La puta més bella, “sense haver après la lliçó”
A la seva taverna habitual són molt pocs els parroquians que han resistit el pas del temps i la crisi. La bullícia dels clients la supleix Canal Nou, cridant i estossegant en espanyol. Ella vol veure la novel·la de TV3. La memòria de vegades juga males passades, ja no recorda que fa anys que la van tancar. És la puta més vella de totes les putes, per una absenta i un somriure t’explica la vida.
més…
Els ulls li fan pampallugues quan parla d’altres temps. S’arreplega els rínxols d’argent darrere les orelles i es perd en la memòria. Recorda quan no era puta, i rememora Ausiàs Marc, Joan Martorell i Ramon Llull. L’envaeix una infinita tristor en recordar l’ostracisme del franquisme i utilitza els versos de l’Estellés: «Ho interrompé la guerra tot.» «Ho vàrem perdre tot, comprèn?, durant la guerra…» I li surt la ironia: «Sí, ho vam perdre tot; només ens va quedar el Diccionari Fabra, tal com va dir Carles Riba.» Es lliura als poemes del Pere Quart per parlar de l’exili quan una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re… en companyia de Mercè Rodorera, Tísner, Pere Calders i tants altres. I de la mitja vida que es va quedar aquí: Joan Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor…
Confessa que ha viscut de l’enyorança i mai de la vida no s’hauria pensat que amb l’anhelada democràcia es veuria abocada a exercir la prostitució. Tots els seus somnis de llibertat es van quedar en foc d’encenalls.
Li canvia el semblant quan parla dels fills. Viuen a la Catalunya del Nord, al Principat, al País Valencià, a les Illes, i fins i tot en té un a l’Alguer. El seu somni seria viure una altra vegada plegats, com en els vells temps, com una veritable família. Justifica els fills, és una bona mare: «Ells també ho estan passant molt malament. Bo, el de Barcelona està una mica millor, però té altres coses més importants de què ocupar-se.» Aquest de tant en tant li envia alguns diners. Això són molles, com deia l’Ovidi, i les molles volen al vent. Aquesta dona reivindica el pa sencer, mai no ha perdut l’esperança, sabedora que tot depèn de nosaltres. «Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!», exclama.
El nom d’aquesta dona és un mot prohibit que ningú no pot pronunciar. Ben cert, les mordasses encara ens fan muts o quecs, o destorben paraules verídiques, denúncia obligada, fins el clam carregat de raó contra ocults escamots, mal comprats, brutalment ofensors, que els ulls grossos dels Alts, sorneguers, deixen fer. I així són castigats els qui imploren justícia!
De cop i volta l’envaeix el neguit. Mira per la finestra, ha d’estar alerta i no es pot perdre pels racons de la memòria, té molts enemics. A València l’empaita un tal Font de Mora. Està acostumada a les persecucions, als atacs i als atemptats dels feixistes, però el temps li ha ensenyat que els que fan més por són els que tenen cara d’ovella i urpes de llop. Es demana com pot la natura criar aquesta gent, vergonya de qui l’ensinistra i la paga, i així la manté sempre tensa en un odi de segles.
Un client se li acosta i la treu de les seves cabòries. Damunt la taula, trenta monedes de plata. Ella es pinta el somriure de vermell, s’arregla la pitrera i s’acomiada. Abans em fa un bes molt dolç als llavis, amb un amor infinit, triant ben bé la paraula, i pegant-li foc després amb el llumí de la ràbia, em confessa a cau d’orella:
–Aquí em coneixen com la Catalana.
Amb una esperança desfeta, una recança infinita, deixo marxar del bracet de l’Acadèmia Valenciana de Llengua la puta més bella de totes les putes.
Publicat a la revista Caràcters. Segona època, Núm. 50 (Febrer 2010), p. 40
Com hi ha llengües vives que no tenen o han tingut literatura escrita.
I pel mateix es pot dir que hi ha literatura portuguesa i gallega, es pot dir que hi ha una literatura valenciana que és la feta en el valencià del moment, com puga hi haure anglesa, francesa, danesa, noruega, sueca, finesa, estoniana, portuguesa, gallega …
Un altra qüestió molt diferent són les literatures nacional o la escrita en un territori com la colombiana, boliviana, paraguaiana que pot ser feta en espanyol o amb llengües índegenes.
Qüestió molt diferent és el tractament polític acadèmic que interesse o es vulga impartir per les institucions més influents del moment i la deformació professional que es devinga en conseqüència.