Gemma Pasqual i Escrivà

«L’octubre del 1957 va ser molt plujós, potser tant com aquest. El diumenge 13 d’octubre va parar de ploure. Encara que el cel continuava cobert de núvols, vam poder anar al futbol al camp del Vallejo, tota la família érem granotes i aquell dia el Llevant s’enfrontava al Tetuan.»

més….

La riuà, el Llevant, Eistein, la ciutat de València, la memòria i la pluja….”La Relativitat d’anomenar-se Albert”

A fora, al carrer, se sentia caure l’aigua amb força.

–Fot un temps de llops, aquesta pluja no té aturador –va comentar l’àvia mentre els servia un got de llet ben calenta a cadascun.

–Això és el que volíem, que plogués –va dir el Guillem.

–Sí, però no tant –va observar el Lluís.

–En aquesta ciutat, aquesta aigua no ens porta a la memòria res de bo –va dir l’àvia.

–Què vols dir? –es va interessar la Mireia.

–Res, coses meves.

–No, coses teves no, ara ens ho expliques –la va animar l’Albert a contar-los les seves preocupacions.

–És un història molt trista.

–Doncs els bunyols l’endolciran –li va dir l’Albert agafant-li fort la mà.

El rostre de l’àvia va canviar, es va posar melangiós i va començar el seu relat.

«L’octubre del 1957 va ser molt plujós, potser tant com aquest. El diumenge 13 d’octubre va parar de ploure. Encara que el cel continuava cobert de núvols, vam poder anar al futbol al camp del Vallejo, tota la família érem granotes i aquell dia el Llevant s’enfrontava al Tetuan.»

–El camp del Vallejo? El camp del Llevant es diu Ciutat de València i abans Nou Estadi, si ho sabre jo! –la va interrompre el Guillem, que seguia la tradició familiar dels granotes.

–Aquest és el nou, però el Llevant ha tingut molts estadis. De fet, els seguidors es coneixen com a granotes perquè abans del camp del Vallejo jugaven al camp del Gimnàstic, situat al llit del riu Túria i allà hi havia moltes granotes. Però, com us deia, el Llevant va empatar i per continuar la festa del diumenge tota la família vam decidir anar al cine. Al Lys feien El Último Cuplé, als meus avis els agradava molt la Sarita Montiel. Jo volia anar al Goya a veure Sissí Emperatriz i tot i que la meva mare es va aliar amb mi, el meu avi es va tancar en banda, per res del món anava ell a veure una pel·lícula de princeses i reis, ja en teníem prou amb Franco.

»A boca de fosc vam sortir del cine, eufòrics, comentant les escenes i les cançons de la pel·lícula. Llavors ens vam adonar que ploviscava, per sort dúiem paraigües. Saps on és ara el Palau de les Arts i les Ciències? Doncs això abans era el llit del riu Túria –es va aturar l’àvia per fer una petita explicació a l’Albert, que era l’únic que no coneixia la ciutat de València–. Doncs, com us deia, vam creuar el pont dels Serrans caminant, ens vam adonar que el riu venia ple fins a dalt d’aigua vermella i fangosa. El meu avi va fer algun comentari sobre el riu però no en vam fer cas, nosaltres continuàvem amb la pel·lícula. La meva àvia es va atrevir fins i tot a cantar. Quan vam arribar a casa nostra ja havia parat de ploure. Vivíem en un primer pis, d’una finca molt vella al costat del carrer de Sagunt. De seguida ens vam canviar tots de roba perquè dúiem la humitat al cos, mentre l’àvia ens preparava unes bones tasses de llet calenta.

»De cop i volta vam sentir veus i crits al carrer. Vam sortir al balcó per veure què passava i vam veure gent que corria. En mirar cap al carrer de Sagunt, no donàvem crèdit al que vèiem, el carrer era inundat d’una aigua vermella i fangosa, la mateixa que duia el riu. Com podia ser, si veníem no feia ni cinc minuts per aquest carrer? El corrent d’aigua arrossegava tot el que trobava al seu pas: mobles, cotxes, animals.

–Això és la riuà! –va exclamar la meva àvia.

»D’improvís se’n va anar la llum. Enmig de la foscor se sentia la fúria de l’aigua trencant portes i finestres. Vam començar a encendre espelmes. L’aigua pujava més i més. Vam sentir els veïns del baix cridar, eren al mig del pati de llums enfilats dalt d’una taula. El fill va poder pujar a casa meva amb una escala de fusta, però el pare i la mare, que eren una mica més grans no podien. Ho vam intentar amb una corda lligada amb llençols. Era molt complicat, tots teníem molta por. Finalment ho vam aconseguir. Els crits del carrer ja no se sentien igual, aquesta vegada eren de terror, esgarrifosos, glaçaven la sang a les venes. Ens vam adonar que l’aigua arribava a la porta de casa nostra. De sobte, abatuda per l’aigua, es va obrir. No podíem fugir per l’escala, era inundada. Els veïns del segons ens van llançar una corda, i lligats a ella ens vam enfilar per l’escala com podíem. Va ser un miracle que ho aconseguíssim tots. Anàvem en pijama, tots mullats, tremolàvem com la fulla a l’arbre pel fred i la por. Tots estàvem pendents de l’aigua, que no parava de pujar. Al cap d’algunes hores d’angoixa, l’aigua va assolir el nivell màxim a les quatre de la matinada. Finalment es va aturar a les portes del segon pis i des d’aquest moment va baixar de mica en mica. Vam observar una altra vegada el carrer. L’aigua havia desaparegut deixant darrere seu més de mig metre de fanguissar espès. Era el moment de comprovar els danys causats a les cases i als comerços. Tot era pestilent i llotós, amb possibilitats d’agafar tota classe d’infeccions. Com que era diumenge a la nit, totes les famílies teníem el rebost buit. No hi havia pa. Els forns, inundats, no podien treballar. A casa nostra no hi havia res per a menjar, la humitat ens matava. Ma mare i el meu avi es van atrevir a sortir al carrer amb unes botes altes i van aconseguir tres barres de pa, creïlles i llet.

»Encara que ningú no es podia imaginar que el pitjor estava per venir. Cap a les dues del migdia, una gran riuada, pitjor que l’anterior, va negar tot el barri. En alguns ponts es va arribar als tres metres d’alçada. Va ser horrible, ningú no tenia esma per a res. Vam aconseguir omplir una garrafa amb aigua i la vam racionar. A les sis de la tarda, l’aigua va començar a baixar. Nosaltres vam dormir a casa de la veïna de dalt.

»La riuada ens va deixar sense res. La casa, els mobles, tot se’n va anar a can Pistraus. Finalment va sortir el sol i va assecar el fang, formant una polseta irrespirable. I llavors les persones van començar a posar-se malaltes: grips, virus, febres. La riuada ens va deixar quasi un centenar de morts, la xifra exacta mai no es va saber.

»El meu avi es va posar molt malalt, va agafar unes febres. Vam marxar al poble. El pobre avi no ho va poder resistir, a les dues setmanes el vam enterrar a la mateixa terra que el va veure néixer.

Quan l’àvia va acabar el relat, es va fer un gran silenci. L’Albert no li havia amollat ni per un moment la mà, ara encara la hi agafava amb més força. Finalment va ser ell qui va trencar el silenci.

–Nosaltres, Fräulein, ara estem a estalvi, som en un quart pis, i pel riu ja no passa aigua. De manera que estigues tranquil·la i pren una mica més de llet.

***

L’Albert i l’àvia finalment es van quedar tots dos sols. L’àvia es va dirigir a la finestra, plovia a bots i barrals.

–Et preocupa la pluja, Fräulein? Només és aigua.

–Al meu país, com diu la cançó, la pluja no sap ploure.

–Quina cançó?

–Aquesta –va dir l’àvia mentre posava un CD del Raimon.

L’Albert va agafar el violí del Guillem. Els seus dits àgils cercaven la melodia. L’àvia el va acompanyar al piano. La música apaivagava el soroll de la pluja que venia de l’exterior.

Fragment de “La Relativitat d’anomenar-se Albert” Ed. Barcanova