Marta Lasalas. Periodista
7 de juliol de 2015
Recorden què havia de passar si Grècia votava “no” en el referèndum de diumenge? Segons el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, seria com “dir no a Europa”. A parer del president espanyol, Mariano Rajoy, “no tindria més remei que sortir de l’euro”. El president del Parlament Europeu, Martin Schulz, va advertir el mateix dia del referèndum que una victòria del no obligaria a introduir una nova moneda a Grècia. “I com pretenen pagar les pensions i els salaris?”, es preguntava el socialista Schulz.
La intensitat de la campanya de la por que Europa ha descarregat damunt de Grècia al llarg d’aquesta setmana és directament proporcional a la inquietant imatge de les cues que s’anaven formant davant dels caixers dels bancs hel·lens.
I malgrat tot, els grecs han dit que no. Sense embuts, amb contundència. Sense por. O potser, absolutament espantats. Però amb llibertat, amb aquell marge de llibertat que es pot conservar en una situació d’extrema emergència. Grècia, o millor dit, els ciutadans grecs han donat una lliçó a Europa.
I què passarà ara? Castigarà Europa a aquesta Grècia que es descara? A partir del moment en què diumenge es van obrir les urnes, les peces s’han tornat a remoure damunt del taulell. Per les dues bandes. Començant pel primer ministre Alexis Tsipras, que va enviar un missatge de bones intencions a Brussel·les oferint el cap del díscol Varoufakis.
El ministre espanyol d’Economia, Luis de Guindos, es va afanyar ahir a descartar la sortida de Grècia de la moneda única. “És una obvietat que Grècia forma part de l’euro i volem que segueixi formant-ne part”, va proclamar tot assegurant que no recordava ben bé la contundència de les declaracions de Rajoy, una setmana abans en sentit contrari.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’article del director
7 de juliol de 2015
Els dies del calendari van caient enmig d’aquesta canícula estival que ens està deixant fregits. Tan fregits com ens deixen els líders polítics que no tenen la capacitat de posar-se d’acord per veure què han de fer el 27S.
El President Mas va fer la jugada del cordill passant la pilota a la societat civil i enretirant-se (però esperant no caure del quadre, segur), de manera que va fer recaure en les entitats que han estat tractores del procés la responsabilitat d’aconseguir que es confeccioni una llista única, ja que a ell Esquerra no li fa cas. Després d’uns dies del que podríem considerar un cert desconcert mig dissimulat, Oriol Junqueras va fer allò tan espanyol de l’órdago i va pujar l’aposta: sí a la llista única però sense cap polític. D’aquesta manera, Junqueras deixava fora de joc Artur Mas. I la patata calenta en mans d’Òmnium i l’ANC que fan declaracions contemporitzadores per guanyar temps. Ah i enmig del cristo l’Assemblea de Municipis per la Independència, que juguen a no ser polítics però ho són. En resum: un festival que ens hauria de fer enrotgir a tots.
La sensació que la tàctica ha suplert tot interès per l’estratègia es consolida, mentre la dreta unionista s’organitza -tampoc tant com diuen-, cosa que reflexen les enquestes, per bé que tot independentista de pro sembla que les hagi de deslegimitar perquè ens juguen a la contra. No és bo ni creure-se-les del tot ni obviar-les. El moviment sobiranista ha afluixat, i això ho reconeix fins i tot el nou president de l’ANC. I ha afluixat no per culpa de la societat civil, sinó dels partits, perquè estan fent mans i mànigues per dilapidar tot el capital polític que havia aconseguit aglutinar a l’entorn de la idea de l’Estat propi el món associatiu.
Estan, estem, fent el ridícul. No es pot concebre una llista electoral que ha de portar el país a la independència sense polítics que, a més a més, són un actiu pel país: Mas, Junqueras i vulgui o no David Fernández. I, com ells, uns quants més escampats pel territori i pel Parlament. Són desesperants les declaracions de certs representants de CDC que diuen que la “llista de país” serà la llista de Convergència (a què juguem?), o les del mateix líder d’ERC demanant que tres mesos després d’aquestes eleccions se’n convoquin unes altres per votar la independència. Com no té ni cap ni peus que les parts que escenifiquen aquesta obra (que ja és un drama) no estiguin disposades a tancar abans dels comicis un govern de concentració.
No seria el més lògic acordar una llista única composada de societat civil i polítics, que acordin un govern d’unitat/transició que fixi un termini com el que es deia de 18 mesos per fer real la desconnexió amb Espanya i després convocar eleccions constitucionals? Tan difícil és fer això? Sincerament si no som capaços d’acordar aquesta fórmula o una de similar i de fer-ho el més aviat possible potser és que no ens mereixem la independència.
Gennaro Ferraiuolo. Professor de dret constitucional de la Universitat de Nàpols Federico II.
7 de juliol de 2015
En el debat sobre una futura Catalunya independent, el factor Unió Europea és una de les armes emprades més sovint pels contraris a la secessió d’Espanya i al dret del poble català d’expressar-se sobre la qüestió, per via d’un referèndum. Les greus conseqüències de la inevitable sortida de la Unió i la impossibilitat de tornar a entrar pel vet anunciat per Madrid farien gairebé supèrflua qualsevol discussió, i transformarien els defensors del procés en enemics del benestar i del progrés del país.
No pretenc pas entrar en la qüestió, controvertida, de l’atzucac jurídic i de la insuperabilitat política de la sortida de la Unió d’un hipotètic nou estat, separat d’un estat membre. M’interessa d’analitzar la substancial negativa fins avui demostrada per les institucions europees a l’hora de confrontar-se amb un tema considerat —de manera gairebé sempre implícita, poques vegades explícita, però lacònica— un assumpte intern a la dimensió espanyola.
La relació entre processos (d’integració europea per una banda, sobiranista per una altra) podria efectivament presentar-se com un conflicte per les diferents direccions (unió-divisió). Però, en una anàlisi més aprofundida, el discurs pot capgirar-se: ambdós processos expressen, de manera unívoca, una tensió per a la superació de la sobirania absoluta de l’estat nació. És la mateixa sol·licitud de permanència a la Unió Europea que transforma la demanada dels independentistes (catalans i escocesos) en una demanda de sobirania limitada; una demanda per a una independència que es fonamenta en la idea de la irrenunciable interdependència entre les realitats estatals contemporànies. El marc europeu, en aquest escenari, podria representar un element fonamental de desdramatització de les tensions actuals.
Els amos d’Europa: governs o ciutadans?
Darrere de la indiferència de les institucions europees podria amagar-se, per tant, no la defensa d’una ordenada evolució de la història, que mira —a través de la idea d’Europa— la superació de les tradicionals fronteres nacionals; sinó, al revés, i paradoxalment, una ferma defensa d’aquelles mateixes fronteres, considerades immodificables. S’hi veu, al capdavall, un càlcul precís i utilitarista dels governs nacionals, que demostra que els amos d’Europa són encara aquests governs, i no els ciutadans.
Efectivament, aquesta posició és clarament visible en moltes reflexions presents en el debat públic. Un important polític italià, per exemple, ha comparat les reivindicacions escoceses (i catalanes) amb l’atemptat de Sarajevo que va fer esclatar la Primera Guerra Mundial. La independència d’Escòcia —aquest és l’argument— privaria el Regne Unit, en la perspectiva del referèndum sobre la permanència a la Unió Europea, de la porció més europeista de la població, i afavoriria la victòria dels euroscèptics i una perillosa crisi del procés d’integració.
No és objectiu d’aquest article avaluar les intencions (probablement compartibles) que hi ha a l’origen d’aquestes posicions. Però apareixen fonamentades exclusivament sobre avaluacions de caràcter geopolític, determinades des de fora, que sustenten la idea d’un estrateg que mira des dalt un tauler i decideix quina peça moure i com. S’omet, en canvi, tota consideració respecte dels continguts de determinades instàncies, del suport popular que tenen, de les motivacions que les fonamenten.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Europa i els processos d’independència al vell continent, vistos des del prisma del professor de dret constitucional de la Universitat de Nàpols Federico II Gennaro Ferraiuolo. Una mirada externa al que està passant a Catalunya però també a Escòcia, i el paper que ha de tenir una Europa on “els amos són encara els governs i no els ciutadans”. Publicat a Vilaweb.
Enric Serra. Periodista
7 de juliol de 2015
Les lliçons dels darrers Onzes de Setembre i l’eufòria del 9-N ens van dur a pensar col·lectivament que la candidatura unitària seria la millor opció per a les eleccions plebiscitàries del setembre vinent, i a defensar-ho amb entusiasme. Poc després, els partits que havien assumit el lideratge del sobiranisme no es van posar d’acord sobre aquesta fórmula i, a més a més, van posar en evidència que la desconfiança era recíproca i massa viva i ens van alliçonar perquè entenguéssim que el proper 27-S no solament es votaria a favor o en contra de la independència sinó també a favor d’un model o un altre de política econòmica i social.
Poca cosa podíem fer davant de la ferma determinació dels que han de ser els necessaris protagonistes de l’acció política més rellevant dels darrers tres segles. Per això vam prendre posicions per anar triant quines sigles voldríem per a liderar aquest procés mentre el discurs social era radicalment interferit per formacions amb horitzons a curt termini.
Fa pocs dies, Artur Mas reiterava la conveniència de fer una llista transversal i reptava la societat civil a sumar-s’hi. I Oriol Junqueras s’hi sumava, però per fer la seva pròpia llista. Tot en el qual havíem avançat era a ampliar el nombre de transversalitats, que venia a ser el mateix que augmentar la metàfora política en la qual anàvem transformant un procés que volíem plebiscitari i que nosaltres mateixos no érem capaços de convertir-li-ho. I en les condicions inestables d’aquest mar remogut, fer diferents llistes etiquetades de transversals hauria resultat fatal i catastròfic per als objectius del 27-S.
Ara, les accions confluents d’Òmnium Cultural i la de l’Assemblea Nacional Catalana reobren les portes de la candidatura unitària del sobiranisme, avalades per un sondeig que demostra que, si s’aconsegueix, serà molt ben acollida. Però prenguin nota: som a dos mesos i escaig de les eleccions i tornem a negociar allò que teòricament ja ens unia des del primer dia. Fem tard. Potser sí que val més tard que mai, però tanta pusil·lanimitat ens té francament marejats.
*Publicat a El Punt Avui. Podeu veure l’article aquí.
Entrevista:
25 de juny de 2015
Conversem amb Josep Fornés amb motiu de la seva participació en la 1a Conferència Internacional d’ONG acreditades per la UNESCO, amb la ponència De la cultura popular al patrimoni, treballada a quatre mans amb Amadeu Carbó, president de l’Associació Cultural Joan Amades. A la següent entrevista Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona, acota alguns dels conceptes que s’han repensat en les sessions de treball i debats a Santa Susanna (Maresme), seu de la Conferència del 6 al 12 de juny.
Quina és la diferència entre cultura popular i patrimoni?
La cultura popular és la cultura que fa el poble. En general, sempre s’ha considerat així. A partir de la transició de la dictadura a la democràcia, a Catalunya hi ha hagut una forta revifalla de manifestacions al carrer, és a dir, un fort reviscolament de la cultura popular, entesa dins un concepte ampli. Actualment, arran de la Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) s’ha introduït aquest concepte. Patrimoni s’entén com un bé col·lectiu de tota la població, el reconeixement a una herència dels nostres avantpassats. Així doncs, posa l’accent a un valor a preservar. Això representa el gran canvi: el concepte de patrimoni cultural immaterial ens porta a valorar el patrimoni de la subalternitat.
Quina situació ha viscut el patrimoni a Catalunya?
A Catalunya tenim molts patrimonis culturals immaterials amenaçats, que en èpoques passades els anomenàvem cultura popular tradicional, tradicions, festes populars, o usos i costums. Al llarg dels últims 150 anys aquestes representacions han patit amenaces per part dels governs de l’Estat espanyol. A principis del segle XX hem patit dues dictadures militars, molt agressives per a la llibertat pública i els drets civils, i la cultura catalana se n’ha vist ressentida. El patrimoni cultural immaterial necessita la llibertat i l’ús públic de l’espai públic, cosa que fa por a les dictadures i als governs autoritaris. És per això que amenaçats ho estem constantment: cal defensar permanent i salvaguardar el patrimoni del poble. Precisament aquest patrimoni promou que la gent se senti identificada en una col·lectivitat més enllà de la família, i això té un poder transformador. La festa en si té aquest gran poder, i és difícil de constrènyer i d’arribar a dominar, cosa que desperta els temors al poder.
La UNESCO reconeix elements com a representatius del patrimoni cultural immaterial.
Sí. El reconeixement com a tal l’atorga la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura), dins de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. Rebre el reconeixement significa la inscripció dins una llista d’elements que són considerats patrimoni cultural. No és cap medalla o premi, sinó el reconeixement a una comunitat, a un col·lectiu dipositari d’un patrimoni comú que l’ofereix a la comunitat internacional per tal que sigui utilitzat com a exemple del patrimoni cultural immaterial.
La Convenció no té només una llista de reconeixement, sinó que hi ha un parell de llistes més: la de bones pràctiques, que recull actituds constructives per salvaguardar el patrimoni, i la d’elements que es troben amenaçats. En aquest últim cas hi ha ben pocs estats al món que vulguin reconèixer elements en situació de perill de desaparició.
Mes enllà de rebre el coneixement de la UNESCO, el concepte de patrimoni cultural immaterial estableix una actitud.
En definitiva, el patrimoni cultural immaterial és aquell que el poble, la comunitat concelebrant, reconeix com a tal. La inscripció o no a les llistes de la UNESCO no ha de ser determinant, en cas de ser així, estaríem considerant com a no important la immensa majoria del patrimoni cultural immaterial que hi ha al món, que no està inscrit a les llistes de la UNESCO.
Quina actitud predisposa l’ús del concepte de patrimoni cultural immaterial?
Anem a pams, la cultura popular és la que fa el poble. El concepte de patrimoni cultural immaterial és fruit d’una Convenció Internacional, que en definitiva és un acord de més de 160 estats d’arreu del món que després de molts anys de discussió amb experts, comunitats practicants, estats i governs, han establert un llenguatge comú. El món és divers i hi ha grans diferències en la forma de percebre la cultura, per tant, trobar un concepte que permeti l’entesa entre gent molt diversa és un gran pas.
Aplicat a la nostra realitat més propera, en aquest concepte entendríem des de la cultura popular tradicional, com també els contes, les llegendes, les pràctiques més comunes i les que estan amenaçades, és a dir que es corre el risc de perdre-les. Si les considerem com a patrimoni, des de bon començament ja entenem que les estem valorant i que no les volem perdre, i aquí comença la salvaguarda. Principalment és la mateixa comunitat qui ha de salvaguardar el patrimoni; no els estats, ni els governs o les administracions públiques. Som la gent corrent qui hem de reconèixer, respectar, valorar i salvaguardar el nostre patrimoni.
Com hauria de reaccionar la comunitat?
Que la UNESCO reconegui i acrediti la inscripció d’un element en una llista obliga els practicants a un respecte, i a una responsabilitat de salvaguarda, difusió, investigació, així com la necessitat de reconèixer els límits, els paràmetres, les línies vermelles que potser no cal traspassar, on comença i acaba el patrimoni cultural immaterial. A banda de la UNESCO, és el poble qui s’ha de fer seu aquest reconeixement. No tindria sentit que un patrimoni esdevingués un bé a preservar, sense que fos reconegut pel mateix poble. Cal començar per preservar l’accessibilitat del patrimoni al màxim de gent possible, i des d’un punt de vista mundial entendre que tothom hauria de poder gaudir-lo.
*Publicada a Tornaveu.cat. Autor: Àlvar Andrés. Podeu continuar llegint l’entrevista aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!