de l’oposició al govern, la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM), han acabat generant protestes cada dia més nombroses que començaven a amenaçar de fer caure el govern de Nikola Gruevski. L’anunci de que els propers dies faran públiques noves revelacions fa preveure que vagin a més i està previst que culminin en una gran manifestació el proper dissabte dia 17. Caldrà veure quina incidència hi tenen els enfrontaments armats d’aquest cap de setmana a Kumanovo, que ja han provocat més d’una vintena de morts entre policies i membres d’un grup armat proalbanès.
Ha sigut una revolta reactiva perquè la societat civil macedònia és extremadament dèbil i reduida. Pràcticament podríem dir que hi cap en un petit casal del centre de la ciutat, i el seu entorn social en un parell de bars no massa grans. Un altre tema serien les desenes d’ONGs que viuen de projectes subvencionats per organitzacions internacionals, uns recursos econòmics que en molts casos fan més mal que bé a l’hora de generar una societat civil independent i amb voluntat de generar canvis socials de fons.
Fins fa 4 dies ni els més optimistes podien imaginar manifestacions de milers de persones per Skopje demanant canvis, però l’alegria de veure-les no pot amagar la certesa de que els canvis de fons no hi seran, com a mínim sense una perspectiva a molt llarg termini. Com a molt potser caurà el govern, tot i que intentarà apuntalar-se al preu que sigui, però els problemes de fons no desapareixeran. L’emigració massiva de tots els joves formats, la marginació de molts sectors del país, la corrupció o la conflictivitat religiosa i ètnica no milloraran per un hipotètic canvi de govern. I no hi ha ningú amb un mínim d’incidència social amb capacitat i voluntat de fer canvis socials i polítics que ho puguin començar a encaminar.

La revolta als carrers de Macedònia (1)

Des de fa cinc dies els carrers de Macedònia viuen les protestes més importants dels darrers anys. Tot fa preveure que han d’anar en augment, fins i tot ameneçant de fer caure el govern de Nikola Gruevski. I quan tota l’atenció estava entre les places plenes de manifestants i els escàndols de corrupció, fins i tot d’encobriment d’assassinats per part de membres del govern, esclata de nou el conflicte interètnic. Aquest dissabte s’ha engegat una operació contra un grup armat, suposadament vingut de Kosovo, a la ciutat de Kumanovo, a tocar de la frontera amb Sèrbia i amb una important població albanesa. Sembla que ja hi ha alguns policies morts i desenes de detinguts.
“La violència ètnica als Balcans” encèn les alertes, Macedònia torna a ocupar algun breu de la premsa internacional i la UE ja ha fet pública una nota de “preocupació” per la “sitació de Kumanovo”. La resta, que fins ara no ha merescut ni un comentari a la immensa majoria de la premsa internacional – i des de la UE només hi ha hagut silenci – quedarà com un apunt de context, que només es convertirà en notícia si d’aquí a unes setmanes o mesos el govern acaba caient.

Migrants a través de Macedònia (1)

“Macedònia atura immigrants il·legals que venen de països de la Unió Europea”, recalca una persona que treballa pel govern macedoni en l’àmbit del control de fronteres, en un intent de mostrar el compromís del país amb les polítiques migratòries dictades per la UE malgrat no ser-ne membre. Bàsicament es refereix a Grècia tot i que també hi ha alguns casos des de Bulgària. Els migrants que volen entrar irregularment a Macedònia són sobretot sirians, afganesos, pakistanesos i refugiats d’altres països, majoritàriament africans, com Mali o Somàlia. Tots tenen com a objectiu creuar el país de camí cap a l’Europa central seguint una de les diverses rutes migratòries que creuen els Balcans des de Grècia i Turquia.

La situació socioeconòmica de Grècia, les amenaces de l’extrema dreta i la nul·la perspectiva de noves regularitzacions, fa que malgrat formar part de l’espai Schengen Grècia no es contempli com a possible destí migratori i s’hagi convertit en país de trànsit pels que volen desplaçar-se cap al centre o nord d’Europa, ja sigui a través d’Itàlia arribant-hi en barca o a través dels Balcans.

Macedònia, al nord de Grècia, és una passa més en aquest camí, com ho poden ser Albània o Bulgària que també són a la frontera nord de Grècia. Milers de persones creuen anualment el país, amb una clara tendència a augmentar, sobretot des de l’inici de la guerra a Síria. Les autoritats, però, per una banda tendeixen a minimitzar el tema i per l’altra a mostrar-se públicament compromeses amb les polítiques migratòries dictades per la UE, tot i que a la pràctica només ho fan parcialment. Hi ha un clar reforçament de la frontera amb Grècia, per intentar evitar l’entrada de migrants, però sobretot s’intenta evitar que es quedin al país. Una política d’acceptació de sol·licituds d’asil deliberadament ineficaç i unes fronteres força permeables fins a arribar a Hongria desincentiven quedar-se a un país que manté unes taxes d’atur per sobre del 25% i que continua sent, ell mateix, emissor d’emigrants. Ara bé, amb garanties d’un procés d’asil eficaç que no s’allargués eternament, una part significativa de les persones que arriben a Macedònia optarien per intentar finalitzar-hi la petició d’asil en lloc de continuar el viatge cap al centre i nord d’Europa.

Migrants a través de Macedònia (2): Externalització de la frontera: els Balcans occidentals com a zona de ”protecció”

Migrants a través de Macedònia (3): L’asil impossible i camí cap al nord

 

Migrants a través de Macedònia (2): Externalització de la frontera: els Balcans occidentals com a zona de ”protecció”

Per intentar minimitzar i filtrar l’arribada de migrants, la Unió Europea ha externalitzat les seves fronteres convertint els Balcans en una mena zona de “protecció” teixida amb una tupida xarxa de controls fronterers i acords bilaterals per facilitar les deportacions el més allunyades possible del cor d’Europa. El Frontex és l’Agència Europea encarregada de coordinar les polítiques de gestió de fronteres exteriors de la Unió Europea que finança bona part dels projectes pel reforçament de les fronteres dels Balcans occidentals. Les relacions entres diversos estats balcànics continuen sent tenses, però sota les exigències de la UE és precisament en el segellament de les fronteres on la cooperació transfronterera ha donat més fruits.

Paral·lelament a l’increment del control policial de les fronteres s’han anat signant els acords de readmissió per detinguts en situació irregular i així poder deportar els detinguts al país d’origen o, en cas de no ser possible, fer-ho a l’últim país per on consta que han passat, normalment al país veí des d’on han creuat la frontera. A causa de les males relacions amb Grècia, Macedònia no hi té acord bilateral de readmissió, però sí que el té directament amb la UE des del 2007, cosa que a la pràctica també implica Grècia. És a dir, que els detinguts que han entrat per Grècia i que no poden ser retornats al país d’origen, com els sirians a causa de la guerra, són retornats a Grècia.

Macedònia, una peça més

Una de les rutes utilitzades per creuar els Balcans passa per Macedònia venint de Grècia, per després seguir cap a Sèrbia i continuar cap a l’Europa central per Croàcia o Hongria. Macedònia, com la resta d’estats dels Balcans, és una peça més de la política de control de fronteres monitoritzada per la Unió Europea a través del Frontex.

Si deixem de banda albanesos i kosovars que busquen feines de temporada, pràcticament tots els estrangers que intenten entrar irregularment a Macedònia ho fan des de Grècia i de camí cap a la UE. Els passos més habituals d’entrada són al voltant del pas fronterer de Gevgelija, que es troba en la via de comunicació principal entre Tessalònica i Skopje, la capital de Macedònia. La sortida més habitual cap al nord és per Lojane, un poble a prop de la ciutat de Kumanovo a tocar de la frontera amb Sèrbia.

Al llarg de tota la frontera hi ha una zona reforçada de “seguretat” d’uns 10 kilòmetres d’ample amb patrulles policials per detectar irregulars que han passat la frontera. Segons em deien des del Centre de Coordinació Nacional per la Gestió de Fronteres, organisme ubicat al Ministeri de l’Interior i encarregat de coordinar diversos aspectes relacionats amb la gestió de les fronteres, és simplement una franja logística i operativa de la policia, és a dir que si s’hi detecta un irregular se’l tractara igual que a qualsevol altra zona del territori del país. A la pràctica, però, és fàcilment imaginable que les persones que es detecten a prop de la frontera són obligades a tornar enrere i que les dades reals de refusats a entrar al país siguin molt més altres que les oficials. Segons dades oficials, el 2013 a la frontera amb Grècia es va evitar l’entrada a 621 persones, una xifra que inclou també les persones refusades d’entrar a través dels passos fronterers oficials per motius “administratius”, com la manca de documentació.

Ciutadans macedonis també bloquejats malgrat la liberalització de visats

La Unió Europea i Macedònia van acordar la liberalització de visats el 2009 per facilitar la mobilitat, com també han fet la resta de països balcànics. Una liberalització que exclou, això sí, els originaris de tercers països. Ara bé, segons reconeix Goce Dzukleski, el coordinador del Centre de Coordinació Nacional per la Gestió de Fronteres, la UE continua exigint controls estrictes per evitar la sortida massiva de macedonis cap a la UE, especialment per evitar el que consideren com a “abús de les sol·licituds d’asil” en països com Alemanya o Suècia. Les dades del Centre de Coordinació mostren que cada mes es denega la sortida del país a més de 500 persones de nacionalitat macedònia, al llarg del 2013 es va denegar la sortida del país a més de 6000 ciutadans macedonis per “motius administratius”, una tendència que continuava els primers mesos d’aquest 2014. Segons denuncia l’European Roma Rights Centre (ERRC) la gran majoria d’aquestes persones són membres de la minoria romaní del país, cosa que em confirma Goce Dzukleski malgrat que no existeixen registres oficials i públics detallats per comunitats nacionals o ètniques.

Migrants a través de Macedònia (1)

Migrants a través de Macedònia (3): L’asil impossible i camí cap al nord

Migrants a través de Macedònia (3): L’asil impossible i camí cap al nord

El centre de detenció d’irregulars i el centre de recepció per a sol·licitants d’asil

A Skopje, al barri de Gazi Baba, hi ha el centre de detenció temporal per migrants irregulars a l’espera de ser deportats. Gestionat directament pel Ministeri de l’Interior, és un centre tancat i sense presència de persones externes ni ONGs, com sí hi ha al centre per a sol·licitants d’asil. Segons publicaven diversos mitjans de comunicació el 16 de febrer passat citant una nota informativa del Ministeri, el 2013 el centre de detenció va allotjar 573 persones, un 25% més que l’any anterior. Des del Centre de Coordinació Nacional per la Gestió de Fronteres em comenten que els detinguts hi passen períodes molt breus abans de ser deportats, sovint només unes hores. Tot i això no és possible aconseguir dades precises, així com tampoc informació sobre l’origen dels detinguts ni a on són deportats.

A la zona de Vizbegovo, al nord de Skopje, hi ha el centre de recepció per a sol·licitants d’asil, en funcionament des del 2008 i gestionat pel Ministeri de Treball i Afers Socials. És una residència oberta on les persones que hi viuen temporalment poden entrar i sortir lliurement, amb les portes obertes de les 8 del matí a les 10 del vespre. Segons els responsables del centre de Vizbegovo el seu objectiu es “fer-los sentir com a casa”. Una visita programada amb només una hora d’antelació als espais comuns, tot i que no podem entrar a les habitacions i que per poder parlar amb els residents caldria demanar un permís per escrit al ministeri, confirma que, si més no aparentment, les condicions són bones.

Té capacitat per unes 150 persones i de mitjana acostuma a haver-n’hi un centenar, tot i que la tendència des de l’obertura és a augmentar any rere any. Entre les ONGs que hi són presents oferint suport assistencial i legal i els treballadors del Ministeri de Treball i Afers Socials, hi treballen prop d’una vintena de persones, incloent psicòlegs i assistents socials.

Segons dades del ministeri, al llarg del 2013 van passar-hi 1313 persones, més del doble que el 2012, la majoria de les quals refugiats sirians que van arribar-hi fugint de la guerra (311) i de l’Afganistan (252), així com d’altres països africans i asiàtics com Algèria (99), Pakistan (91), Somàlia (85), Bangladesh (66) o Nigèria (52), entre altres. La presència de refugiats sirians ha provocat un canvi en el perfil dels residents al centre, ja que per primera vegada des de que va obrir el 2008 hi ha una presència significativa de famílies senceres amb menors. Aproximadament la meitat dels quals acudeixen voluntàriament a la policia per ser traslladats al centre un cop han entrat irregularment al país, l’altra meitat fan la sol·licitud després de ser detinguts.

L’estat incentiva que els migrants abandonin irregularment el país

La transparència i els recursos dedicats contrasten amb els resultats que en teoria persegueix el centre dedicat exclusivament als sol·licitants d’asil. Segons reconeixen des del ministeri i del mateix centre, tots els sol·licitants d’asil desapareixen al cap d’unes setmanes, per continuar el camí a través de Sèrbia. I “tots” vol dir tots.

El termini legal per completar i tenir resposta a la sol·licitud d’asil és de 6 mesos, però rarament es dóna algun tipus de documentació provisional als sol·licitants i des de l’estat no es destinen recursos ni mitjans per garantir que el procés legal segueixi realment el seu curs, per tant pot quedar aturat indefinidament. A la pràctica, doncs, es desincentiva que algú vulgui completar el procés d’asil a Macedònia i es facilita que els migrants abandonin el país cap al nord. Normalment a través de la zona fronterera de Lojane, àrea habitada majoritariament per la minoria albanesa.

La finalització del procés és una molt rara excepció. El 2013, de les 1313 persones que hi van passar només una es va quedar al centre fins a l’obtenció de resposta. A principis d’aquest 2014, a nou membres d’una mateixa família de refugiats de Síria se’ls ha acceptat la sol·licitud d’asil, però si exceptuem alguns casos originats pel conflicte de Kosovo, és només el segon cas d’acceptació dels darrers anys.

Migrants a través de Macedònia (1)

Migrants a través de Macedònia (2): Externalització de la frontera: els Balcans occidentals com a zona de ”protecció”

Sortir clandestinament de la Unió Europea

Sortir clandestinament de la Unió Europea

Per sortir clandestinament de la Unió Europea cal burlar estrictes controls fronterers. A tots els passos hi ha rigorosos controls de passaports per evitar la sortida dels que segons les lleis europees hi viuen il•legalment. Càmeres tèrmiques per evitar que ningú passi amagat entre la carrega dels camions. Una zona de seguretat de 10 kilòmetres d’ample al llarg de tota la frontera amb controls i patrulles policials constants. Càmeres de visió nocturna amagades als boscos per detectar aquells que intenten sortir de l’espai Schengen a través de les muntanyes… I no, no és un recurs explicar-ho al revés per mostrar l’absurditat de tot plegat. És la frontera entre Grècia i Macedònia, de Grècia a Macedònia. De dins de la UE a fora de la UE. De la zona Schengen (de lliure circulació de persones, en diuen) a l’espai exterior, que diria el Ministro.

El viatge pretén ser de sortida i d’entrada, de nou, a la UE. Milers de migrants i refugiats de Síria, Afganistan, Pakistan… continuen arribant a Grècia sobretot a través de Turquia i s’afegeixen als centenars de milers que ja hi viuen il•legalment. L’ objectiu és arribar a la Unió Europea, però sembla que Grècia hagi deixat de ser-ho, pels migrants i per la UE mateixa.

L’Europa Occidental està cada dia més obsessionada en fortificar-se amb murs de protecció, controls policials i acords polítics per facilitar les deportacions. Les zones perifèriques com els Balcans s’han convertit en una mena de zones de “protecció” per evitar l’arribada de persones i allunyar-les el més possible. Les fronteres dels estats dels Balcans occidentals (Macedònia, Grècia, Montenegro, Sèrbia, Bòsnia, Kosovo, Albània…) s’han convertit en una tupida xarxa de controls policials per filtrar i allunyar del centre d’Europa tots aquells que pretenen arribar-hi clandestinament, que es reforça amb acords internacionals per expulsar-los el més lluny possible si són detinguts.

Grècia només té continuïtat territorial amb la resta de la zona Schengen per mar amb Itàlia i en aquesta zona de “protecció” ha quedat relegada a la perifèria de la perifèria. Ja no es tracta d’aturar l’arribada de migrants i refugiats de guerra a una Unió Europea de la que Grècia en forma part, només és questió de mantenir-los allunyats de les ciutats del centre i nord d’Europa. Els pretesos valors de la democràcia europea s’estavellen dia rere deia contra els murs de Melilla amb el Marroc o de Grècia amb Turquia. Però ja no és només una questió de valors, els que siguin, és el propi projecte polític de la UE el que s’estavella contra aquesta frontera, com si a ningú li importés que Grècia en sigui part.

Als que dirigeixen la UE sembla que no els importa gens la vida dels refugiats. Cap sorpresa. Tampoc els importa gens ni mica la sort de Grècia, regida com una colònia que fa més nosa que servei, però que sembla que encara pot servir com a habitació dels mals endreços per entaforar la immigració il•legal. Previsible, també. I pel que sembla tampoc els importa la UE com a projecte polític. A aquestes alçades, cap sorpresa, tampoc. Tot tristament previsible com un control de frontera europeu en que l’interrogatori se l’emporta el més “moreno”, sospitós de refugiat de guerra.

(Vinyeta: Ilias Makris)

Urbanisme sota la boira

Urbanisme sota la boira

Sembla ser que per fi als Balcans hi ha arribat l’hivern de debò. Com a prèvia de la neu i el fred, la setmana passada la boira ja va començar a escampar. Després de setmanes de no veure’l, el sol torna a sortir, si més no a estones.
Skopje està enclavada a la vall del riu Vardar, entre muntanyes altes. Fins ara, aquest hivern el temps estable ha estat especialment favorable perquè la boira s’hi quedés enquistada durant setmanes. Un temps que més enllà de fer els dies d’hivern grisos i humits afavoreix uns índexs extremadament alts de contaminació, tant a Skopje com a la majoria de ciutats del país. La contaminació de l’aire ve sobretot dels cotxes, les fàbriques i les xemeneies de les cases. El trànsit intens de cotxes i autobusos hi és arreu i constant, en una ciutat plana i allargassada que seria perfecta per bicicletes i tramvies. Moltes fàbriques, algunes directament a dins de la ciutat, encara no tenen els filtres necessàris. I les xemeneies de les cases expulsen el fum de la llenya cremada. Al sud, a Grècia, també estan augmentant el índexs de contaminació de les ciutats des de que molta gent torna a cremar llenya per poder-se escalfar. Fins ara l’única mesura del govern per reduir la contaminació és la promesa d’ajudes per netejar xemeneies, a banda de recomanar que no es faci esport al carrer i que embarassades i gent amb problemes respiratoris es quedi a casa els dies de més contaminació.
Però el clima i la geografia no són els únics motius que fan que la contaminació i la boira romanguin immòbils durant setmanes enganxades als carrers de la ciutat, des del 1963 fins avui l’urbanisme també hi ha ajudat. A partir del 1963 la ciutat, després del terratrèmol que en va destruir bona part, es va reconstruir amb blocs de pisos alts que van començar a impedir que l’aire circulés com abans. I aquests darrers mesos, amb el “projecte Skopje 2014” hi està acabant d’ajudar. Més enllà dels criteris urbanístics, estètics, històrics o identitaris sobre els edificis i monuments que s’hi fan, la construcció de grans edificis massissos a la vora del riu dificulta encara més la circulació de l’aire.
A través de la boira, des de que la terra va tremolar fa poc més de 50 anys fins avui, podem resseguir bona part de la política urbanística de la ciutat. Des del transport fins a la bombolla immobiliaria actual (aquí encara s’està inflant), des de la fàbriques i blocs de pisos dels anys seixanta fins a la construcció de la identitat nacional a través d’estructures de formigó.

Џерард Муиши Техадо

Џерард Муиши Техадо

Al cap d’unes quantes setmanes (mesos si comptem tot el procés) i moltes hores perdut entre la burocròcia de Macedònia aconsegueixo acabar tots els tràmits per tenir el permís de residència temporal. O això em pensava, perquè quan ja ho tenia tot m’adono que m’havien canviat el nom. A la conversió a l’alfabet cirílic, la versió del meu nom d’acord amb la fonètica catalana que constava en tots els documents, ha mutat completament per la gràcia d’algun funcionari ministerial. Vaig estar a punt de fer veure que no ho havia vist i deixar-ho estar, però al final vaig demanar d’arreglar-ho. Em va costar tot un dia de cues, de taxis i autobusos de punta a punta de la ciutat, de notaris i traductors jurats i de tres visites al Ministeri de l’Interior. Al final va funcionar.

Solstici d’hivern: foc, música i beure

Ahir a la nit el barri (Kisela Voda, a Skopje) es va omplir de fogueres per celebrar el solstici d’hivern. Al fer-ho disfressat-lo de Nadal el calendari ortodox n’ajorna les tradicions fins la nit del 5 de gener, la nostra Nit de Reis, quan ja fa un parell de setmanes que el dia s’allarga. Ja se sap que quan política i religió s’ajunten no cal buscar la lògica, tot és qüestió de fe.
La nit del 5 és l’inici de la celebració de Nadal, que s’acaba el dia 7. Centenars de petites fogueres en places, carrers, patis, descampats… omplen els racons de la ciutat i al voltant de cada foguera algunes desenes de veïns xerren, ballen, beuen i mengen.
És la festa més bàsica (foc, música i beure) i alhora la més bonica i interessant. La que és espontània i intergeneracional. Que està gravada a la memòria col·lectiva i cada any sembla que sigui igual, i gairebé ho és. Evidentment els anys passen i els rols canvien, o evolucionen, però tothom hi té el seu i els seus racons, des de preparar la llenya i el menjar fins a l’endemà al matí apagant les brases encara fumejant. Milers i milers de persones gaudint de la festa i fent-la. I tu allà al mig analitzant-ho tot: el beure, la gent, la música, els símbols…. i pensant que voldries ser en molts llocs alhora (carrers, barris, ciutats, països) per comparar, conèixer i gaudir de cada lloc i els seus matisos.
I és clar, també et venen al cap les fogueres de Sant Joan de quan eres petit, al carrer de casa. I els anys que fa que ja no es fan. I t’adones un cop més que les festes i les tradicions no són per veure-les, sinó per fer-les. Si tothom volgués conèixer i veure com és en altres llocs les fogueres del barri s’anirien apagant lentament, fins que al cap d’uns anys l’ajuntament decidís recuperar les velles tradicions i organitzés una foguera en una plaça ben ampla, amb les tanques de seguretat pertinents, on veïns i turistes poguéssim veure i fotografiar les antigues tradicions del país.

El cementiri jueu de Chemnitz

El cementiri jueu de Chemnitz

A la ciutat alemanya de Chemnitz s’hi conserva un dels pocs cementiris jueus d’Alemanya que no va ser destruït pels nazis. Com qualsevol cementiri centreeuropeu és un parc verd i agradable per fer-hi una passejada tot tafanejant noms i dates de les tombes, en aquest cas entre tombes velles i força abandonades amb inscripcions en hebreu barrejades amb noms germànics. Tombes que s’acaben, de cop, als anys 40. Molt pocs van ser els que van sobreviure i es van quedar a la ciutat. Algunes tombes, poquíssimes, tenen inscrites dates de la segona meitat del segle XX, que disperses entre les més antigues es converteixen en un monument precís per explicar la magnitud de l’holocaust. Al 1989, any de la reunificació alemanya, d’una comunitat jueva que s’havia comptat per milers, a Chemnitz només hi quedaven una dotzena de vells destinats a ser els últims a ser-hi enterrats. Destinats, inevitablement, a cloure la història d’un poble extingit per sempre de la ciutat.

Però als anys 90 hi va arribar una nombrosa colònia de jueus d’origen rus, que formava part de la immigració rebuda per l’Alemanya reunificada provinent dels territoris de l’antiga Unió Soviètica. Són ells els que al llarg de les dues darreres dècades han acabat d’omplir els terrenys del cementiri fins al punt d’haver-lo hagut d’ampliar i adquirir-ne de nous adjacents. Uns terrenys plens de tombes recents, on ara l’hebreu es barreja amb noms eslaus i inscripcions en alfabet ciríl·lic.

La part nova representa la continuitat de la història del poble jueu a la ciutat, de la mateixa manera que el contrast entre una i altra part és l’evidència del tall profund de la història. De fet, tan profund, que en aquest espai i context concret dubtes de si és la història d’un mateix poble, la dels jueus alemanys de primers del segle XX i la dels immigrants russos de més de 60 anys després

Qui impulsa el 2014 el condiciona, aquí i a Xipre

El passat 15 d’agost va fer 39 anys que l’exercit turc va culminar l’ocupació del nord de Xipre. En poques setmanes es van homogeneïtzar completament dos territoris que han continuat separats fins avui, turco-xipriotes al nord i greco-xipriotes al sud, els quals durant segles havien conviscut als mateixos pobles i ciutats per tota l’illa. La neteja ètnica, 20 anys abans que se n’inventés el terme als Balcans, va ser pràcticament completa. A dia d’avui, el sud greco-xipriota forma part de la UE a tots els afectes. El nord, autoproclamat independent el 1983 sense cap altre reconeixement que el de Turquia, a la pràctica continua sent una colònia ocupada per l’exèrcit turc.

A banda i banda, turco-xipriotes i greco-xipriotes de diferents tendències polítiques, són partidaris de la reunificació de l’illa, però han passat massa anys de separació de les dues comunitats per convertir-se en una demanda social prioritària. És inimaginable un retorn massiu de les famílies desplaçades als pobles d’origen i 40 anys de viure d’esquena uns dels altres fa que la gent nascuda a partir del 74 no hagi tingut mai cap contacte amb persones de l’altra comunitat. La immensa majoria de gent ni tan sols ha creuat mai la frontera malgrat que des del 2003 hi ha 7 passos habilitats. I estem parlant d’una illa que no arriba al milió d’habitants.

Malgrat això, com dèiem, és difícil trobar xipriotes que s’oposin a la reunificació i sembla ser que des de Brussel·les s’està pressionant perquè s’arribi a un acord que culmini amb una solució definitiva coincidint amb el 40è aniversari de la partició. Així doncs, aquest 2014 pot ser clau en l’evolució dels conflictes fronterers interns també a l’extrem oriental de la UE.

La diferència entre els hipotètics 2014 català i xipriota (…)

Qui impulsa el 2014 el condiciona, aquí i a Xipre

La diferència entre els hipotètics 2014 català i xipriota és en el motor de social de la solució al conflicte. Si en el cas català ha estat la societat civil qui ha fixat els objectius i el ritme del procés cap a la independència, en el cas xipriota (si finalment s’arribés a una solució) seria exclusivament un acord de les elits responent a pressions i interessos externs, amb el tema afegit del repartiment dels jaciments de gas que s’hi han trobat. “Turquia és la nostra Troika” repeteixen constantment alguns militants d’esquerres turco-xipriotes partidaris de la reunificació des del nord de la frontera, mentre que el sud continua en mans de la Troika original i dels especuladors russos, i últimament també xinesos.

Una hipotètica reunificació seria volguda per la majoria, però no impulsada per la mobilització de la societat civil organitzada, que o és pràcticament inexistent (nord) o després de tants anys ha deixat de considerar el tema com a prioritari (sud). Per tant una societat civil incapaç de fixar-ne les condicions.

El nostre 2014, en canvi, seria inimaginable sense la mobilització popular que ens ha portat fins aquí i que és la garantia de que el procés continuï endavant i per tant podrà condicionar com serà la solució al conflicte, és a dir com es construirà el nou estat. Per això costa tant d’entendre que alguns polítics d’esquerres, que de ben segur seran a la banda del , els costi tant d’implicar-s’hi activament.

(Foto: pintada amb la silueta de tota l’illa de Xipre als carrers del nord de Nicòsia).

Benvolgut Ovidi

Benvolgut Ovidi,

Això no pretenia ser res més que un primer apunt de tràmit per reiniciar un bloc tot fent-te saber que et robo el títol d’una cançó per rebatejar-lo. Però aquests dies, tot repassant mapes dels Balcans, m’ha vingut al cap aquell CD, precisament teu, que ja fa una colla d’anys em vaig descuidar en un cotxe llogat a Croàcia. Sempre m’he preguntat si algun llogater de vés a saber on el va trobar a la disquetera i va anar fent kilòmetres tot escoltant-ne la música, embadalit per la teva veu i la guitarra del Toti Soler, però ignorant i encuriosit per saber què deien les lletres.

Sovint em diuen que en aquest país la música, si més no la de casa, l’escoltem més pel text que per la música mateixa. Provablement sigui cert, tot i que no estic segur que això sigui una gran raresa. En tot cas és evident que aquell hipotètic conductor, si no va fer l’esforç de buscar-ne els textos, es va convertir en una mena de turista passavolant per la teva música. Com tant sovint passa, que una ciutat soni bé, però no poder-hi gastar les voltes de rellotge necessàries i quedar-se només amb una percepció, sense haver parlat amb gairebé ningú i no haver pogut estar a la mateixa plaça en hores i dies diferents, una bona manera de començar a conèixer una ciutat.