Gemma Pasqual i Escrivà

Avui Dia Internacional contra l’Homofòbia recordem que l’homosexualitat encara és delicte en 80 països. En cinc d’aquests països, ser gai o lesbiana està castigat amb la pena de mort.

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

(Vicent Andrés Estellés)

Un dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou, l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari, era un peix massa gros per a deixar-lo escapar.

            –A més a més sembleu predestinats, ja que amb els vostres cognoms compartireu pupitre i habitació. Trobe que també és un bon amant de Shakespeare, com nosaltres.

            A mi no em feia el pes ser la mainadera d’un nen ric; però, com que m’ho havia demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

            La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

            De tan nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i vaig intentar captenir-me com una persona normal i no com un tanoca amb aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

            De seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que estàvem junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí, als estudis i a la nit, admirant les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens faríem missioners a fi de poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, ja tenia prou problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

            M’havia enamorat per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que s’haguera establert a dintre meu, m’era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern per culpa de la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers, ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald, l’estimava d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

            Era el meu secret més amagat. M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava els ulls, n’estava molt enamorat, no volia separar-me’n ni un minut. Els caps de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els segons, que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar; d’altres coses pràctiques, ja se n’ocupava el Santiago. El Vicent continuava escrivint, i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones, l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il·legal era pecat. L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en dins els paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la «moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una moralitat pública que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua funció procreativa en el marc el matrimoni. La vigilància i la condemna eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que, per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em deixava viure i que jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no condemnar-me eternament a aquell infern que tant temia i tant em recordava aquella nit al cementiri de Paterna.