23 de setembre de 2015
0 comentaris

El darrer entrenament abans del gran partit

Articles interessants per guanyar el debat de les idees davant el repte del 27S.

(…) Hi havia una vegada una Catalunya en què tothom creia inviable la independència sense el suport de La Caixa, el gran empresariat i la implicació d’altres símbols nostrats de l’establishment polític, jurídic i mediàtic. Un lloc en què semblava impensable que el partit emblema del pactisme amb Espanya se li giraria, exhaust, d’esquena, adoptaria l’estelada i arribaria a la conclusió, de bracet del partit d’esquerres que fins llavors havia defensat en solitari la independència al Parlament, que el vot d’Isidre Fainé compta igual que el de la veïna del tercer. Aquell era un país en què l’independentisme anticapitalista amb prou feines tenia construït el formiguer des d’on ara es prepara per formar un grup parlamentari; on l’esquerra ecologista i violeta era incapaç de preveure que els bancs reforçarien el desafiament democràtic que, a darrera hora, va aparcar amb l’esperança d’un nou Madrid. Ara resulta que l’elit que decidirà el futur de tots nosaltres viu a la Meridiana i ets tu

Un país nou, al sud d’Europa, situat a la conca mediterrània, en un punt estratègic d’entrada i sortida de mercaderies cap a l’Àsia, amb un hub de vols transoceànics, amb un temps suau a l’hivern i no especialment calorós a l’estiu, amb una bona gastronomia, una bona oferta cultural… Si vostè fos l’empresari d’una multinacional i hagués de triar un lloc d’Europa per instal·lar-s’hi quina ciutat i quin país triaria, un de les característiques del descrit o qualsevol altra? Un nombre significatiu d’empresaris segur que triarien aquest país nou, Catalunya, amb una capital, amb prou glamur i to com Barcelona. (…)

(…) a medida que se queman etapas, la realidad política se impone: sólo avanza quien de verdad quiere hacerlo.
Esto es lo que hace realmente interesante todo el proceso independentista, que poco a poco ha dejado la superficialidad de la reacción y ha empezado a construir. Manifestaciones, elecciones, el 9-N, el debate que no cesa y las continuas negociaciones políticas han sedimentado materiales, vivencias y, sobre todo, ideas. La improvisación del 10 de julio o la delgada línea de la Via Catalana dejaron paso a la Diada del 2014, a la organización impecable del 9-N y un continuo de charlas, actos, estudios y artículos sobre el país que se quiere construir. Se ha creado discurso, relato y, lo más importante, ambos han sido puestos a prueba tan a menudo que son buenos: se ha creado respuesta. Incluso cuando no hay medios donde expresarla, la réplica se traslada a la calle. El movimiento es profundo, es de verdad. (…)

Les declaracions d’Obama m’han recordat que, des de 1700, les elits de Madrid han necessitat l’ajut d’algun cosí de Zumosol per controlar Catalunya i per mantenir a ratlla els sectors més liberals del seu país. El fet que el general Prim derroqués els Borbons parlant d’independitzar Espanya s’ha d’entendre a través de la política que les classes dirigents de l’Estat han fet els últims 300 anys per conservar el poder. Tot català culte sap que l’Estat ha mantingut la unitat política a canvi de vendre els interessos dels ciutadans al millor postor i de mantenir Espanya en la perifèria de l’ordre mundial. (…)
Si durant el segle XVIII i el segle XIX qui manava a Madrid eren París i Londres, en el segle XX Espanya va ser la criada de Berlín i Washington. L’estratègia del PP de buscar Merkel, Cameron i Obama no sols posa en evidència la força recurrent d’aquest patró. També ens recorda que la rivalitat entre Madrid i Barcelona és un problema geopolític de primer nivell, sense el qual no s’explica el domini abassegador del nord d’Europa sobre el sud.

Amics, amigues, gent de poble i gent de ciutat, indecisos i ambivalents, ja gairebé hi som. (…)
(…) em vull dirigir especialment a tota aquella gent que encara té dubtes.  El 27-S no es decideix si ens quedem o no a la Unió Europea. Es decideix si decidim nosaltres el nostre futur o si es continua decidint per a nosaltres -i sovint contra nosaltres. Es decidirà si volem ser ciutadans de ple dret o continuar com a súbdits.
(…) Amics i amigues, tenim al cap i a la fi l’oportunitat d’or de ser el primer país del món a accedir a la seva independència de forma escrupolosament democràtica i pacífica. Aquest és el canvi real per a Catalunya i per a Espanya. El 27-S no és un destí final. És el principi d’un futur millor per a tothom.

La majoria absoluta que els sondejos pronostiquen al bloc del “sí” en les plebiscitàries del 27 de setembre que anuncia l’independentisme ja ha triomfat, que Catalunya és una nació, que té dret a constituir-se en estat i que això és ja indiscutible políticament i moralment. Que ho sigui ara jurídicament és el moll de l’os del que ens juguem en els Temps que vénen un continuació, ja, ara mateix. (…)
Totes les opcions espanyoles, des del PP fins Catalunya Que Sí que es Pot es van negar a admetre que aquestes eleccions fossin plebiscitàries perquè no estan acostumats que les coses al seu país siguin com volen i les defineixen els catalans, sinó com volen i es defineixen a Madrid. Madrid decideix; Catalunya obeeix. Madrid posa els noms; Catalunya els accepta. I per això han desembarcat tots a Barcelona, ​​per dir als catalans el que han de pensar, parlar, fer. (…)
El 27 de setembre mostrarà als ulls de tothom, especialment dels europeus, el fracàs de la vella política, el fracàs del sucursalisme. Un fracàs tan descomptat que les forces més sòlides i tradicionals espanyoles han decidit abandonar tot camí de diàleg o entesa civilitzat i han passat a l’acció directa que no és altra cosa que les amenaces i les provocacions. (…)

Sorprès, observo com el debat independentista continua centrat en el “període transitori”. Ningú seriós discuteix que la situació dels catalans milloraria, però es dóna per fet que abans caldria travessar un període dolorós perquè restaríem fora de la Unió Europea (i de l’euro) i perquè hi hauria dificultats per pagar les pensions. Considerem aquestes dues qüestions una a una. (…)

Mentre ni Espanya ni la resta de països membres reconeguin la independència de Catalunya, i des del punt de vista d’aquests països, Catalunya seguirà formant part d’Espanya, i doncs, de la Unió. O falta de reconeixement o sortida de la Unió, però totes dues coses alhora constitueix una contradicció. Pel que fa a les pensions, mentre no s’acordi el contrari, i tant si Catalunya s’independitza com si no ho fa, tots els qui hagin cotitzat a la Seguretat Social espanyola tenen dret a rebre’n una pensió, i no de cap altra.

Els efectes de la independització només poden donar-se com a conseqüència del seu reconeixement internacional, que sí que tindria tres conseqüències automàtiques: 1. Catalunya quedaria fora de la Unió, la qual cosa exigiria pactar ipso facto algun mecanisme (que pot ser o no la inclusió a la Unió) que garanteixi la llibertat de circulació a través de les noves fronteres, ja que una part importantíssima del comerç internacional de la nova Espanya hauria de seguir travessant Catalunya i que la pràctica totalitat del comerç català passa per la Unió. 2. Espanya perdria una cinquena part dels seus ingressos impositius però mantindria la totalitat del deute, la qual cosa l’obligaria a pactar amb Catalunya perquè es fes càrrec d’una part proporcional d’aquest deute. 3. Espanya perdria una cinquena part dels treballadors i per tant de les cotitzacions però mantindria la totalitat dels pensionistes, la qual cosa l’obligaria a pactar amb Catalunya perquè es fes càrrec d’una part proporcional d’aquests pensionistes.

És important destacar que cap dels tres assumptes a negociar tindria espera, i que, per tant, la independització i l’acord haurien d’entrar en vigor en el mateix moment. En definitiva: el període transitori és una ficció. No hi ha independització de facto sense acord, i amb acord no hi ha període transitori.Per què, doncs, tants independentistes hi continuen creient? Perquè parteixen de la base que hi pot haver una desconnexió unilateral. Però aquest supòsit no és realista. Tard o d’hora hi haurà d’haver un referèndum amb garanties, cens i observadors internacionals.  Que sigui acordat o no és tota una altra qüestió, però l’endemà del referèndum, si és favorable, es començaran a negociar els termes de la independització. Abans hi pot haver escaramusses, però sense efectes ni a la frontera ni en els comptes dels pensionistes.

Una opinió des de fora (Dinamarca):

(…)  Des del meu punt de vista, el debat sobre la independència és una qüestió de democràcia. Crec en el dret d’autodeterminació i estic fermament convençut que la qüestió de la independència de Catalunya s’ha de resoldre de manera democràtica.

(…) Crec que, en el debat actual, és important recordar que les fronteres que s’han traçat al llarg de la història són conseqüència de guerres o de tèrboles lluites pel poder. Avui dia els conflictes fronterers s’han de resoldre d’una manera diferent, democràtica i pacífica. (…) Des del meu punt de vista, el dret a la independència és una cosa normal.

(…) És evident que Catalunya s’ha fixat un objectiu democràtic, i us puc assegurar que a Dinamarca, a Europa i a l’esquerra europea hi ha molta gent a favor de la via democràtica que heu emprès.

I he de dir amb franquesa que el rebuig del govern espanyol a establir un diàleg és clarament antidemocràtic i no gens europeu. I, més important encara, és també molt imprudent.

No cal dir que sóc conscient que el govern espanyol té molta força, però la democràcia encara en té més. I Catalunya no està sola. Sapigueu que teniu molts amics que donen suport al vostre somni pacífic i democratic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!