Ús de la llengua al País Valencià
Normal
0
21
Al País
Valencià, el català es troba a l’UVI. Aquesta és la conclusió que s’extrau de
les dades de la darrera enquesta sobre el seu ús social, que han estat
presentades per Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua.
L’estudi indica que hi ha hagut una disminució de la població competent per a
parlar en català del 59,5% al 52,5%, una davallada de 7 punts a tot el País
Valencià.
més
Normal
0
21
És a les comarques de
migjorn i a l’àrea metropolitana de València on l’ús del català és més
minoritari. A la ciutat d’Alacant s’indica que el 58,5% d’alacantins sabien
parlar poc o gens el català. A la ciutat d’Elx també s’estima que el 42,45%
dels il·licitans asseguraven que no sabien o sabien parlar poc en català. A la
ciutat de València, al final del 2006, s’assenyala que només un 9,7% de la
població solia parlar en català. Del 1993 al 2006 ha baixat en 10 punts el
nombre de ciutadans que entenen el català a la ciutat. El 80% de la població
nascuda fora del nostre territori fa un ús exclusiu o prioritari de l’espanyol.
Per mirar de contrarestar
l’escàs ús del català a ciutats com aquestes i d’altres, Escola Valenciana vol
donar a conèixer la campanya «Parla’m en valencià». Es tracta que la «societat
valenciana sàpiga que posem a la seua disposició una eina útil», ha explicat el
seu president Diego Gómez. L’entitat ha informat que des del 2005 s’han creat
2.500 parelles lingüístiques i que el programa funciona a 50 poblacions. La
campanya de difusió inclou anuncis als mitjans de comunicació, publicitats als
trens de rodalia de Renfe, fulls informatius en vuit idiomes i un punt
d’informació a l’Estació.
Fa algun temps, el
responsable de Cultura de la Generalitat Valenciana, Alejandro Font de Mora,
assegurava que l’ús del català havia arribat al màxim possible i que ja no s’hi
podia fer res. Fa vint-i-cinc anys de la Llei
d’ús i ensenyament del valencià, una llei de mínims que ens van vendre com
el remei per a tots els nostres mals, no debades es va fer coincidir la seva
entrada en vigor amb el natalici de Joan Fuster. Vint-i-cinc anys més tard, amb
l’arribada del PP a l’administració valenciana es fa difícil avaluar
l’aplicació de la llei. De tota manera, el rebuig total del català es fa palès
en cadascuna de les seves actuacions. Han fet desaparèixer la Direcció General
de Política Lingüística, han retallat les ajudes a publicacions i edicions de
llibres i revistes. Han suprimit les ajudes a organitzacions per la promoció i
la normalització del català. Rebutgen obertament l’ús de la llengua en la vida
pública. A més a més, hem d’afegir a aquest panorama desolador el suport
econòmic i polític al secessionisme lingüístic, que es fa cada vegada més
significatiu; n’és un exemple el tancament d’alguns repetidors de
TV3 i les amenaces i multes per tancar la resta.
La ràdio i la televisió, en
concret Canal 9, és la mostra més palpable de les seves intencions envers el
català. Les hores d’emissió en què Canal 9 utilitza l’espanyol com a llengua
per fer arribar els continguts a la seva audiència representen ja la meitat de
la programació del canal autonòmic. La potenciació d’aquesta llengua davant el
català la converteix en hegemònica en l’ens públic en suposar el 50% enfront
del 47% del català i el 3% de les versions originals.
L’evolució de les hores
d’emissió en espanyol i en català és consignada en la revisió operativa
elaborada per l’empresa Ernst & Young, referida a l’exercici 2007. Els dos
últims anys, els continguts en espanyol s’han vist reforçats en més de vuit
punts, ja que mentre que el català era la llengua més usada a RTVV el 2005, amb
un 57% dels continguts que s’hi emetien, dos anys després representen el 47%.
L’estudi tramès a la
Conselleria d’Economia assenyala que els continguts en català han perdut un
3,5% d’hores d’emissió en favor de les emissions en espanyol. De les 7.723
hores de programació de l’any 2007, un total de 3.848 van tenir l’espanyol com
a llengua.
Punt i a part mereixen unes
dades tan preocupants com ara les de l’ensenyament: només dos de cada deu alumnes
estudien en català; els centres que el curs passat feien l’ensenyament en
català només representen el 48% del total; hi ha la tendència a configurar una
doble xarxa educativa, d’ensenyament públic en català i de concertat privat en
espanyol.
La Federació de Mares i
Pares d’Alumnes de València (FAPA-València) ens va alertar d’això mateix en un
comunicat i va instar la Conselleria d’Educació a prendre mesures com ara la
catalogació lingüística del professorat o l’eliminació del Programa
d’Incorporació Progressiva (PIP). FAPA es referia així a l’enquesta sobre l’ús
del català a la ciutat de València presentada el 2007 per la Conselleria
d’Educació en el qual s’indicava que només el 17,7% dels alumnes de
l’ensenyament secundari estudia en català. Sobre aquesta qüestió, la presidenta
de FAPA València, Gemma Piqué, es lamentava que «a aquest pas cada vegada seran
menys els alumnes que aprenguen a llegir i a escriure valencià». La Federació
recorda que la Llei d’ús i ensenyament del Valencià (LUEV) «estableix que
quan acabe l’ensenyament obligatori, és a dir, als 16 anys, els estudiants han
de ser perfectament competents en castellà i també en valencià». Tot i això,
«lluny d’aquesta realitat hi ha la premissa del conseller d’Educació, Alejandro
Font de Mora, qui afirma que els joves entre 15 i 24 anys són els que tenen un
“millor domini de la llengua”», han assegurat. «I encara menys –continuen–
l’afirmació que aquests joves la utilitzen com a vehicle d’expressió i
comunicació».
Piqué ha replicat que «per a
poder parlar i escriure valencià, cal estudiar-lo a l’escola» i ha recalcat que
«només així el futur de la llengua està garantit en tots els àmbits de la
societat i la població immigrant podria aprendre’l sense massa dificultat».
Segons l’opinió de FAPA, «les
xifres que mostren la realitat actual, lluny de servir a Conselleria per a
felicitar-se per la gestió realitzada, haurien de ser un indicatiu d’alerta per
a treballar intensament a favor de l’aprenentatge del valencià, ja que tan sols
els alumnes que estudien la llengua a través dels dos programes que la
promouen, el PEV (Programa d’Ensenyament en Valencià) i el PIL (Programa
d’Immersió Lingüística), acaben sent competents lingüísticament». Per contra,
han afegit aquestes fonts, «els que estudien el valencià en algunes àrees a
través de del Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) no hi aconsegueixen la
competència». En aquest sentit, FAPA-València considera que la Conselleria
d’Educació hauria d’eliminar aquest últim programa «perquè s’ha demostrat que
no funciona i perjudica els alumnes».
Així doncs, el català al
País Valencià es troba a l’UVI, i sembla que les autoritats estan per
l’eutanàsia. «La solució –tal com deia Joan Fuster–, si n’hi ha cap,
és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de “bilingüisme” són, i
sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir
viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat
per tothom tothora. Els valencians estem en el perill immediat de perdre
l’idioma. La crisi actual no és comparable amb qualsevol altra que la nostra
llengua ha sofert al llarg de la història. Si almenys n’arribem a tenir una
consciència plena, ja començarà a haver-hi lloc per a l’esperança. Després,
encara vindrà molta feina a fer: un gran esforç, lent i complicat, enèrgic.»
Aquest gran esforç ha de ser
de tots els catalans i catalanes. Si la nostra llengua és atacada a València,
aquest atac afecta qualsevol part del nostre territori, de Salses a Guardamar i
de Fraga a Maó. Tots i totes tenim l’obligació de respondre a aquest atac amb
contundència. No podem mirar cap a una altra banda, el nostre valencià, el
català de tots, tal com l’anomenava Enric Valor, és patrimoni de tots els
catalans i catalanes, siga quin siga el seu lloc de naixença, i és la nostra
obligació defensar-lo onsevulga que haja estat amenaçat.
Gemma Pasqual i Escrivà
(L’escletxa, núm. 19 hivern 2008/2009)
Si al migjorn i a l’àrea metropolitana tenen el valencià ben conservat sense gastar-lo ni usar-lo. Els que el saben i el parlen cada volta l’usen menys i es veuen obligats amb preferència a parlar en espanyol.
El teu article està força documentat i amb un estil argumentatiu que dóna gust llegir-lo…malgrat que la seua conclusió és enormement decebedora. És d’una evidència aclaparadora que el PP i el PSOE el que volen és acabar d’espanyolitar el nostre País, i per aconseguir-ho ataquen la línia de flotació de la nostra identitat més palmària, que és la llengua. Si acaben amb la llengua acaben amb el País, deu ser el seu objectiu. I ho van aconseguint a poc a poc, només cal veure la ciutat d’Alacant, on visc, i on viure en valencià és absolutament impossible, si no vols acabar malalt del cor. Anècdotes en podria contar un munt, on per parlar en valencià m’han ofès, vexat, humiliat, tractat d’intolerant i quasi de nazi, per parlar la llengua que m’ensenyaren els meus pares i la que caldria que fóra la prevalent al nostre País. Si parles en valencià – el nostre català – tens tot de problemes, i si ho fas en espanyol tot rutlla com cal. La conclusió és obvia, parlem espanyol. Aquest és el parany que ens tenen parat els espanyols, per tal de sortir-se’n amb la seua. Tanmateix, cal mantenir-se ferms i no claudicar, denunciar tots els incidents on no es respecta l’ús de la nostra llengua i mantenir-nos ferms, mostrant fortalesa i determinació, no tolerant que ens humilien i arribant a les últimes conseqüències, amb el convenciment que tenim la raó de la nostra part. No hi ha un altre camí. El camí de la resistència o el del sotmetiment i la derrota. Ara sembla que tot ho tenim en contra, però en altres contextos els valencians hem estat pitjor que ara i ens n’hem sortit, hem aconseguit que la nostra nació persistira, que la llengua no desapareguera del tot, i ara també ho aconseguirem. Gent com Font de Mora, Zaplana, Camps o Carlos Fabra no poden eixir-se’n amb la seua. No podem donar-los la suprema satisfacció de que ens anorreen com a poble. Això no podem permetre-ho i no ho permetrem.