Com era d’esperar, la campanya fa aflorar els nervis a tothom. Aquests dies, però, els més nerviosos són els unionistes, sobretot els de Madrid i l’status quo. Fins fa ben poc, no s’havien cregut ni la possibilitat que poguéssin guanyar els independentistes, i ara, tot de cop, s’adonen que les enquestes cada cop donen més la possibilitat que guanyin els partits del sí, i veuen com la campanya de la por no acaba de donar els fruits que volen. I a córrer, i a improvisar…
Així, han estat (i continuen) donant la tabarra sobre la inevitable sortida de Catalunya de la UE, i han intentat fer parlar caps d’estat i membres de la Comissió Europea, fins al punt que aquesta última ha fet comunicats contradictoris en pocs dies, afirmant primer que Catalunya quedaria fora i després rectificant,
Per continuar amb els arguments de la “por”, comunicat de les associacions de la banca espanyola per amenaçar els catalans que les entitats bancàries marxaran de Catalunya, si la gent vota JuntsxSí o la CUP,
L’origen del comunicat i la participació de la banca catalana, segons El Món:
Ara esperem que surtin públicament el senyor Fainé i el senyor Oliu confirmant la seva participació i acord amb el contingut del comunicat.
Interessant recollir algunes notícies més antigues per veure l’evolució d’aquest tema:
Amb tot, ja hi ha primers reaccions:
Segons sembla, la raó d’aquest comunicat seria la següent:
De fet, avui El Confidencial ha tret una enquesta on JuntsxSí i CUP estan molt aprop de la majoria en vots,
Mentre, és curios veure com ara, quan ja queda clar que una part molt important dels catalans volen la independència, sí o sí, des de Madrid comencen a sortir veus que, tot i indignar-se i creure que la independència de Catalunya és una barbaritat, diuen que s’ha de canviar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
Què deuen pensar la gent de bona fe que no és independentista, en veure com tots aquells a qui apel·laven per fer-los costat no han aparegut fins que veuen que la independència és imminent…
I ara hem conegut “contrapartides” de la frase d’Obama “estem profundament compromesos a mantenir una relació amb una Espanya forta i unida”,
Tot i això, cal continuar, perquè no hi ha res guanyat. I també, perquè com més gent vegi clar que la independència és la unica solució per sortir de l’atzucac, millor.
És realment, una campanya d’infart. Ara, el millor de tot, és que per primera vegada són ells els que estan més nerviosos. Des de finals de juliol que podíem veure mostres creixents d’irritació contra els catalans, i ara, quan les enquestes els són clarament desfavorables i la campanya de la por no els acaba de donar resultat, s’estan posant realment nerviosos. No sabem si guanyarem o no, però veure que és l’estat espanyol i els poders fàctics els que estan nerviosos i no nosaltres, és per gaudir-ne. És impressionant veure com van a les palpentes. Esperem que cap de les tàctiques que puguin utilitzar aquests darrers dies de campanya donin resultat. Diumenge 27 de setembre ho sabrem.
Vicenç Relats. Periodista i membre del Secretariat Nacional de l’ANC.
21 de setembre de 2015
La revolta civil catalana que ens porta a les decisives eleccions plebiscitàries del 27 de setembre s’ha passejat els darrers quatre anys amb un somriure als llavis d’optimisme i d’esperança que aquests darrers dies s’ha començat a glaçar. Un glop de mala llet corre per les venes i dibuixa un rictus d’indignació al rostre de molts, en constatar la baixesa de la guerra bruta que els poders de l’Estat -els oficials, els fàctics i els mediàtics- alcen contra un clam independentista que saben majoritari i guanyador i que volen fer callar amb les pitjors arts, sortint a socórrer uns partits unionistes incapaços de convèncer amb il·lusió i joc net.
Eren d’imaginar tota mena d’actes de descrèdit contra les dues candidatures -i els seus dirigents- que encarnen la proposta per transitar cap a un Estat independent per a Catalunya; els intents d’inhabilitar el president de la Generalitat amb les més grans barrabassades jurídiques; la pressió internacional del govern espanyol presentant la reivindicació catalana com una quimera impossible i antidemocràtica; o l’escampada de mentides per espantar la gent, al voltant de temes sensibles com ara les pensions, la pertinença a la Unió Europea, a l’euro, etc.
I encara que l’estratègia de la por es valgui de tot l’alarmisme més infundat, per a cap demòcrata haurien de ser tolerables interferències tan indignes en un procés electoral com les amenaces d’uns desprestigiats bancs i banquers -tant de bo que s’ho comencin a trobar!-, que han caigut a les pressions del govern espanyol per condicionar el vot de la gent jugant amb allò més sagrat que són els estalvis i el pa a la taula. O la immoralitat que suposa que una Junta Electoral Central que no diu res de la flagrant falta de pluralitat política dels mitjans estatals dicti la programació d’un diumenge a la tarda d’una televisió i ràdio públiques catalanes, amb actes de propaganda dels partits no independentistes, en suposada compensació per la retransmissió de la multitudinària Via Lliure de l’Onze de Setembre, convocada per l’ANC i Òmnium. Tot, amb el fals argument que aquella mobilització popular impressionant, un any més vista per centenars de milions de persones arreu del món, va ser un acte electoral dels partits independentistes. A hores d’ara ja no és de descartar que Rajoy fins i tot implori als bisbes espanyols que condemnin al foc etern tots aquells electors sensibles a la causa de la llibertat dels pobles ibèrics…
Tot això resulta inaudit, vergonyant, lluny de tota ètica. I resulta decebedor que partits que es tenen per demòcrates (maldar per la unitat d’Espanya no ho hauria de fer incompatible) i fins i tot els que es vanten de ser els més revolucionaris caiguin de ple a fer el joc als poders de l’establishment unionista i del capitalisme més voraç, en unes males pràctiques que cal esperar que se’ls girin en contra.
Tot plegat revela com n’és de fonda la revolta cívica catalana per fer un país nou i net i, per contra, de qui s’acaba fent còmplice de determinat populisme lerrouxista. I posa de manifest també que aquells que de debò vulguin un referèndum d’autodeterminació amb totes les condicions i efectes ja saben que no tenen més remei que votar sí diumenge. Encara se’n pot dubtar amb el sidral que hi ha organitzat?
Article publicat en l’edició de paper d’El 9 NOU, avui dilluns 21 de setembre del 2015.
Marc Gafarot. Llicenciat en Humanitats. Investigador i periodista.
21 de setembre de 2015
Tothom sembla tenir almenys un motiu per anar contra la independència de Catalunya. Aquests darrers dies els atacs arribaven per tots cantons: banquers, empresaris, caps d’estat o de govern, militars no resignats a la reserva d’idees preconstitucionals o la legió d’opinadors i periodistes que han anat fent grossa la butxaca intoxicant contra tot el que arribava de o traspuava Catalunya. En aquest clima de decepció generalitzada només ha mancat un pronunciament eclesiàstic, via revelació sobrenatural, vinculant Evangelis i unitat d’Espanya. No debades, en el passat ja s’havia produït i de moment, sorprenentment, les campanes catòliques no repiquen a mort catalana. Com sigui, no es pot descartar que d’aquí al 27-S més manifestos o profecies antiindependència apareguin i provoquin el seu efecte esperat entre la multitud de dits indecisos, en aquests comicis tan estranys com plens incerteses.
Que la por juga un rol en la política no ens hauria de sorprendre a aquestes alçades de partit. Ho va fer al referèndum del Quebec de l’any 95, i ho feu també a Escòcia ara fa un any escàs. Ambdues nacions pertanyent a dues democràcies plenament consolidades van ser objecte d’una minuciosa, i ben travada, estratègia de contagi i disseminació de tots els mals auguris que suposadament encarnava la pròpia independència. No deixa de ser una subtil manera de referir-se i tractar a la ciutadania amb criteris de minoria d’edat i d’eterna manca de maduresa. Si això passava en aquells indrets, doncs què no havia de passar a casa nostra en el marc d’una democràcia tant inconclusa. De fet, i ben mirat, l’estratègia dels unionistes, tal vegada aconsellada des d’alguns d’aquests poders fàctics abans esmentats, recorda a les acaballes del franquisme quan els defensors de l’antic règim abominaven l’evolució d’Espanya cap a un sistema de representació democràtic. Els oratges que aquests vells inquisidors socials imploraven, eren tenebrosos i tot allò que ensumava o traspuava democràcia i llibertat, era presentat com un autèntic daltabaix i una perversió des de qualsevol òptica o punt de vista. Just el mateix que ara passa amb la independència i el que pot passar de dramàtic amb àmbits tan diferenciats com el reconeixement internacional de Catalunya, el cobrament de les pensions, la seguretat jurídica, el dret a la propietat privada o, i aquesta ja surt de mare, els nostres saldos bancaris. Parlant de saldos, com en molts ordres -o desordres- de la vida aquells que menys poden parlar són els qui amb més delit i fruïció eleven els seus mots al vent i empastifen tot allò que poden. Que després de tot el que ha passat a Espanya -i també a Catalunya per cert- els homes de les diferents associacions de banca o del propi Banc d’Espanya ens amenacin amb no sé sap quines actuacions destinades a marxar del país en cas d’independència, després de tot el que s’ha hagut de suportar i a empassar-nos de la seva molt incerta part, palesa que els nostres ciutadans no es mereixen aquests depositaris dels nostres estalvis, deutes i inversions. El problema, amics de la CUP, no és el capitalisme en majúscula, és el pillatge amb confusos rivets de capitalisme i liberalisme que aquests farsants han fet de la seva conducta pública de no servei a la gent que diuen representar i d’enorme i sumptuós genuflexió a les seves antropòfagues ànsies d’acumulació i blasfem gaudi. Espero prengui nota el govern català de la legió de fossers o enterramorts que han volgut veure, o fer creure, la fi de Catalunya cas d’independència. No fer-ho serà mal precedent, acte de fellonia, i vàlidament comparable a l’exempció o oblit obsequiat als vells franquistes quan arribà aquesta democràcia tan pobra com miop pels catalans. De tots aquells mals ara n’hem pagat les conseqüències. Serà bo no oblidar-ho per bé que, de vegades, els nostres polítics semblen agafats i corpresos d’un enorme i virginal lliri a la mà.
Acabo: des del mateix moment que la independència s’ha situat al bell mig del debat polític, convertint-se en un nou i ambiciós pal de paller, els partits autonomistes han experimentat una sacsejada de la qual encara no s’han recuperat. La vella política llanguia i una nova, d’il·lusionat i, per què no dir-ho d’incerta, obria forat provocant terratrèmols i batzegades a tort i dret. Els partits que ho comprengueren sobreviuran i els que no, com el PSC o Unió, viuen hores més que baixes que, en el cas del partit de Duran, amenaça llur supervivència. Però la independència no només la començarem a guanyar el proper diumenge, ens l’haurem de merèixer dia a dia fins que siguem un estat independent per tothom i on les pràctiques nocives i artificioses de la vella política autonomista, imperfecta i clientelar siguin exterminades d’arrel per sempre més. La independència serà un nou modus vivendi i operandi, on no n’hi ha prou tenir un estat propi, cal que els nostres homes i dones siguin plenament lliures en un ordre de coses on tot sigui humanament possible i realitzable. Si del que es tracta és de repetir els errors passats, tot plegat serà una gran pèrdua de temps i d’enginy: una immoralitat. Cal pensar-hi perquè som catalans i, enlloc està escrit, que siguem perfectes o immunes a les tares i els defectes viscuts aquí o allà.
*Article publicat a elMón.cat (20/9/2015). Podeu continuar llegint-lo aquí.
Francesc-Marc Álvaro. Periodista i editor.
20 de setembre de 2015
Sóc ben conscient que hi ha molta gent fora de Catalunya que no es creu el que ara escriuré: el nou sobiranisme català no és antiespanyol. Repeteixo: el moviment transversal, pacífic i format per un segment central del país que aspira a fer de Catalunya un Estat tan independent com avui pugui ser-ho Dinamarca, Àustria o Txèquia no vol cap mal als ciutadans espanyols. És normal que això costi d’entendre al lector allunyat de Catalunya, un lector al qual es bombardeja cada dia amb rumors, desinformacions, desfiguracions i fal·làcies sobre el com, el qui i el perquè del que ara passa a la societat catalana. Òbviament, també hi ha persones aquí -menys que a Madrid- que pensen que el sobiranisme vol destruir Espanya. Amb tot, si analitzem amb cura els discursos i les accions del nou sobiranisme -que articula una nova centralitat- queda molt clar que estem davant d’un projecte en positiu de superació d’un statu quo. El plet no és amb la gent sinó amb els poders d’un Estat que discrimina negativament la nació catalana.
Sé que no convenceré -ni ho pretenc- els lectors que ja s’han fet una idea atroç dels plans sobiranistes. En tinc prou si hi ha algú que, després de llegir aquest paper, revisa certes afirmacions i mira d’observar el fenomen des d’un angle diferent. Esbaldir malentesos sobre les intencions del sobiranisme no és sobrer. Aquest punt em sembla essencial de cara a la necessitat de fer política, passi el que passi el 27-S. Més enllà de l’atractiu que l’ús de la força té encara entre determinats entorns de Madrid -inquietant que algú com Rubio Llorente especuli amb el recurs a la violència-, és evident que ni l’espai ni el temps abonen el que seria habitual en la geografia de Putin i en l’època de Lluís Companys. Afortunadament, el nostre món és un altre i també nosaltres som uns altres.
Que el sobiranisme que omple carrers i provoca declaracions previsibles del president Obama faci bandera del bon rotllo i dels somriures no vol dir que a Madrid tot plegat no irriti molta gent. Un amic que freqüenta cercles empresarials i polítics d’alt nivell a la capital espanyola m’explica que el procés català s’ha convertit en “un afer personal” per molts dels seus coneguts. “Es prenen com una ofensa -em diu- que vulguem marxar d’Espanya, se senten ferits en l’amor propi, i això es transforma en una ràbia que els encega i els impedeix analitzar correctament el conflicte”. El meu amic tracta amb professionals de prestigi en els seus respectius camps, dones i homes acostumats a moure’s en àmbits de complexitat on la raó ha d’imperar per sobre de la víscera. Quan apareix la qüestió catalana, aquests interlocutors il·lustrats abandonen la voluntat de comprendre i només són bons per atacar de manera ferotge allò que els provoca una ferida tan intensa en el seu orgull i en la seva espanyolitat.
Com es pot fer política quan a l’altra banda se senten com la parella abandonada? El Madrid oficial (incloent-hi les elits que protegeixen el cor de l’Estat) vol resoldre les coses a la manera del mascle tradicional: silencis, prohibicions, amenaces, joc brut i, de tant en tant, declaracions ampul·loses d’amor possessiu i malaltís. L’Estat espanyol i els seus servidors transformen un problema polític de gran envergadura en un cop a l’autoestima d’una espanyolitat plena d’inseguretats. Els fantasmes arnats de la crisi del 1898 respiren sota la retòrica dels que converteixen en afer global unes eleccions “normals i autonòmiques”. Per què el ministre Margallo té necessitat de dir, des dels Estats Units, que Espanya “és la nació més antiga de la Terra”? Disposar de bons diplomàtics no et salva de fer el ridícul el mateix dia que aconsegueixes arrencar una frase d’ajut a l’emperador.
*Article publicat a La Vanguardia (17/9/2015) i que també podeu trobar al bloc www.francescmarcalvaro.cat. Continueu llegint-lo aquí.
Xavier Vinyals. President de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes.
20 de setembre de 2015
El II Congrés de l’Esport Català, que va agrupar tots els agents del sector, va definir un seguit de propostes d’actuació que han de servir de guia del model esportiu del país pels pròxims anys. Som un país esportiu referent a Europa però ara ens cal un decidit impuls per seguir avançant cap a l’excel·lència, pensant de baix a dalt, des de l’esport de base fins a l’alta competició.
L’objectiu marcat és incrementar àmpliament el nombre de tres milions de ciutadans que ja fan activitat física i esport regularment i aconseguir que el sector esportiu sigui capaç de generar en els pròxims anys el 3% del Producte Interior Brut de Catalunya.
L’activitat física té un protagonisme transversal en la nostra societat amb una influència decisiva en la salut dels seus ciutadans, l’educació o l’economia. Així mateix, el nostre esport, a través de clubs i esportistes, situa Catalunya al món i esdevé ambaixador dels nostres anhels com a poble.
A pesar de la crisi econòmica d’aquests últims anys i els perjudicis provocats pel creixent intervencionisme del govern espanyol, l’esport català ha resistit l’atac i està preparat per encarar el repte i començar a aplicar les conclusions d’aquest congrés.
És per aquest motiu i en el marc polític que ens trobem que la Plataforma ProSeleccions Catalanes ha posat en marxa la campanya #Guanyarem. Com expliquem, és un gest col·lectiu de complicitat del món de l’esport amb la gent del nostre país i una reivindicació que esperem que després del 27S ens serveixi per començar a superar els greuges històrics que pateix el nostre esport.
Hem de ser capaços, per exemple, d’incrementar fins a cinc les hores setmanals d’activitat física a les escoles i augmentar la pràctica esportiva a la universitat, a les empreses i a la societat. Volem donar visibilitat a l’esport femení i tenir més presència als mitjans de comunicació. És urgent una llei del mecenatge i el patrocini que permeti fer els nostres clubs més potents i sostenibles. Cal una disminució de la pressió fiscal, rebaixar l’IVA esportiu i facilitar beneficis fiscals al sector, que ens permeti atreure més empreses i generar més riquesa. S’ha de preservar la figura del voluntari, tan important en el nostre teixit esportiu. I és necessari regular l’impacte que l’esport ha de tenir al medi natural.
Tots els esportistes que s’han adherit a #Guanyarem i han fet el seu gest de complicitat segur que comparteixen aquestes raons que articulen la campanya. A #Guanyarem hem aconseguit aplegar una amplíssima representació de l’esport català, cares d’esportistes famosos i d’altres de més anònimes, totes importants. Alguns esportistes catalans no han volgut participar en la campanya i d’altres no ho han pogut fer per por a represàlies, en la recta final de quatre anys de preparació pel somni de participar en els Jocs Olímpics de Rio. Però molts altres han perdut la por i al seu costat s’hi han posat molts esportistes estrangers que han passat pels nostres clubs i han connectat amb el sentiment de la nostra gent. Ells han fet encara més potent la campanya #Guanyarem i l’han explicat al món.
Per créixer també necessitem l’oficialitat d’unes seleccions catalanes que competeixin en les grans cites esportives internacionals, i la creació d’un Comitè Olímpic Català que ens permeti participar en els Jocs Olímpics.
Algunes de les conclusions sorgides del congrés es poden començar a implantar en els pròxims mesos, però les més rellevants i decisives en el nostre nou model esportiu són impossibles d’aplicar perquè ni el marc polític ni els instruments que tenim al nostre abast ho permeten fer.
Tenim clar el camí i la decisió està en mans de la gent del nostre país. L’esport català necessita que Catalunya sigui un estat per estructurar-se com volem i deixar definitivament de competir des de la desigualtat. Volem homologar la nostra legislació esportiva a la de la resta d’Europa i la de les institucions esportives internacionals perquè els nostres esportistes i les nostres seleccions competeixin amb normalitat i esdevinguin el millor exemple d’una Catalunya referent mundial en l’àmbit de l’activitat física i l’esport, com es pretén.
#Guanyarem no és una campanya ni política ni associada a cap partit o candidatura, és una ambiciosa proposta pel futur de l’esport català. Per això, ara més que mai, el món de l’esport ens posem obertament i sense por al costat de la voluntat del nostre país, per situar-nos en la centralitat de la Catalunya que ve. Afrontem un moment històric i no podem renunciar a ser-ne protagonistes. El pròxim dia 27 quan els catalans anem a votar també hem de pensar en què és millor per l’esport català.
*Aquest i molts altres articles els podeu trobar a la web de la Plataforma ProSeleccions Catalanes. Article publicat al Diari Ara (9/9/2015). Podeu continuar llegint-lo aquí
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!