Una de les millors impressions d’aquesta diada és la il·lusió de la gent, però també la convicció que, aquest cop, ho aconseguirem. Hem sentit dir a alguna persona gran, veient la gent que el dia 11 omplia la Meridiana, “Jo ho veuré”. I no ha estat l’única.
“Jo ho veuré”, deia Josep Turró. No és una opinió qualsevol, Josep Turró ja era independentista quan es defensava de l’exèrcit franquista, amb el fusell a la mà, des de les trinxeres de l’Ebre el 1938. Josep Turró ha estat allà. Com ho han estat els centenars de milers de persones que han omplert l’avinguda Meridiana en una demostració de força inèdita a Europa. Cap societat del món no ha estat tan mobilitzada durant tant de temps.
La Meridiana ha superat qualsevol de les mobilitzacions anteriors i ha deixat clar que la nostra societat és a punt, preparada per a fer el pas definitiu el di 27. Ara ningú no pot tenir-ne cap dubte. (…)
Avui tots heu vist quin país tenim. Avui tots n’heu sentit la força. Quan saltàveu com bojos al pas de la fletxa, quan us abraçàveu al del costat sense saber per què, quan ballàveu la rumba amb aquell somriure ampli a la cara, quan aplaudíeu els oradors, quan ajudàveu a retirar les tanques del recorregut, quan pujàveu als autobusos, per tornar cap a casa, i la gent encara tenia ganes d’aplaudir una estona més, de cridar més, en favor de la independència.
I això, això que heu sentit i heu viscut aquest Onze de Setembre de 2015, no ho heu d’oblidar mai. Però sobretot no ho heu d’oblidar aquestes dues setmanes vinents, i menys encara el diumenge 27. Aquest país té una força enorme, immensa, és molt poderós. Ho hem tornat a demostrar i ara hem de fer ús d’aquest poder. Ara ja no hi ha ni la mínima excusa. Aquesta força que hem sentit tots, aquesta força, l’hem de portar a les urnes el dia 27 votant les dues úniques candidatures que comptaran com un sí: Junts pel Sí i la CUP.
I vist des de fora, un diputat danès que era a la Meridiana ha dit a TV3 que el que l’ha impressionat més és la il·lusió i l’alegria de la gent. I també la determinació.
Val la pena també llegir les impressions d’un espanyol que escriu sobre Catalunya i que ha estat aquí les últimes diades:
(…) avanzo con el reguero humano sin saber dónde están mis propios pies, si en España o en la República Catalana, esto es, si en el presente turbulento o en un futuro extraño.
(…) Yo llevo ya tres años contándoles mis impresiones sobre la Diada desde este periódico, y nunca había visto un espectáculo semejante. La fuerza que ha invadido las calles este año me parece mucho mayor que la de los años anteriores. Digan lo que digan los optimistas que hay al otro lado de la frontera imaginaria, el independentismo está creciendo sin que ningún adversario logre amansarlo.
No creo que esta gente esté por la labor de negociar, es más: les pregunto cómo verían una salida federal, un autogobierno pactado con Madrid, y me responden que eso sería traicionarles. Han creído a pies juntillas todo lo que les han dicho desde ANC, Òmnium, CDC y Esquerra; consideran una herejía poner en duda que la independencia unilateral es un camino de rosas. (…)
Las urnas pueden darnos a todos una sorpresa, pero esta demostración multitudinaria hace que uno se pregunte cuánto tiempo más puede postergarse la avalancha.
Josep-Lluís Carod-Rovira. Polític i escriptor.
14 de setembre de 2015
Durant dècades, els partidaris de la independència nacional hem defensat aquest dret i aquesta necessitat, des de posicions minoritàries en el si de la societat catalana, posicions que han estat titllades d’utòpiques, marginals i impossibles, per part dels que sostenien la conveniència de continuar junyits a Espanya. I ho feien, molts cops, amb un aire de superioritat moral i intel·lectual de perdonavides, amb un posat de menyspreu i rebuig, si no directament de befa. Ens semblava que teníem raó en la reivindicació, malgrat que aquesta no fos compartida per la majoria de compatriotes. Salvador Espriu va arribar a escriure allò de “Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo”, però no sembla que els índexs de lectura de poesia hagin estat mai gaire elevats per aquests verals. I si ho eren, ben poc cas que feien dels versos… La ciència avança que és una barbaritat i avui més de la meitat de la societat, a Catalunya, considera assenyada i convenient l’opció independentista i, doncs, que la raó es troba just en la banda de la llibertat i no en la de la dependència.
No n’hi ha prou, però, a tenir la raó, si no disposes també de la força suficient perquè allò que creus que és just esdevingui també realitat. Tot fa pensar que, ara, l’independentisme català, al Principat, disposa també de la força necessària. De fet, des del final de la II Guerra Mundial ençà, no hi ha hagut a Europa cap mobilització de masses de la magnitud de la nostra, any rere any, en un mateix territori, per part del mateix poble, reunint milions de persones i sense que s’hagi produït ni el gest més petit d’incivilitat. I aquest darrer 11-S ho ha tornat a demostrar. Fins i tot, el 9 de novembre de 2014, van anar a les urnes a votar en un simulacre de referèndum, més ciutadans que no pas habitants tenen alguns Estats membres de la Unió Europea. Tenim, doncs, ja, la raó i la força. En plena guerra, el president Lluís Companys assegurava que guanyaríem “perquè tenim la raó i perquè tenim la força”. Malauradament, però, no va ser així. La comunitat internacional va mirar cap a una altra banda, amb excepcions honroses, i no semblava que fes gaire cas a la nostra raó. Quant a la força, el mateix govern de la República espanyola es va encarregar prou d’anar afeblint-nos, en ús de la seva força legal i, òbviament, de la seva força militar. I vam perdre. Mai no sabrem quina hauria estat l’evolució d’aquest país si les coses haguessin anat d’una altra manera. El mateix Companys, a qui el govern espanyol republicà va anar col·locant cada cop en posicions més sobiranistes, pel seu capteniment fatxenda, declarava el 1937 que, acabada la guerra, Catalunya no podria acceptar cap altra solució per al seu destí nacional que se situés per sota de la confederació.
És el 2015 i, aquest 11 de setembre, el poble de Catalunya, amb compatriotes arribats del País Valencià, de les Balears i del Nord, ha tornat a omplir els carrers de Barcelona, malgrat que fins i tot la meteorologia, inicialment, semblava congriar-se en contra nostra. Tenim la raó i tenim la força, sí, però ara, més que mai, ens caldrà també disposar de la intel·ligència necessària per a la victòria definitiva. No hi haurà in-inde-independència, si no fem servir la in-inte-intel·ligència. I això vol dir que, el 28 de setembre, no pot tornar a passar el mateix que l’endemà del 9N: res. Ara va debò i caldrà utilitzar el mínim de 68 escons imprescindibles per a fer tots els passos amb coratge i claredat, sense errors, ni dubtes, ni ambigüitats. Hem de saber cap on anem, quan hi pensem arribar i què ens demanen que fem els nous governants al conjunt de la ciutadania. Nosaltres estarem al seu costat, però l’únic que els demanem és que no ens facin esperar ni ens desorientin, cosa que no vol dir que hàgim d’anar amb presses i sense rumb.
*Article publicat a elMón.cat (12/9/2015). Podeu continuar llegint-lo aquí.
Carles Mundó. Advocat.
14 de setembre de 2015
Hem fet la tercera Via. Els darrers tres anys, un milió llarg de ciutadans hem sortit al carrer per fer la Via Catalana l’any 2013, la V el 2014 i la Via Lliure el 2015. Enguany tampoc no hi ha prou adjectius per descriure l’èxit de la manifestació a la Meridiana d’aquest 11 de setembre. Això ajuda a fer-nos visibles davant del món i ens fa veure que podem guanyar.
Però quan ens la juguem de debò és el 27 de setembre. Tenim dues setmanes per mobilitzar-nos com mai ho hem fet perquè guanyi el sí a les urnes, i guanyi clarament, sense que calgui fer cap interpretació sofisticada. La majoria absoluta del sí eliminarà pretextos i excuses i abocarà inevitablement l’Estat a cercar una sortida política a “la carpeta catalana”.
Cal convèncer els que no són contraris a la independència i que, sense desitjar-ho, afebleixen el resultat del sí i engreixen el no. Els vots de la gent que creu que els problemes de Catalunya sempre poden esperar perquè primer cal transformar Espanya, i els vots de la gent que busca el confort de l’ambigüitat per no definir el futur polític de Catalunya al·legant que hi ha altres urgències, seran comptats, sense matisos, a favor de l’unionisme més intransigent.
La mostra més evident d’això és la retòrica de la coalició entre Podem, ICV i EUiA. El seu candidat a president, Lluís Rabell, ha dit que falten dues generacions perquè a l’Estat s’entengui que els catalans tenim dret a decidir. I com a prova d’això, apareix el seu líder, Pablo Iglesias, fent una crida als ciutadans catalans que són fills d’andalusos o néts d’extremenys perquè rebutgin sumar-se al procés transformador de fer un nou estat. Amb aquest discurs propi d’Alfonso Guerra hem vist que al darrere de la nova política hi ha la vella Espanya de sempre.
*Article publicat a El Punt Avui. Podeu continuar llegint-lo aquí.
Eduard Voltas. Periodista i editor.
12 de setembre de 2015
Recordo dues frases de fa uns mesos, quan el sobiranisme es trobava en la més profunda de les depressions. Dues frases de dues persones ben diferents, tant diferents que estan en les antípodes ideològiques. La primera és d’en Francesc Ribera, Titot, cantant de Brams i destacat membre de la CUP. Deia en Francesc (més o menys) que els polítics sobiranistes ho estaven arruïnant tot perquè s’havien pensat que la il·lusió de la gent és una cosa que es pot posar al congelador i descongelar-la quan et dóna la gana o quan la tornes a necessitar. L’altra frase és d’en Xavier Sala i Martin, que després de les municipals va dir a la ràdio que les eleccions es guanyen fent trempar el teu públic, i que els partits sobiranistes havien perdut la capacitat de fer trempar el seu públic.
El cantant anticapitalista i el catedràtic liberal posaven el dit a la mateixa nafra. O hi havia primer un recuperació emocional, o la victòria política no seria possible. Miraculosament, la recuperació emocional s’ha produït i avui n’hem tingut la prova definitiva. Ja s’intuïa les darreres setmanes, amb les places i teatres de tot Catalunya plens en tos els actes independentistes, però la imatge d’avui amb la Meridana col·lapsada per més d’un milió de somriures certifica que el tomb anímic s’ha produït de forma total i absoluta.
És el moment, doncs, de recordar que la il·lusió era una condició necessària per guanyar, però no suficient. No és suficient perquè ara ja no es tracta d’omplir avingudes sinó urnes.
*Article publicat a elMón.cat (11/9/2015). Podeu acabar de llegir-lo aquí.
Francesc-Marc Álvaro. Periodista i editor.
11 de setembre de 2015
Jaume Vicens Vives -més citat que llegit- és emprat sovint aquests dies per recordar els descarrilats sobiranistes que estan equivocats. Passa una mica el mateix amb Gaziel, amb Joan Maragall i -sobretot- amb Josep Tarradellas, de qui sempre s’esmenta aquella frase sobre el ridícul en política, que no s’aplica -per exemple- a ministres que, en ple segle XXI a Europa occidental, parlen del deure de l’exèrcit quan se’ls pregunta per unes eleccions. El fet és que una mica de Vicens Vives sempre queda bé en un paper que vulgui acollir-se als tòpics més celebrats sobre el seny i la moderació, uns conceptes que es retorcen a plaer, fins a fer-los sinònims de l’immobilisme i de l’acceptació d’un marc injust i d’un maltractament continuat.
Però Vicens Vives, més enllà del saqueig ideològic que se’n faci, s’ha de llegir i rellegir atentament. Què diria avui el gran historiador si fos viu? No ho sé i tampoc no ho saben els que el fan servir de bandera i d’escut. Si algú va analitzar les insurreccions catalanes amb atenció va ser ell, perquè també va confegir -com és sabut- una teoria sobre el poder i els catalans. A Notícia de Catalunya escriu això: “El fet que Catalunya hagi viscut en els cinc darrers segles -exactament, des del 1462- onze revolucions d’importància general -i amb això vull dir citades pels tractadistes estrangers i incorporades als grans manuals de divulgació- és un rècord d’una certa entitat. Castella només n’ha conegudes nou, i França, set; els Països Baixos, quatre, i Anglaterra, tres”. Segons Vicens Vives, “la persistència de l’entestament palesa que hi ha un ressort en la màquina pregona del país que no funciona prou bé”. El prestigiós intel·lectual va morir el 1960, quinze anys abans de la fi de la dictadura i amb una mirada inevitablement marcada per l’experiència de la II República i la guerra civil.
Si acceptem el punt de partida de la seva anàlisi, avui estaríem vivint la revolució número dotze dels catalans, que és pacífica i democràtica, com correspon a una societat oberta, desenvolupada i a un sobiranisme cívic, no pas ètnic. Revolució és un mot exagerat aplicat al que tenim davant? Caldria parlar potser de revolta o de rebel·lió? “Algú ha escrit -adverteix Vicens Vives- que Catalunya era un poble més aviat rebel que revolucionari, entenent per rebel·lió l’estat de protesta permanent i per revolució el de protesta constructiva. Jo no ho crec, i em penso que A. Camus tampoc no ho hauria cregut, ell que considerava la revolució com la destrucció de tota llibertat i la rebel·lió com la conquesta de la dignitat humana”.
Les categories que ens proposa l’autor de Notícia de Catalunya són inevitablement filles de la memòria tràgica dels anys trenta i de la posterior guerra freda, com ho és L’home revoltat, el llibre que Camus va publicar el 1951 i que va provocar la ruptura amb Sartre i el seu entorn. Em sembla que -amb permís de Vicens Vives- el procés justament modifica i redibuixa les categories esmentades i les allibera del determinisme d’arrel psicologista i del context històric polaritzat en què foren formulades.
L’aposta present per intentar assolir democràticament un Estat català independent és una protesta constructiva que no amaga que vol superar definitivament la protesta permanent, una actitud que -com és sabut- va articular les reclamacions del catalanisme -pel cap baix- des del Memorial de Greuges (1885) fins al nou Estatut (2006), i que ha generat un subproducte conegut com a victimisme, essencial en la dialèctica Madrid-Catalunya.
*Article publicat a La Vanguardia i al bloc www.francescmarcalvaro.cat. Podeu continuar llegint-lo aquí
Lluís Bou. Periodista.
Perquè hem triat l’article d’en Lluís
Aquest cap de setmana han aterrat a Catalunya les patums dels partits espanyols. Rajoy, Pedro Sánchez y Pablo Iglesias han entrat en campanya, en algun cas amb molt poca fortuna i declaracions fora de lloc. Ho analitza en aquest article a elMón.cat el periodista Lluís Bou, que posa de relleu com bona part d’aquests líders no acaben de trobar el fil al que està passant a Catalunya i com els dirigents catalans d’aquests partits segueixen apostant per un “mesellisme” que en alguns casos provoca “vergonya aliena”.
Fa riure. Hi ha partits que a cada campanya electoral ho confien tot al dia que ve el senyor de Madrid. Quan està a punt d’arribar Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Pablo Iglesias els veus neguitosos. Comença a provocar vergonya aliena. No és només que el sobiranisme no combregui amb aquestes actituds, sinó fins i tot que Albert Rivera les ha desterrades des de l’espanyolisme. Ja no som als anys 90. Que alguns encara segueixin confiant les eleccions al senyor de Madrid és una actitud arnada, una rèmora del passat. El mesellisme comença a ser un menyspreu cap als electors.
En els partits que es presenten com a progressistes, la pràctica de portar el senyor de Madrid grinyola per totes bandes, i ja s’ha vist en aquests dies de campanya. El discurs de Pedro Sánchez no fa cap mena de forat a Catalunya, i Miquel Iceta, que és molt astut, ha optat per fer patada i endavant. Es posa a ballar als mítings i que sigui el que Déu vulgui. L’anècdota es menja el relat, no en queda res més que un llunyà ressò. Però és que Sánchez és un polític inocu en la campanya catalana.
Ni tan sols Pablo Iglesias, que posava L’Estaca de Lluís Llach en els actes de Podemos i era tan amic de tothom, se’n surt. Desembarca a Catalunya per donar suport a Lluís Rabell i es posa de peus a la galleda apel·lant als avis andalusos o extremenys a l’estil Lerroux. Falta d’informació, discurs conservador, munició a l’adversari. Iglesias ja no és el que era. Catalunya se li ha complicat i no troba el fil. Quan prem el gas, el líder de Podemos mobilitza el sobiranisme. Fins i tot en el PP les coses ja no són com abans.
*Article publicat a elMón.cat (10/9/2015). Podeu continuar llegint-lo aquí
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!