Percebeu un cert autoodi, a València ciutat?
A la
ciutat de València, el que s’hi percep és l’espanyolisme dels seus habitants. Potser
és la conseqüència de l’autoodi ranci i recalcitrant dels anys setanta i
vuitanta: els fills i les filles d’aquests, que van negar la seva llengua i la
seva nacionalitat, ja no reneguen del català, senzillament perquè la seva
llengua és l’espanyol.
més…
Però aquesta guerra
no la deuen tenir guanyada del tot els polítics d’un i altre color, perquè
continuen fomentant el conflicte, els uns amb batalles perdudes contra el
català o a favor de l’aigua i les paelles, alimentant i tenint cura dels
feixistes. Els altres, impassibles, es miren a distància com aquests feixistes
agredeixen les persones de bé: els atemptats contra la llibreria Tres i Quatre,
els atacs contra els casals Jaume I, contra Ca Revolta o el tancament de TV3,
sense moure un dit. Tots conscients que la ciutat de València és la clau que
obre tots els panys, tal com va dir el poeta. Però, malgrat tot això, hem de
tenir confiança en el futur, València també és una ciutat resistent, que ha
sabut suportar estoicament durant segles tots aquests embats, no està tot
perdut, els seus carrers encara conserven les empremtes d’Ausiàs Marc, Fuster,
Estellés o Joan Martorell, entre d’altres. Estic convençuda que el futur és
esperançador per a la ciutat, el jovent no es deixarà ensarronar per aquests
polítics de pa sucat amb oli tan fàcilment com ho van fer els seus avantpassats
i se sentiran orgullosos de formar part d’una cultura mil·lenària, de parlar
català i de viure en una de les ciutats més importants dels Països Catalans.
Gemma Pasqual i
Escrivà
Tant dels catalanistes com dels espanyolistes cap a tot el que siga valencià.
jo no sé preveure el futur, però sí sé que que si vas en una direcció, el més probable és que arribis cap on et duen aquells camins. I la direcció cap a on va València, o on arribarà ben aviat, és la d’una trista i bruta platja de Madrid plena de corruptela provinciana i intimidacions feixistoides. Si ho volen els de la ciutat, ja s’ho faran, amb mi que no comptin per res si prefereixen renegar del què són i podrien ser per una almoina de ponent enllà.