Hèctor López Bofill. Professor de Dret constitucional a la Universitat Pompeu Fabra.
1 de juliol de 2015
Una de les principals febleses del procés consisteix a no reconèixer el seu caràcter de conflicte per part dels actors sobiranistes. Les institucions espanyoles, per contra, sí que entenen que la secessió catalana significa un atac directe a l’estructura bàsica de l’Estat i per això reaccionen amb armes contundents: la interposició de querelles al president de la Generalitat, a membres del Consell Executiu i, amb tota probabilitat, al personal de l’administració pública que participi de la creació de les estructures necessàries per bastir una Catalunya independent. Aquest darrer és el moviment que es copsa, per exemple, amb la impugnació davant del Tribunal Constitucional del comissionat per a la Transició Nacional i la suspensió acordada per l’òrgan jurisdiccional que fa preludiar una ofensiva punitiva en cas que el titular del càrrec en qüestió, Carles Viver, opti per desobeir.
Un enfrontament radical d’aquesta mena, d’altra banda inherent a tot procés d’independència en un context de baixa qualitat democràtica com el que Espanya representa, contrasta amb l’actitud de determinats agents polítics i socials implicats en la causa de la secessió. Després de les reiterades manifestacions d’alguns dirigents d’ERC, entre ells d’Oriol Junqueras, professant el seu afecte per la realitat espanyola, Ara és l’hora sembla haver iniciat la campanya cap al 27-S amb uns fulls de propaganda en els quals es pot llegir: “I love Spain, I love Catalonia, 27-9-2015, on tot comença.” Aquesta iniciativa que implica Òmnium i l’ANC comparteix la mateixa intenció que domina algunes de les declaracions dels republicans: desmentir que la independència sigui un gest contra Espanya a fi d’atraure, convèncer i seduir catalans que se senten espanyols. Amb aquesta estratègia, que fins i tot ha portat ERC a renunciar a les propostes d’acció política unitària sota el pretext que la seva autonomia era imprescindible per penetrar en sectors de les classes populars “indecisos” o poc permeables a la idea de la llibertat nacional, ha col·locat l’experiència catalana com l’únic procés de secessió del món en el qual certs lideratges estan més pendents del que pensen, fan o deixen de fer els no independentistes que de prioritzar l’acció que ha de portar a la creació del nou estat. Perseverar en aquest camí, al meu parer, porta a un atzucac que, en efecte, acaba beneficiant els contraris a la independència.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’article del director
26 de juny de 2015
Aquest divendres al migdia s’ha iniciat un intens i interessant debat a Twitter (que no és el món però és un món) sobre si cal ajornar les eleccions del 27S mentre no siguem capaços de fer una llista de país. La provocació l’ha feta en Joan Canadell (@jcanadellb), cofundador del Cercle Català de Negocis i de Petrolis Independents. Val a dir que en Joan ha tirat el misto a la benzina inicial i després ens ha deixat a uns quants esbatussant-nos (amb cordialitat). Hi ha qui considera que una llista conjunta entre Podemos, Iniciativa i Procés Constituent pot fer molt de mal a l’independentisme (tal com preveu una enquesta publicada a El Periódico). De fet, segons el sondeig, aquesta “Catalunya en Comú” restaria a uns quatre escons de la “Llista del President” i laminaria les expectatives d’ERC, a qui trauria 10 o 11 diputats. Alguns opinadors deslegitimen l’enquesta, que consideren cuinada per afavorir interessos diversos. Potser sí que ho està, però tampoc podem dir sempre, quan una enquesta no ens agrada, que ha estat manipulada (fins i tot en el cas, indemostrable, que sigui veritat). Cal començar a tenir una mica d’humilitat i reconèixer que el partit no està guanyat, que haurem de baixar de l’autobús, arremangar-nos i explicar una vegada i una altra i una altra i una més que la independència és l’únic camí possible per a garantir la justícia social a Catalunya, els drets dels ciutadans i el benestar econòmic de la nació.
Ara com ara, aquesta feina no l’estem fent amb la intensitat que toca. És una feina de llarg recorregut que no es guanya amb una campanya a l’americana, amb famosos trucant per telèfon; ni amb mobilitzacions de samarretes de colors. O apel·lem a l’individu, un a un, escala per escala, casa per casa, o ens costarà molt aconseguir la independència. Necessitem arguments, ja no ens calen les consignes. I no n’hi ha prou amb què des de Madrid ens facin la feina (gràcies Constitucional!); l’hem de fer nosaltres des d’aquí explicant els beneficis de l’Estat català, el potencial que tenim. Resten 13 setmanes i el que no hem fet des del 9N dubto que ho puguem fer en quatre dies.
Des d’aquest punt de vista només hi ha dues sortides: o realment els partits independentistes consensuen una solució bona per a tothom (llista única o llistes amb noms diferents però amb un sol punt al programa, per exemple) abans que comenci el juliol o ajornem la convocatòria electoral fins que tots plegats ens fem grans, ens deixem de jugar al joc del gat i la rata i ens posem d’acord en com aconseguirem allò que volem. Hem de sortir a guanyar Sí o Sí. I abans de començar la cursa electoral hem de tenir molt clar que podem aconseguir una victòria amb un marge indiscutible. Potser em trobeu pessimista. Jo prefereixo considerar-me un optimista informat.
Julià de Jòdar. Escriptor.
1 de juliol de 2015
La pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita. L’esquerra que clama contra la dreta i en reprodueix els vicis pitjors quan li pren el lloc. L’esquerra que apel·la a les masses populars i només les usa per arribar al poder. L’esquerra que diu que ho vol decidir tot, però que no piula quan el país que diu defensar és ofegat per l’Estat. L’esquerra que considera que són iguals la burgesia dominant, propietària dels aparells de l’Estat, i la burgesia sotmesa als dictats d’aquests aparells. L’esquerra que estableix aliances amb forces polítiques alienes, que només volen ocupar l’Estat per reproduir-ne el sistema de dominació.
L’esquerra que considera igualment responsables de la política econòmica la burgesia que domina l’Estat i la burgesia que és ofegada per l’Estat. L’esquerra que en comptes d’establir aliances amb les classes socials que volen l’alliberament del seu país busca pretextos per aliar-se amb les de l’Estat dominador. L’esquerra que en lloc de posar les classes populars, que diu defensar, al capdavant de l’alliberament social i nacional, les deixa a mercè dels interessos de l’Estat dominador i les forces que se’n disputen el control. L’esquerra que estimula la rebel·lió d’altres pobles mentre nega el dret de fer-ho al seu propi poble.
L’esquerra que apel·la a emocions i sentiments patriòtics de persones lligades a l’Estat dominador mentre se’n dóna vergonya de defensar les emocions i el patriotisme de les persones del seu propi país.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’articulació d’un pol d’esquerres al voltant de Podemos és un dels factors decius que pot influir en els resultats del 27S, a l’espera de com acaba tot l’enrenou de les llistes en el cantó sobiranista. Julià de Jòdar, en aquest article a El Singular, aporta el seu punt de vista sobre aquesta qüestió, i ho fa amb una crítica contundent cap a una part de l’esquerra catalana.
Jordi Cervera. Periodista i escriptor.
1 de juliol de 2015
Parlar d’heroisme en política es podria considerar un d’aquells grans tòpics de la societat moderna, una d’aquelles coses que només queden bé en els discursos i en les teories, però potser quan s’hi dedica una mirada més minimalista no ho és tant, de tòpica. El polític xilè José Miguel Carrera va dir: “Sempre em va semblar digne d’un home honrat sacrificar la seva reputació a la de la seva pàtria. Si aquesta màxima no constitueix l’heroisme, és, com a mínim, el resum de les virtuts més sublims del ciutadà.” Així les coses, caldria esperar que els polítics, que al cap i a la fi no són altra cosa que la representació d’aquest ciutadà al si de les institucions, atresoressin algunes (per no dir totes) d’aquestes virtuts que acosten l’home a l’heroisme, sobretot quan les circumstàncies històriques ho demanen.
Al llarg dels últims anys a Catalunya hem anat vivint alguns moments d’aquests que poden rebre la categoria d’històrics sense gaire esforç i, curiosament, els hem anat abocant tots aigüera avall de manera sistemàtica i sense gaires remordiments posteriors. Un dels més sonats i més tràgics va ser la reforma de l’Estatut que havia d’esdevenir un esperançador pas endavant d’alta volada i que es va acabar tancant en fals, amb vergonya i amb un resultat insòlit, el nou era en molts aspectes força pitjor que el vell.
Tancar portes d’aquesta manera tan irreversible i poca-solta té, probablement, una culpa repartida (polítics, mitjans de comunicació, ciutadans, etc.) i, sobretot, un component tràgic que fa difícil que qualsevol d’aquests projectes fallits es pugui tornar a recuperar, tenint en compte el rebombori que han generat, les portes que s’han tancat i els ponts que s’han dinamitat pel camí. Veient el passat recent i el futur immediat que s’acosta, em temo que tenir por d’ensopegar de nou en la mateixa pedra no és en absolut una idea escabellada. La idea d’aconseguir la independència (encara que probablement qui menys se la cregui siguin tots els seus teòrics impulsors) és una fita cabdal i irrepetible, una d’aquelles operacions que, per anar bé, caldria encertar a la primera, ja que, probablement, les opcions de repetició poden ser menors i, amb tota seguretat, molt
menys reeixides.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Entrevista:
29 de juny de 2015
Un any després de deixar l’escó al Parlament Europeu, i passats uns mesos de reflexió (en què va declinar optar a liderar l’ANC, tot i que van ser molts els qui li van demanar) després d’estripar el carnet d’ICV, Raül Romeva torna a l’activisme social per involucrar-se a Ara és l’Hora amb vista al 27-S, amb Òmnium. Romeva, que no defuig opinar sobre l’actualitat política, coordina la macroenquesta telefònica del Vot a Vot que, des d’aquesta setmana, posa tota la carn a la graella gràcies a la tasca de centenars de voluntaris i aportacions. La mobilització torna a ser gegantina, amb una campanya d’estiu basada en deu eixos que l’ANC endega també el 5 de juliol.
Vau endegar la nova campanya Ara és l’Hora quan faltaven just cent dies per al 27-S. És poc o molt temps?
És el que és, i no comencem de zero, ja que reactivem la campanya anterior al 9-N. I una campanya de mobilització l’has de concentrar, no pots tenir la gent permanentment activada, és esgotador. Cent dies són prou per una campanya d’aquesta intensitat, tenint en compte que encarem la recta final i la fase més important serà l’últim mes.
Vostè es responsabilitza de la part d’Òmnium, el Vot a Vot…
Sí, és una macroconversa en què volem arribar a tanta gent com puguem, amb 1,2 milions de trucades. Hi està vinculat el 10+: a partir de la informació obtinguda farem una campanya més pròxima, personalitzada, de complicitat, en què deu persones del teu entorn t’acompanyen en els dubtes que tens. És com un porta a porta, però no en porta freda.
També es deuen trobar molts convençuts pel no…
És evident, primer fas una radiografia amb informació anònima per tenir una bona fotografia del país. I molta gent simplement no vol contestar. Però partim de la base que molts han desconnectat emocionalment del marc actual i veuen que Espanya ja no dóna les eines per al que volem fer, però no han fet la connexió cap al país nou. La decisió no és senzilla. Aquesta gent expressa les seves inquietuds i dubtes, i ens diu: “tinc clar que allò no ho vull, però no tinc clar si vull això que em dieu.” Aquests poden fer que el 27-S es decanti a una banda o l’altra, i és amb qui volem treballar. Si algú té molt clar que ho vol o que no, ja no cal parlar-ne.
El gran motiu d’indecisió són les incerteses de la transició?
N’hi ha molts, no un de sol. Cada persona té els seus, i és molt important entendre’ls i treballar-los individualment. Fins ara s’ha fet un discurs molt genèric, considerant que tothom amb dubtes tenia un perfil igual, i no és així. Hi ha gent que té clar el maltractament històric però diu que ha vist una guerra i no sap de què són capaços, altres per motius pràctics, o que no saben què passarà amb la UE, l’euro, l’economia… Hi estarien d’acord, però si els problemes relacionats són tan grans potser s’ho pensen. El relat llavors s’ha d’enfocar des del punt de vista de la securització, tot i que aquests riscos són sovint més instrumentals que no pas reals.
A aquestes altures, però, ja deuen quedar pocs indecisos…
Sí i no. El 9-N van votar 1,9 milions pel sí i sí, i a les municipals les opcions explícitament independentistes en van tenir 1,4. Hi ha, doncs, mig milió de persones a favor d’un estat a qui no convencen les candidatures que es presenten per tirar-lo endavant, i tenen dubtes a concretar-ho a nivell electoral. Hem de treballar aquest espai. Per exemple, hi ha molta gent a qui no convenç que el procés el lideri Mas, és independentista i potser va votar BComú. Per això, cal posar l’èmfasi en el què més que en el qui. La nostra feina és explicar el què i el perquè; el qui és feina dels partits. La campanya està al servei del fi, i de tots els que vulguin fer això.
Com veu la proposta de Mas d’impulsar una llista unitària?
És prou important perquè sigui discutida entre les entitats. Però el mandat de la campanya no canvia, l’ambició és posar sobre la taula el debat perquè se’n parli amb tranquil·litat. Cal que tots ens impliquem en campanyes de petit format, si arribem a entre 50.000 i 100.000 persones pot ser un gruix molt important que simplement en vol parlar amb calma. Hi ha qui potser vol votar independència però no votar un partit independentista. Volem una campanya de continguts, no de noms i de llistes. A vegades ens hi obsessionem, i això no atreu noves sensibilitats a la causa, simplement reubica el debat entre els convençuts. A més, ens desvia de l’objectiu final d’iniciar un projecte comú engrescador.
*Publicada a El Punt Avui (Autor Òscar Palau). Podeu continuar llegint l’entrevista aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!