La nit de les ànimes
La nit de les ànimes
En ma casa no hi havia Halloween, ni tampoc Castanyada, recordo que per Tots Sants anàvem al cementiri i estrenàvem la roba d’hivern. Ma mare omplia gots d’aigua amb oli i encenia “palometes” les llums de les animetes. Una per cada ànima d’un familiar perdut, que en ma casa per desgràcia eren molts, i es mantenien des del dia de Tots Sants fins el migdia del dia de les Ànimes, el dia 2 de novembre. També encenia un ciri gros de color vermell, per enllumenar les animetes que s’havien perdut i que trobessin el camí. Jo també encendre un llum, per les animetes, les que encara estem en aquest món, que ens enllumeni el camí a tots i a totes sigui on sigui que ens dirigim. I per la meva mare que mai va aconseguir que em prengués seriosament aquesta tradició…
Potser que per pensar en les ànimes, el seu devenir (i el seu anar i vindre sense descans les que van penant) tenim la santa companya. Les ànimes no vaguen pel món un dia, sinó tots mentre no puguen descansar, és a dir: Que desaparega allò que los impedeix el descans o que alguna persona les veja i carregue amb la seua pena (d’ací ve la por a trobar-se amb la santa companya).
Vinc de terra de supersticions més que de religió i amb elles visc. I molt a gust. Sense exageracions, però convivint amb elles.