xino-xano

I anar fent...

20 d'abril de 2007
5 comentaris

Encanteri familiar

En Jordi, de tan en quan, m’envia des de Barcelona algun correu electrònic. Insisteix a que li trobi un projecte per muntar algun negoci que ens pugui retirar. Fins i tot m’ha passat un power-point d’una prestigiosa escola de negocis de Barcelona on estudia un MBA, que ara no ve al cas, amb prospeccions de mercat a Xina.

En Jordi perd el temps, doncs jo no em forraré mai de la vida. Una maledicció persegueix a la meva família. (…)
LA TOVALLOLA DE BLASI

Més amunt del poble de Lleret, a una hora de camí en direcció al Solau, s’aixeca el turó de la Roca del Ferral. Aquest tossal de llenasca mig escrostonada és un mirador excel·lent damunt dels pobles de la Vall de Cardós: es pot veure des de Tavascan fins a Ribera. Al peu de la penya hi ha uns quants forats arrodonits, excavats a la mateixa roca, afumats per dins i rovellats per la part de fora. La gent de Lleret els coneix amb el nom de “Olles de les Encantades” a causa de la seua forma. El més gran dels forats no deu tenir més d’un parell de pams d’ample per un d’alçada. Semblen doncs, petites coves per a figuretes de pessebre.

En temps antics, aquestes balmes de miniatura eren habitades per encantades, unes dones xicarrones, de mig pam d’alçada. Tenien aigua allí mateix al Ferral, però a l’estiu la font s’estroncava i es convertia en un patamoll. Llavors havien de baixar a buscar l’aigua i a rentar la roba al barranc del Solau.

Un matí la mestressa de casa Blasi de Lleret va anar a la Plana, un tros que tenien al Solau, a veure si el forment era sec i es podia començar la sega. Va collir una espiga, que començava a colrar, i es va ficar a la boca tres grans de blat. En aquell moment, s’atalaià que les encantades havien estès la bugada vora el torrent. A poquet a poquet, s’hi va anar atansant i agafà una tovallola. Una encantada, però, estirava tant com podia per l’altre cap de la peça, perquè no la hi prengués. Després d’una bona estona de combat, la mestressa donà una estrebada i li arrencà dels dits la tovallola. La doneta, tota suada per la lluita, li va dir:

– Sort dels tres grans que t’has menjat,
si no, no m’haguessis pas guanyat.

La mestressa, amb la tovallola sota l’aixella, saltava costes avall, cap al camí del Solau. Abans d’arribar a la Plana, va sentir que l’encantada cridava:

– Des d’ara no us faltarà res,
però tampoc en tindreu de més!

A casa Blasi de Lleret van guardar ben endreçada a l’armari aquella peça. No és que fossin una gran casa, però, des d’aquell dia, passés la calamitat que passés, sempre tenien un os per fer bullir l’olla.

La meva àvia, la Maria Blasi, era de Llavorsí (Pallars Sobirà). Eren sis germans i molts més cosins. Una llarga generació familiar els va precedir i després els hem esdevingut. Cap no va tenir o tenim cap gran fortuna, però tampoc es pot dir que vivien o vivim amb estretors.

L’encanteri familiar es compleix i no seré pas jo qui el trencarà. A la Marina ja l’he avisada i diu que per ara no pateixi, que pels calers no serà.


Podeu trobar aquesta història i moltes més a l’excel·lent recull de rondalles pirinenques Muntanyes Maleïdes, de Pep Coll (Empúries).


Foto: gat xinès que mou el braç (“dona’m diners”)


Diners = jáau woon

  1. Aquest post m’ha fet recordar moltes coses:

    El nou llibre del Pep Coll "Mentre el Mon serà Mon .Llegendes de les Valls d’Àneu" on he llegit un conte molt semblant, també amb una encantada a la que li van pispar roba mentre feia la bugada i no se si era algú de casa Llas que li caigué un "ni pobre ni ric seràs".

    Altre record que m’ha portat és una conversa que vam tenir a Àger amb tu i el Troco on deiem que la societat del benestar feia minvar l’idealisme de la gent. Si fossim del temps de la llegenda que expliques ben segur que en lloc d’una maledicció seria una sort.

    Per acabar el comentari del Jordi m’ha fet reflexionar respecte el mon que ens ha tocat viure: On és vist voler fer fortuna en un país comunista! El mon al revés.

    David

  2. Sempre he pensat que les persones marquen el seu propi camí i les malediccions estan …..per trencar les. Així doncs només subratllar que en un pais amb els canvis que esta patint aquest la Xina s’ha d’estar atent a totes les oportunitats  que poden surgir…

    L experiència que estàs vivint la redordaràs sempre i amb aquest bloc que actualitzes molt sovint, els altres també vivim un xic la Xina.

    jáau woon= SEGUEIX BUSCANT

    Jordi

  3. Hola!!!

    Jo crec que tant els diners com la sort no s’han de buscar de manera desesperada, però si es tenen, ni que sigui durant una temporada (tant una cosa com l’altra), s’han de disfrutar de la manera que a un més li complagui…

    És habitual escoltar comentaris com aquest: "Aquell té sort de tenir tants diners, però segur que és un amargat". Tradicionalment la sort i els superàvits de fortuna s’han vist amb mals ulls, i existeix el moralisme aiguafestes que et recorda que "pan para hoy, hambre para mañana", avinagrant la festa a qualsevol que passi per un bon moment.

    És veritat que també és important ser previsor, i guardar-ne sempre una miqueta per lo que pugui passar demà!!!

    Molts records!!!

    Núria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!