25 de setembre de 2015
0 comentaris

A votar!

Aquests últims dies de campanya ens arriben les últimes crides i eslògans dels partits polítics i els posicionaments de molta gent, tant a títol individual com col·lectiu, que volen donar a conèixer el sentit del seu vot. En aquest darrer enviament abans de la votació n’hem volgut fer un recull. En general, els pronunciaments dels partidaris de quedar-se a Espanya han estat més en la direcció de l’amenaça (segurament pressionats pel govern de l’Estat) i des del cantó del sí hem sentit més pronunciaments en positiu, amb l’ànim esperançat davant l’oportunitat que se’ns presenta.

Els darrers que hem pogut recollir:

Des de fora de Catalunya, ens arriben “manifestos” i opinions d’intel·lectuals en contra que ens n’anem,  que demostren que fins fa dos mesos ni tan sols es creien que això pogués passar i ara estan, com a minim, “estupefactes”. La veritat és que, mirat des de Catalunya, el que ofèn més és veure com tot el que ha passat aquests últims temps, sobretot des que es va aprovar l’Estatut (dimecres ja farà 10 anys), que es va fer per aturar l’independentisme 30 anys més i ha servit per demostrar que amb Espanya no hi ha res a fer, que mai ens ha pres seriosament.

El president espanyol, Mariano Rajoy, va admetre ahir que l’Estat complirà amb el deure de pagar les pensions en cas d’una declaració unilateral d’independència de Catalunya. Ho va fer en una entrevista que l’inquilí de La Moncloa va concedir ahir a Televisió de Girona. El periodista de TVGI Oriol Mas va preguntar al titular de La Moncloa si en cas de DUI l’Estat continuarà complint amb les seves obligacions amb els pensionistes catalans i Rajoy va respondre que “el govern [espanyol] sempre compleix amb les seves obligacions”, per després garantir: “Faré tot el que pugui perquè no es produeixi” la declaració d’independència de Catalunya.

El cantante cuestionó en una entrevista con EFE en México al presidente de la Generalitat de Cataluña, Artur Mas, por “separar a los catalanes” y dijo ser partidario del “federalismo” para España.

“Esa manera que ahora tiene Mas, heredada de (Jordi) Pujol mucho, de tratar con Esquerra Republicana y con otra formación política de separar a los catalanes y de enfrentarlos un poco, casi mitad y mitad, eso es una (cosa) negativa”, (…)

“Creo que el presidente (Mariano) Rajoy o cualquier presidente que estuviera en su lugar tendría muchas ganas de dialogar con Mas y decirle ‘vamos a ver cómo nos entendemos'”, agregó el artista, que dijo creer “mucho en el federalismo” y en “una España federal”. La entiendo (así) porque es multicultural, porque cada provincia genera una actitud de cultura muy sui generis, que la tiene ancestral, que tiene siglos”, argumentó.

Hi ha qui es queixa que no s’ha parlat prou de com serà o com es farà el nou país, ni s’ha abordat de manera suficient temes com la llengua, Països Catalans, l’escola… De fet, són unes eleccions on comptarem quants volen començar a fer el país de cap i de nou i quants volen quedar-se dins del marc espanyol (encara que vulguin canviar-lo). I fins a cert punt, es comptarà aquells que consideren que tenim dret a decidir el nostre futur i els que prefereixen que decideixi Madrid o, si voleu, amb tots els espanyols. La força de l’independentisme rau en el fet que ha sabut transmetre que aquesta vegada tenim l’oportunitat de, no només fer un país nou, sinó fer-lo entre tots nosaltres. Mentre que, a l’altra banda, és “más de lo mismo”, amb agreujant que aquestes dues setmanes l’estat espanyol ha demostrat que és un gegant amb peus de fang (http://www.naciodigital.cat/opinio/11556/espiral/unionista/dels/desproposits), que fins i tot ha arrossegat a la Comissió Europea en el pitjor dels ridículs (la UE tampoc és que passi pels seus millors moments).

Ara, a esperar els resultats de diumenge.

 

Notícies i opinions per fer un país lliureimillor.cat

 

El potencial de la Gina

Andreu Mas. Director de lliureimillor.cat

24 de setembre de 2015

És un goig poder conversar amb en Joan Canadell, l’autor del llibre Potencial d’Estat, i que t’encomani prou ànim i coratge com per sortir per la porta després de parlar amb ell i llençar-te a la iugular del primer que passa pel carrer per dir-li que la independència farà de Catalunya un país imparable. Aquesta sensació la vaig tenir en molts moments sentint-lo parlar en la presentació del llibre a Barcelona, el dia 15 de setembre, en presència del degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i del conseller Mas-Colell.

De tant en quan em pregunto perquè ens hem implicat en la lluita per la plena sobirania. Sempre acabo concloent que ho faig perquè vull que els meus fills visquin en un país millor, amb més oportunitats, que forma part del tros de llegat que em toca deixar-los. Però no puc amagar que també ho faig per mi mateix i pels que m’envolten, perquè jo també vull, també necessito sentir aquesta sensació de llibertat.

En el seu llibre, en Joan parla de la capacitat del país, de la força de les seves empreses i de la seva gent. Durant la presentació del llibre, jo, que hi era en condició d’editor, vaig explicar als presents una anècdota que em referma que el país té un potencial increïble, i que aquest potencial el tenen sobretot les noves generacions que empenyen darrera nostra.

Vaig explicar la història de la Gina, una nena que viu en un poble aprop de Berga. Era un cap de setmana d’aquest agost i amb la família ens havíem agafat uns dies de treva. Anàvem per una carretera zigzaguejant quan de sobte ens trobem enmig del pas una barrera feta amb un tros de ferro amb rodes i un cartró escrit amb retolador fluorescent que posava “Peatge. Visa No”. Vaig haver d’aturar el cotxe en sec. Aleshores se’ns apropa una nena que no deuria tenir més de vuit anys i ens diu que si volem continuar hem de pagar el peatge que consisteix en comprar-li unes pulseres. Portem 2 euros i li’n comprem quatre (valen 50 cèntims), li preguntem si les ha fet ella i ai las! tan petita i ja coneix que és això de la sots-contractació, algú altre li ha fet i ella ha decidit vendre-les.

Un cop pagades, la Gina, que així es deia la nena, acompanyada del seu guardaespatlles -un pataner de nom Misto-, retira la barrera i ens deixa continuar el camí.

La foto que il·lustra aquest escrit és el d’una de les pulseres que li vam comprar i que porto posada des d’aquell dia. He decidit que no me la treuré fins que siguem independents, perquè és un símbol de l’emprenedoria que els catalans duem a la sang. Darrera de la història de la Gina hi ha la d’un país que innova; que no es rendeix; que treballa fins a l’esgotament; que té capacitat d’imaginació; que sap que en aquesta vida millor cobrar en efectiu (per això no admetia VISA) i, en definitiva, que està acostumada a pagar peatges (que són una forma de bandolerisme del segle XXI).

 

El meu sí

Francesc-Marc Álvaro. Periodista i escriptor.

25 de setembre de 2015

Vaig votar per primer cop en el referèndum sobre l’OTAN del 12 de març del 1986. Recordeu que aquella consulta venia marcada pel viratge del PSOE. Felipe González, que havia promès des de l’oposició que Espanya no entraria mai a l’aliança militar del bloc occidental, va haver de fer mans i mànigues per aconseguir fer canviar d’opinió el seu electorat. Si algú vol saber el que és propaganda governamental de la dura només ha de revisar aquella campanya, i especialment el paper clau de TVE, on certs periodistes que avui donen lliçons enciclopèdiques de deontologia van forçar la realitat fins a l’esperpent. Alguns que ara excel·leixen en el discurs de la por contra el sobiranisme van graduar-se en tècniques del tren de la bruixa aquella temporada.

Ha plogut molt des de llavors. Europa, Espanya i Catalunya han canviat profundament. La guerra freda i el bloc soviètic són història. També han canviat les mentalitats, tot i que les de certs sectors semblen ancorades a l’època del comte-duc d’Olivares. En tot cas, som aquí disposats a votar un altre cop, en unes eleccions formalment autonòmiques que —s’accepti o no— són una altra cosa. Aquests comicis intenten preguntar el que s’hauria d’haver preguntat en un referèndum oficial i pactat a l’estil del que els escocesos van celebrar d’acord amb el Govern britànic. Les negatives del Govern de Rajoy a escoltar ens han portat a un referèndum per la porta del darrere, per triar entre una Catalunya dependent de les ordres de Madrid i un nou Estat català tan interdependent com avui ho són Dinamarca, Holanda o Txèquia.

Aquest diumenge jo votaré sí a la independència, confessió que no estranyarà als que em llegeixen. I, més concretament, votaré Junts pel Sí, perquè penso que és la manera d’assegurar un resultat clar i sòlid que es pugui comprendre arreu del món. Així mateix, sóc del criteri que donar el vot a la llista que encapçala Raül Romeva facilitarà la governabilitat en un moment en què és imprescindible que les institucions combinin eficàcia, ­intel·ligència, audàcia, prudència i una gestió del dia a dia que sàpiga abordar reptes a mitjà termini i prioritats urgents. Si el sobiranisme obté una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, tindrà plena ­legitimitat per obrir la porta a una nova situació que —més tard o més d’hora— haurà de conduir a una negociació d’alt nivell. O és que potser algú pretén empresonar milers de persones? Encara que alguns ho repeteixin en tertúlies de ràdio i tele, un moviment de gent pacífica que vota no té res a veure amb un cop d’Estat.

Si dic el que votaré no és per convèncer ningú. Els lectors d’aquest diari pensen i voten el que volen, com ha de ser. Si ho explico és per subratllar que, malgrat les amenaces i pressions per frenar certs punts de vista, em sento molt lliure per continuar parlant com sempre ho he fet: d’acord amb la meva consciència, amb respecte pel públic i sense creure’m en possessió de cap veritat absoluta. Intento que les meves idees no desfigurin les meves actituds, i per això valoro i segueixo col·legues que pensen diferent, per exemple l’estimat Antoni Puigverd. Per cert, lamento que algú que vol passar per periodista seriós —però incapaç de controlar els nervis i el sectarisme— hagi intentat enfrontar-nos des de Twitter, fent llistes de bons i dolents. Com també cal lamentar que Societat Civil Catalana, especialitzada a difamar i mentir sobre el sobiranisme, vulgui representar els catalans de bona fe contraris a la secessió. Ahir mateix, un dels portaveus d’aquest grup feia un article sobre el procés on ­esmentava el partit nazi i la Constitució de Weimar.

*Article publicat a La Vanguardia (24/9/2015) i al bloc francescmarcalvaro.cat. Podeu continuar llegint-lo aquí

 

El vot més revolucionari d’Europa

Saül Gordillo. Periodista.

24 de setembre de 2015

Les tietes de Convergència i els avis de l’Esquerra Republicana tenen a les seves mans el vot més revolucionari d’Europa. Mai unes eleccions autonòmiques havien estat tan importants i decisives com aquestes. Mai com ara el recompte d’uns comicis al Parlament de Catalunya hauran generat tanta tensió i interès internacional. No hi ha, en l’actual escena política, un vot més rupturista que el del ‘sí’ aquest 27-S. Per no ser plebiscitàries, sobre aquestes eleccions i el que hi està en joc el proper diumenge –la integritat territorial de l’Estat espanyol, això que la caverna anomena ‘la unitat d’Espanya’– s’hi han pronunciat el president de la primera potència mundial (Obama), la cancellera més poderosa d’Europa (Merkel), el primer ministre del país més euroescèptic (Cameron), els portaveus i vicepresidents de la Comissió Europea, el governador del Banc d’Espanya (Linde), el president i expresidents espanyols (Rajoy, Zapatero, Aznar i González), el president de la Lliga de Futbol Professional (Tebas), la gran banca, la patronal i empresaris diversos (grans, mitjans, vinculats al BOE i molts de l’IBEX 35).

Tots aquests actors l’últim que desitgen és que Junts pel Sí guanyi les eleccions, i encara menys que ho faci per majoria absoluta sense comptar amb la CUP. En el pitjor dels seus malsons apareix una majoria absoluta de Junts pel Sí, i que la suma de vots amb la CUP superi de llarg el 50% dels sufragis. I és precisament per això que el votant de Junts pel Sí és el més trencador, perquè del seu vot en depèn la continuïtat de Catalunya dins de l’Estat espanyol i això que s’anomena ‘ampliació interna’ de la Unió Europea. Que hi hagi un nou estat a Europa depèn de la tieta convergent i de l’avi republicà, si se’m permet el retrat simplista. Depèn de la classe mitjana castigada, del votant moderat que fa anys era catalanista i que amb el temps –i a còpia de greuges amb els governs de l’Estat, de ribotades a la reforma de l’Estatut aprovat en referèndum– ha evolucionat desacomplexadament cap al sobiranisme i l’independentisme.

Tot el discurs de la por d’aquests dies és l’artefacte més mobilitzador, però en la direcció oposada a la que pretenen les autoritats i poders establerts. Amb el catastrofisme d’aquests dies –sortida de la Unió i de l’euro, ‘corralito’, fugida dels bancs i multinacionals, suspensió del pagament de les pensions, imposició de fronteres i aranzels, aturada de vols i viatges en tren, etcètera– l’únic que estan aconseguint és supravalorar fins a límits impensables el vot independentista del 27-S. La tieta i l’avi tenen avui un poder incalculable, perquè així li ho han fet saber Obama, Merkel, Cameron, Rajoy, Linde i tutti quanti. Algú s’imagina un vot més valuós o transformador que aquest sufragi que tants poderosos han convingut, coordinadament, que és perjudicial per als seus interessos? Segurament estem davant d’unes eleccions més atractives en el context internacional que les últimes gregues.

*Article publicat a Racó Català (23/9/2015). Podeu continuar llegint-lo aquí.

 

Per

Gabriel Rufián. Membre de Súmate.

24 de setembre de 2015

Per qui ens va deixar i per qui vindrà,

Per tant insult, tanta amenaça i tanta por. Per les andanes plenes de gent esperant. Per aquelles maletes de cartró i aquelles sabates gastades. Per la memòria d’aquella derrota. Per tant fred, tanta pluja i tanta calor en una paradeta. Per qui ja no ho pot veure i per les llàgrimes que va vessar. Per Ovidi Montllor, Pepe Rubianes i Xavier Vinader. Per la meva companya i amiga de Súmate Xaro Pérez, que ens veu des del cel. Per tant sospir i tanta indignació davant de la tele.

Per la República.

Per tanta mentida i tanta traïció.

Per poder parlar com es vulgui i del que es vulgui.

Per tants que esperen que guanyem per alçar-se ells.

Per demostrar que sí que es pot més enllà d’un plató de televisió.

Per canviar-ho tot i tenir-ho tot. Per equivocar-nos nosaltres i no esperar que ningú s’equivoqui per nosaltres. Per tanta espera i tanta pèrdua. Per aquella persona que tant t’estimava i que tant et va demanar que ho aconseguissis. Pel més bell dels llegats que es poden deixar. Per no haver de donar més explicacions de qui ets i per què ho ets. Per veure un PPSOE ser el que fa molt que hauria de ser: intranscendent. Per demostrar que al carrer es guanya i es perd tot.

Per les abraçades, les rialles i les mirades a les diades.

Per Nou Barris, Fondo, Bellvitge, Bon Pastor i Creu Alta

Pel Noi del Sucre, Quico Sabaté i Companys.

Per la querella de Mas, la persistència de Junqueras i la gosadia de Fernàndez.

Per no tornar a explicar per què a Catalunya es parla català.

Per no tornar a tenir un nou Felipe dels vuitanta ni un nou Aznar dels noranta.

Per no avergonyir-nos més de Rajoy.

Per no tornar a despertar-nos pensant quina portada de quin diari ens insultarà aquest matí.

Per no haver de reconèixer cap altre rei que no sigui aquell que càpiga als teus braços i et digui “papa” i “mama”.

Per no veure tanta indignitat camuflada de suficiència.

Per tenir una dreta decent i una esquerra valenta.

Per Lorca, Machado i Gades.

Per viure en un país on votar no sigui una “amenaça”.

Per aquells nens que no es mereixen que no ho aconseguim.

Per aquella gent gran que es mereixia haver-ho aconseguit molt abans.

Per començar-ho tot amb tot.

Per guanyar un país.

Per recordar-ho tot aquest 27-S.

Per la república catalana.

Per tu, per mi, per ells, per tothom.

*Article publicat a El Punt Avui (23/9/2015). Continueu llegint-lo aquí.

 

La deplorable història dels catalans

Albert Sánchez Piñol. Escriptor.

23 de setembre de 2015

Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes. Així, potser la pregunta correcta no és “per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?”, sinó “per què Catalunya encara segueix dins d’Espanya?”.

Fins al segle XV les dues potències dominants de la península Ibèrica eren Castella i Catalunya. Dos països molt diferents, tant per raons geogràfiques com polítiques. A Castella, país interior i de secà, s’havia refermat el principi absolutista segons el qual “la paraula del rei és llei”. En canvi, a la Catalunya mediterrània els monarques mantenien unes relacions molt més complexes amb les institucions populars, com el Parlament o les Corts. Com diria un observador atònit, “per als catalans el rei només ho és in abstracto”, mentre que un altre explicaria que “les últimes Corts han deixat els catalans més repúblics que els anglesos”.

Al segle XV els dos països s’uneixen per casament reial. Però cal entendre-ho bé: no es fonen; les sobiranies respectives es mantenen intactes. Catalans i castellans es deuen al mateix monarca, però les atribucions d’aquest, almenys a Catalunya, continuen sent tan limitades com antigament. Amèrica esdevé una empresa purament castellana perquè, com que Catalunya és un regne a part, no té drets. No hi ha “conquistadors” catalans.

Coincidint amb la unió dinàstica —oh, paradoxa!— s’inicia l’autèntica rivalitat entre Castella i Catalunya. No pot ser de cap altra manera: es tracta de models polítics antipòdics. Els catalans no participen en l’empresa imperial castellana. Les lleis de Barcelona, per exemple, impedeixen que el rei recluti catalans per lluitar fora de Catalunya. Així, Castella sosté en solitari les guerres de Flandes, d’Amèrica. Els catalans són acusats d’insolidaris. Fins i tot el mateix Quevedo els tracta de “lepra de tots els reis”. Però hi ha alguna cosa més. Amb l’expulsió dels jueus el 1492 el regne necessita buscar un substitut de l’“enemic interior”. Sobre qui recaurà una càrrega tan pesada? L’imaginari col·lectiu espanyol que —avui dia!— es té dels catalans prové de llavors. El català com a criatura estalviadora, però reservada; laboriosa, però estranya. El català “fet a la seva”, potser perquè parla un altre idioma, i ho fa amb mala fe, perquè no entenguem el que planeja. Llest, o més aviat astut, però egoista.

El difícil equilibri entre els dos regnes acaba el 1700, amb l’esclat de la Guerra de Successió Espanyola. En realitat es tracta d’un conflicte a escala europea entre les dues potències del moment: França i Anglaterra. Els contendents busquen aliats; Castella s’alia amb França, Catalunya, amb Anglaterra. En els camps de batalla europeus es lluita pel predomini continental; a Espanya és una lluita a mort. Els catalans saben que si els seus enemics absolutistes vencen serà el final de les seves institucions. No és una guerra ètnica, sinó de projectes polítics, la qual cosa permetrà als individus creuar les línies: els dirigents catalans trien com a comandant militar de les seves tropes un castellà.

La guerra és ferotge. I el 1713, per interessos polítics, Anglaterra abandona Catalunya a la seva sort. Aïllada, Barcelona resisteix un any sencer de setge. Es rendeix el 1714, després d’un terrible assalt en el qual moren milers de civils i soldats. És un 11 de setembre: actualment el dia nacional de Catalunya, la Diada. Però si la lluita va ser ferotge, la repressió encara ho serà més. S’anul·len les institucions, es prohibeix la llengua, s’incendien dotzenes i dotzenes de localitats. Tres-cents anys després encara esglaia la correspondència dels oficials castellans: “Hauríem de penjar-los a tots” escriu un comandant a Madrid, “per desgràcia no podrà ser: ens falten forques”.

A partir del 1714, Espanya deixa de ser un estat confederal per convertir-se en el que encara és: un projecte de matriu estrictament castellana. I, tanmateix, cada vegada que s’ha proclamat una república, o ha mort un dictador, és a dir, a cada onada democràtica, Catalunya ha anat al capdavant de les ànsies de llibertat col·lectiva. Fins avui.

Avui una majoria de catalans comença a entendre que és impossible ser catalans dins d’Espanya. El poder polític espanyol és, simplement, massa inflexible, massa intolerant. La catalanitat es continua visualitzant com un element patogen, un tumor. Madrid ni tan sols ho oculta: “El nostre objectiu”, va proclamar recentment el seu ministre de cultura, “consisteix a espanyolitzar els nens catalans”.

*Article publicat a ElNacional.cat (12/9/2015). Podeu continuar llegint-lo aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!