7 d'agost de 2015
0 comentaris

27-S, eleccions autonòmiques (referèndum!)

Ja és oficial, el 27 de setembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya,  http://www.vilaweb.cat/noticies/mas-convoca-el-27-s-ens-hem-guanyat-el-dret-de-decidir/

I a Madrid estan molt nerviosos:

El desenganche

Nunca antes el Gobierno había sentido tan cerca la amenaza, el peligro y la incertidumbre que genera el tener que hacer frente a un intento de secesión organizado desde dentro de las propias estructuras del Estado.

Ya no estamos ante un simulacro de soberanía, como lo fue el referéndum/farsa del 9-N, sino ante una operación política de gran calado destinada a poner al Gobierno entre la espada y la pared. O acepta lo que «decida el pueblo de Cataluña», o toma medidas que pueden generar un enfrentamiento civil. (…)

El bloque que representa Junts pel Sí es, en efecto, una coalición de extracción burguesa cuyo único programa es la independencia. El riesgo de secesión se acrecienta por el hecho de que la izquierda populista (Catalunya Sí que es Pot) apoya la convocatoria de un referéndum de autodeterminación. Con su respaldo, Mas podrá dar el paso decisivo a la independencia tras el 27-S.

Las alarmas, por tanto, están encendidas. Porque el desenganche ha comenzado ya, caracterizado por dos elementos:

Primero: la puesta en marcha de estructuras de Estado. (…)

Segundo: la renuncia a la presentación de recursos ante posibles decisiones judiciales y la determinación firme de hacer caso omiso a las resoluciones que adopte el Tribunal Constitucional. (…)

El pulso, un pulso histórico, ha comenzado ya. Estamos en la fase del desenganche.

En veurem de tots colors, i cada dia als mitjans de comunicació espanyols sortiran casos de corrupció o senzillament ens insultaran dient-nos mentiders, bojos, o qualsevol altra cosa que trobin.

Ens hem de preparar per això, però mentrestant, a Catalunya, ens cal arribar a aquells que, o bé poden tenir por a represàlies si voten per una de les coalicions independentistes, o bé gent que recelen d’una Catalunya independent i que només s’alimenten amb mitjans de Madrid.

I és aquí on ens cal tenir en compte els recels i la por. Perquè, a més, si guanyem el 27S, el país nou l’haurem de fer amb tothom que sigui a Catalunya, I ens cal que hi hagi els enfrontaments minims, o si més no, no fer més mala sang per part nostra (els altres ja se n’ocuparan)

Els tres articles següents poden ajudar a situar-nos:

El CEO creua dades de record de vot amb els informatius escollits pels votants

  • els votants de CiU, amb un 63,7%; els d’ERC, amb un 78,4%; els de la CUP amb un 52,8% i els d’ICV-EUiA, amb un 41,2% són els que més s’estimen informar-se per TV3.
  • els votants del PP s’informen per TVE, amb un 43%, T5, amb un 15,8% i un 14,9% que trien A3.
  • Els votants del PSC, el 21,6% s’informa a través de T5; un 18,5% ho fa per TV3; un 16,4% per La Sexta; un 14,5% per TV1 i un 14,1% per A3.
  •  el votant ecosocialista aposta  per informar-se per Tv3 el 41,2% dels seus votants. Però, un 31,7% apunta que s’estima més informar-se per La Sexta.
  • Pel que fa a Ciutadans, la influència dels informatius de TV3 ni existeix. Només un 0,6% dels seus votants admeten que s’informen a través de la televisió pública. En canvi, un 29% s’informa a través de T5; un 26,7% a través de TVE; un 10,9% a través d’A3 i un 8,5% a través de La Sexta.

Veient les estadístiques, crec que queda clar on s’ha de treballar més, tot i que, evidentment, els informatius no els canviarem pas, pero dóna una indicació important.
Parlem amb la gent que no parla català

A Mollet del Vallès, faig temps mirant els titulars dels diaris al quiosc de la rambla Fiveller. I així sento com, rere meu, dos homes xerren. També semblen fer temps. Un diu (traduït de l’espanyol i una mica resumit): “Com si no hi haguessin prou mossos a tot arreu, també en tindríem a la frontera, no fotis, i per anar a Saragossa els hauríem d’ensenyar la documentació… Estan sonats amb això de la independència!”.  (…) no puc fer res més que apropar-m’hi amb un mig somriure. (…)

No sé res d’ells, ni com es deien, ni què fan a la vida, ni si tenen fills. Sé només que em van semblar fabulosament ignorants de tot allò que batega a Catalunya i, per tant, de com podran aprofitar de la prosperitat nascuda de la independència. Però qui els ho explicarà, abans del 27 de setembre, de manera a intentar canviar el sentit del seu vot? La meravellosa gent de Súmate, o de la Fundació Nous Catalans, no deu ser prou nombrosa per arribar a tots els barris de Catalunya en què es fa una vida tan espanyola, o tant d’una altra cultura, com sigui possible. Llavors, qui ha de fer aquesta feina? Tots nosaltres, no? (…)

 Una gran part d’aquests indecisos no parlen català habitualment i tenen uns hàbits diaris vinguts d’altres països -Espanya o molts altres- i per això mateix hem d’anar allà on viuen o treballen, sense esperar que vinguin ells. Els quebequesos tenen una expressió per dir això, difícil de traduir. Seria alguna cosa com: “Ens hem de ventejar el pèl de les cames!” La necessitat ha de ser més forta que la timidesa, la reticència i la mandra.

Parla amb la teva àvia (i II) 

Va passar a Escòcia, ha passat a les eleccions del Barça i, segons el CEO, també ens podria passar als independentistes el 27-S: la gent gran decanta la balança a favor de l’status quo. (…) I per això la meva por, alimentada pels CEO, és que també ens passi a nosaltres: que perdem el 27-S a causa del vot de la gent gran. (…) Necessitem més cares, més campanya pensada per ells, més incidència.

El passat divendres vaig entrevistar l’historiador Josep Fontana (1931) i se’m va tornar a aparèixer aquesta por: no estem parlant prou amb la gent gran. Passa que vaig trobar-me un home, Josep Fontana, totalment convençut que l’estat espanyol pot reaccionar de manera violenta. Sap de què parla, perquè ell sí coneix el franquisme perquè l’ha viscut de primera mà i a mi, per sort, només me l’han explicat. La diferència no és menor. Gens menor. Crec que aquesta és la principal raó per la qual ell veu l’estat espanyol molt més capaç de tenir una reacció violenta que no pas jo. Tancs. Guerres. Trets. Això té al cap. No només. Però això té al cap i jo no. Intueixo que no és l’únic. (…)  La persona que els convenci que la via unilateral no portarà un segon 1936 farà més feina que tota la resta junts. (…)

Però jo ja vaig dir que la millor manera d’arribar a la gent gran són els néts. No hi ha res com un nét per convèncer a un avi. Vaig dir-ho en un article i no em fa res insistir. I més ara que s’acosta l’agost. Justament ara que molta gent veurà els seus avis més sovint, ho tornarem a dir: Parla amb el teu avi. Parla amb la teva àvia. Si perdem el 27-S és molt probable que sigui a causa de la gent gran. Si guanyem el 27-S, també. Ells són gran part de la clau de l’èxit. I ningú com tu per a parlar-hi, tranquilament, a les festes d’agost.

I per acabar, i ja pensant en després del 27S i de la construcció d’un nou país, ens cal tenir en compte la necessitat de gestionar bé la victòria, precisament per poder guanyar el nou país. I això som els independentistes qui ho hem de tenir present, i no només d’ara fins al 27S, que també.

27-S: guanyar no és tot

Una de les coses més difícils de gestionar en política és la victòria. Entendre en quin moment precís has guanyat és molt complicat i no té res de senzill malgrat que ho aparenti. I entendre, després de guanyar, que ja no et pots comportar com abans sembla que és d’allò més complicat. Ho he vist tantes vegades en la meua vida que m’horroritza que ens puga passar a nosaltres també. Una mala gestió de la victòria et pot portar a l’infern —vegeu Arafat a Palestina. Però una bona gestió de la victòria requereix un coratge més gran encara que el que requeria la lluita per a derrotar el teu enemic —vegeu Mandela a Sudàfrica. Guanyar, guanyar de veritat, no és tan senzill com guanyar una votació.

(…) Assumim que Junts pel Sí i la CUP poden guanyar les eleccions i crear les condicions per a començar el tram parlamentari i jurídic, final, de la secessió. I si és així deixeu-me avisar d’una cosa: que guanyarem per nosaltres però que també haurem de guanyar contra nosaltres. (…)

Però alerta que guanyant podríem perdre. I per això hem de fer batalla també contra la nostra pitjor cara. Hem de treballar contra el nostre sectarisme i la superioritat moral que exhibim a vegades. Hem d’evitar els insults, sempre innecessaris. Hem de fugir com de la pesta d’aquesta idea subjacent que fa dels uns els bons i dels altres els dolents, contra la voluntat de no escoltar què poden dir els altres, contra la ironia que sovint amaga la por.

En aquestes eleccions del 2015 no tenim enemics.(…) Els altres són més aviat adversaris amb els quals haurem de barallar-nos en campanya tenint present que amb ells haurem de treballar, segur, després del 27-S. 

Per això avui, quan s’han convocat ja les eleccions, m’agradaria demanar contenció i respecte als qui aquests dies des del punt de vista de l’independentisme han menystingut públicament Catalunya Sí que Es Pot o el PSC, als qui encara pensen que insultant Ciutadans o Unió guanyarem alguna cosa. La crítica, evidentment, ha de ser dura i ferotge, el combat ha de ser total, però això no ens ha d’impedir de ser al mateix temps elegants i respectuosos. Insultant o menystenint ens fem indignes del país que volem construir. Però també perdem de vista que som una majoria sòlida i que no necessitem per a res les provocacions. No hem de trencar res d’ací al 27 de setembre. Només hem de completar, amb serenitat, el treball que ja hem fet. (…)

I és cert que als debats no hem d’acceptar les seues trampes, que alguns en faran tantes com podran, però no siguem cínics: no n’hauríem de fer nosaltres tampoc. Cap ni una. ara ja no necessitem fer-ne per a guanyar. Sobretot perquè en aquestes eleccions que avui s’han convocat hi ha en joc, no la victòria de nosaltres o d’ells, sinó la del país sencer. Per tant, amb ells també, amb els qui són contraris a la independència inclosos.

Somrigueu tant com sapigueu i treballeu tant com pugueu, que aquest 27-S ho tenim tot de cara.

Notícies i opinions per fer un país lliureimillor.cat

La catalanofòbia contra Pep Guardiola

Victor Alexandre. Escriptor

27 de juliol de 2015

La decisió de Pep Guardiola, de tancar la llista “Junts pel Sí”, de la candidatura independentista en les eleccions del 27-S, ha desfermat la ira dels nacionalistes espanyols. El sol fet de veure el seu nom en una llista que consideren satànica els té enfurismats i les diuen pel broc gros. Hi ha desqualificacions personals, insults, calúmnies i un bon plec de judicis d’intencions. Ja he comentat de vegades que Espanya no és una nació, Espanya és una religió, i qui no hi combrega és un blasfem que comet heretgia. Ara, és clar, ja no hi ha fogueres que facin sentir als heretges ‘qui mana aquí’, però hi ha els organismes de l’Estat que s’encarreguen de difamar, estigmatitzar, criminalitzar i castigar la dissidència. És la Santa Inquisició espanyola posada al dia pels seus hereus ideològics. I és que ser independentista català al segle XXI és tan diabòlic com ho era l’heterodòxia a l’Espanya del segle XV. Han canviat les maneres, és cert, però el marc mental absolutista que hi ha al darrere és exactament el mateix. Ara la bandera espanyola ocupa el lloc de la creu i, com a concepte immutable, exigeix que tothom, de genolls, veneri l’encarnació de la Suprema Veritat. Per això el gest de Guardiola els treu de polleguera. Per això parlen com parlen i diuen les barbaritats que diuen.

Ho hem vist molt bé en l’allau de comentaris anònims que circulen per la xarxa i en les declaracions de persones vinculades a la política, fins i tot ministres. Hi ha de tot. Dels primers, dels anònims, no cal parlar-ne, perquè són éssers covards que han trobat en Internet el camp ideal per alliberar les seves misèries i el seu complex d’inferioritat en la mateixa mesura que alguns policies blancs s’emparen en l’uniforme per escarnir un negre insubmís. Dels segons, dels ficats en política, en podem destacar un parell: Marina Pibernat, excandidata d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Girona, i Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d’Interior. Anem a pams.

Amb relació a Marina Pibernat, el problema no és que acostumi a parlar més amb el ventre que amb el cervell, això té poca importància perquè qui fa el que pot no està obligat a més, el problema és que el que diu conté elements racistes absolutament repugnants i inadmissibles en algú que es postula com a servidor públic feminista i d’esquerres. I encara més si el que diu és masclista i de dretes: “Los catalufos se la comen entre ellos por lo solidarios que son”. Ara, però, canviem-ne el subjecte i, en lloc de dir “catalufos”, posem-hi “negres”: “Los negros se la comen entre ellos por lo solidarios que son”. Què en dirien, en aquest darrer cas, el butlletí Front, portaveu del PSUC-Viu a Girona, o Joan Herrera? S’haurien posat les mans al cap, lògicament, i haurien blasmat l’autor del comentari, fos qui fos. Però l’autoodi, fruit de tres segles de dominació espanyola, no pot reaccionar de la mateixa manera si l’escarni és contra catalans. Per això, tant la revista com Joan Herrera, van defensar Pibernat. La primera, a més de donar-li “ànims”, tenia la barra de fer el que ha fet sempre l’absolutisme més repulsiu, que és convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí, i deia: “La intolerància i la manipulació xenòfoba no han de passar, i no passaran”. I Joan Herrera, per la seva banda, ho banalitzava dient que “catalufos és tan despectiu com parlar de Potemos”. Doncs no, senyor Herrera. No és pas el mateix. “Potemos” fa referència a un partit polític mentre que “catalufos” al·ludeix a una identitat col·lectiva. Dir “catalufos” és tan xenòfob i tan repugnant com dir “gallegufos”, “senegalufos” o “palestinufos”.

Podeu continuar llegint l’article aquí.

La nova Constitució inclourà que Catalunya és una nació de pau

Eduard Vinyamata, doctor en ciències socials i conflictòleg, ho va avançar dimecres 22 en la primera d’una sèrie de xerrades sobre el potencial de Catalunya

22 de juliol de 2015

Lliureimillor.cat va encetar aquest dimecres 22 de juliol un seguit de xerrades que tenen per objectiu explicar el potencial que té Catalunya per esdevenir un dels millors països d’Europa. El primer tema escollit ha estat el de la relació de Catalunya amb la cultura de la pau. Històricament, la nostra nació ha estat precursora en l’aplicació de mètodes no violents per evitar conflictes. Així ho va explicar el principal ponent de l’acte, el doctor en ciències socials i conflictòleg Eduard Vinyamata.

Vinyamata va explicar que “mentre la cultura de Castella està basada en l’art de la guerra, a Catalunya es feien les Assemblees de Pau i Treva. Els catalans, pel nostre tarannà comercial, sempre hem tingut més tendència a cercar solucions de diàleg, més que no pas a encetar conflictes”.

El ponent va entroncar la història de Catalunya amb el moment actual i no va defugir algunes de les preguntes més punyents de les persones reunides a la sala d’actes del Ciemen, a Barcelona. Vinyamata es va mostrar contrari a la creació d’un exèrcit català, però va considerar indispensable la creació “d’una agència catalana de seguretat que mitjançant la intel·ligència i l’aplicació de mètodes de pau en la resolució de conflictes” permeti el país enfrontar els reptes de seguretat que se li pugin plantejar. El doctor en Ciències Socials, que forma part del grup de constitucionalistes que encapçala Santiago Vidal, va avançar que la nova Constitució de la República Catalana inclourà la definició que “Catalunya és una nació de pau”. Tampoc va evitar tractar la pertinença o no de la Catalunya Estat a l’OTAN. En referència a aquesta qüestió va mantenir que “en podríem formar part i la nostra aportació seria, precisament, la de les armes de la pau”.

Sobre una altra qüestió d’actualitat, aquesta de caire més global, la lluita en contra de l’Estat islàmic, Vinyamata va ser rotund: “Per afrontar el problema amb l’Estat islàmic hem de conèixer què els motiva a lluitar; això no vol dir estar d’acord amb els seus motius, però no es pot combatre amb les armes, que és l’únic que saben fer els miltars.”

El reconegut conflictòleg va explicar la seva experiència com a formador a Catalunya dels cascos blaus de les Nacions Unides, i va citar diversos exemples sobre com es tracta a Catalunya les bandes de carrer de procedència sud-americana, a partir d’experiències que ell i el seu grup de col·laboradors van tenir a Guaiaquil. Entre les anècdotes de la vetllada, destaca la del banc que sempre era atracat per una banda, a la qual va acabar donant una cinquantena de microcrèdits que van permetre el naixement de 50 microempreses i que va portar els antics guerrilers urbans a deixar els actes violents.

A l’acte, que portava per lema “Catalunya i la cultura de la pau”, també hi va intervenir Joan Canadell, autor del llibre -encara en fase de micromecenatge- Potencial d’Estat. Canadell va reivindicar un cop més que “el futur de Catalunya és inimaginable; serà un dels millors països d’Europa”. L’escriptor i empresari va explicar que a Catalunya hi ha molt talent industrial que s’ha exportat arreu del món. Va citar el cas d’una empresa catalana que ha desenvolupat la tecnologia de les antenes que porten tots els mòbils del món, o el cas de la pell d’Igualada, que és la que dóna forma a les bosses més cares que es vénen a la cinquena avinguda de Nova York.

Enric Fontanals, de Gent de la Terra, i Andreu Mas, director de lliureimillor.cat, van introduir l’acte i van explicar que aquest seguit de xerrades (la pròxima està prevista al setembre a Girona) formen part de la campanya Un país lliure, Un país millor, que pretèn conscienciar els ciutadans que han de convertir-se en un subjecte polític i en un agent actiu del proselitisme independentista.

Per saber més d’Eduard Vinyamata:

Format a França, Estats Units i el Japó, és autor d’una dotzena de llibres de conflictologia. És professor d’aquesta matèria a la UOC i en diverses universitats europees i americanes. La conflictologia, estretament lligada a la pràctica i l’aplicació directa sobre tot tipus de conflictes, és una ciència interdisciplinària que procura comprendre l’ésser humà i les societats que configura des de la crisi, el conflicte i la violència. Actualment dirigeix sis postgraus i tres màsters, un d’ells en anglès. Va ser creador del CREC, un centre d’investigacions científiques especialitzat en conflictologia i la revista digital científica Journal of Conflictology. Ha publicat una vintena de llibres sobre aquesta qüestió. Vinyamata forma part del grup de “constitucionalistes” de Santiago Vidal.

Perquè Albiol és bo pel procés

L’article del director

29 de juliol de 2015

Avui em permeto manllevar i presentar com a pròpia una reflexió d’un amic meu badaloní. M’ha etzibat: “la designació com a cap de llista del 27S de García Albiol és el millor que li podria passar al procés”. I m’ho ha argumentat i m’ha convençut i jo us ho trasllado acompanyat d’una descripció del personatge, per a tots aquells que en teniu un imatge estereotipada que no coincideix amb la realitat. Fa 23 anys que conec personalment Xavier García Albiol. Puc dir, sense equivocar-me gens, que vaig ser el primer periodista que li va fer una entrevista. Concretament era a la Granja Teixidor del Carrer de Mar de Badalona, el que havia estat la via comercial per excel·lènciade la ciutat abans no l’envaissin les franquícies. Ell, alt com un sant pau, anava amb pantalons curts, de bàsquet. Jo tenia 21 anys i ja feia temps que la rondava fent de periodista, ell tot just aterrava a l’arena municipal per fer-se càrrec d’un partit que a Badalona no cuallava. Era l’any 1991, i el PP havia tret un regidor en plena majoria absoluta socialista (primera i última, per cert). Saltava a la vista que en Xavi -els que el coneixem dels molts alts anys que havia estat a l’oposició li díem així- era un pipiolo. A la sala de plens la resta de regidors, que eren una colla de veterans, el tractaven autènticament a patades; se’n burlaven a la cara sense cap mena de consideració. No va tenir, allà dins, cap mentor. Cap ajut. Per això moltes vegades acabava consultant amb els periodistes que més ens coneixia que tal havia anat aquesta o aquella intervenció. Hi havia allò que es diu bon rotllo, com en molts altres regidors, afinats o desafinats polítiques a banda.

Aquells primers anys en va fer de grosses, com comparar els homosexuals amb mascotes. Ell tirava pel broc gros. A base d’agafar el camí d’enmig va veure que allò li donava titulars; tinta i minuts en uns mitjans on l’oposició no lluïa gaire. Allò va sentar les bases del seu caràcter polític. Cada cop era capaç de fer millor anàlisi política municipal. Amb el temps, i la trajectòria ascendent del partit, es va guanyar un cert respecte, sobretot a mesura que es renovava el consistori. Algú de Gènova, l’espanyola no pas l’italiana, va veure alguna cosa en aquell home que s’ho feia venir bé per sortir a totes les fotos aprofitant l’avantatge de l’alçada. I li van impartir classes de telegènia. La FAES el va preparar i el va polir. És a partir d’aquest moment que el seu discurs és radicalitza. Jo, personalment, no l’havia sentit cap comentari xenòfob fins, com a mínim, el 2006.

Molta gent, sobretot del que podríem dir l’esquerra de tota la vida o la més combativa, el considera un home de dretes perillós, un racista i un munt de coses més. No ho crec. És un actor interpretant un personatge. És cert que el fa a gust, que s’hi troba, però no es pot negar que malgrat el seu estil el seu discurs va fer forat a Badalona perquè es basava en fets reals. Badalona té un problema a resoldre amb la immigració, cada cop més tancada en uns barris en concret. En tot cas la diferència rau en el fet que es pot anar per la vida com Albiol, “netejant Badalona”, o es pot optar per polítiques que combinin pedagogia amb actuació policial contra els qui delinqueixen que, per suposat, no són tots, ni tan sols la majoria d’estrangers sense papers.

Xavier García Albiol va ser prou llest, i prou dur mentalment, com per aconseguir l’alcaldia el 2011. Però després no la va saber perdre. No ho va entomar bé. La ciutat va parlar a les urnes i si bé calia respectar-les quan ell va treure prou majoria, també ell les hauria d’haver respectat quan els votants van permetre una majoria d’esquerres petita, però prou ben trabada per governar Badalona. Així doncs, qui es pensi que el polític que substitueix Alícia Sánchez-Camacho és un xixarel·lo o un poca-solta s’equivoca. És llarg i no està sol. No ha arribat fins aquí per casualitat, sobrevivint a totes les lluites intestines del PP.

I, tornant al principi, per què és bo pel procés? Perquè una de les coses que millor sap fer l’amic Albiol és identificar els seus rivals polítics i matxacar-los per prendre’ls l’espai. A Badalona, “l’enemic a batre” era el PSC i el va fer caure. En aquesta ocasió la seva feina és frenar Ciutadans. Xavier García Albiol no és un espanyolista en el sentit més “d’Espanya interior”, però no dubteu que farà el discurs antiindependentista més dur que pugui si creu que això li dóna vots i en fa restar al compte de Ciutadans. Fins i tot, el seu discurs, carregat de demagògia política, frenarà l’avenç de la candidatura Podemos-ICV. I també farà forat a Unió. No és un rival petit. Menystenir-lo, com ja han començat a fer els que no el coneixen o els que l’odien, és caure en els mateixos errors que van donar-li l’alcaldia a Badalona fa quatre anys i que gairebé li tornen a donar enguany.

A aquells que defensem la llibertat de Catalunya, digueu-li independència, ja ens va bé en Xavi. Deixeu que eviti que el PP naufragi i la llei d’Hondt farà la resta. L’independentisme ha fet un gran fitxatge. El discurs del nou líder conservador fins i tot ressuscitarà algunes de les persones que hem perdut pel camí fartes de tan sentir parlar del procés i farà decidir alguns indecisos que fugiran d’ell com gat que tem escaldar-se amb l’aigua. Temps al temps. A Badalona ha aconseguit que l’esquerra, que porta fragmentada des de 1983, s’uneixi pràcticament tota per fer-lo fora de l’alcaldia. Aquest mèrit és seu i Badalona ho ha agraït. Si més no, a més, ens divertirem. Segur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!