Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

I va començar la guerra…

va
començar la guerra, i va arribar la guerra

plena
de camions, pistoles i banderes,

el
foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt,

 

            Quan ets un nen, sembla que la vida
és molt llarga, que tot és inamovible, estable, que res no canviarà mai. Que el
teu destí està escrit pels teus avantpassats i tot continuarà impertorbable
fins a la fi dels temps. Però res més lluny de la realitat, res més lluny de la
maleïda realitat que ens va obrir els ulls aquell xafogós juliol del 1936, que
va vestir ma mare de negre per sempre i li va esborrar el seu meravellós
somriure. La felicitat és un miratge, l’alegria fugaç, la República efímera. Va
esclatar la guerra civil, el maleït Franco i els seus generals es van alçar en
armes contra els defensors de la llibertat. Va arribar la guerra plena de
camions, pistoles i banderes, el foc dels sacrilegis, la sang sobre l’asfalt.
Mon pare, fent honor al seu uniforme i als seus ideals, va partir al front per
lluitar pel futur del seu fill, pel futur del seu poble.

            Recorde perfectament el dia que va
marxar, cada paraula, cada pausa en la seua veu.

 

més…

          –Ara ets tu
l’home de la casa. Cuida de la mare i no faces entremaliadures.

            Mentre ell parlava jo m’encantava en
la seua cara, en cada gest, intentava retratar-lo en la meua memòria, malgrat
que amb el pas del temps ha estat una altra estampa la que ha perdurat per
sempre més en la meua ment.

            –Caterina, no vages a l’església, és
molt perillós. Val més que per una temporadeta no tingues cap tracte amb el
senyor rector.

            –Si no hi és, ha desaparegut, ben
igual que quan va guanyar la República –em vaig afanyar a dir.

            –Millor. I si torna, li recordes que
jo no estaré gaire de temps fora de casa, que continue sent el pare del Miquel,
no siga cas que quan torne tinguem un disgust.

            Semblava que el pare s’assabentava
més de les coses del que ens donava a entendre. Ella va fer com si no l’haguera
sentit, per bé que va comprendre perfectament el missatge del seu marit. Estava
molt afligida per la seua marxa, amb els ulls negats de llàgrimes, però
intentant mantenir la calma, volia que el pare se n’anara tranquil.

            –No et preocupes per nosaltres,
estarem bé. Ets tu qui s’ha de cuidar. Jo resaré per tu tots els dies.

            –No t’escarrassis amor meu, que el
teu Déu i jo ja fa temps que militem en diferents partits. Si vols ajudar, hi
ha molta feina aquí, a la rereguarda.

            –Digues el que digues, resaré per
tu.

            –Doncs, si insisteixes, li pots dir
que aquesta vegada no s’equivoque de bàndol, que pregunte al seu fill, que
sembla que era dels nostres.

            –Quines coses que dius –es va
escandalitzar ma mare.

El
pare va riure, amb aquell somriure ample, franc i clar que va fer que tot i les
diferències ella s’enamorara un dia bojament d’ell.

            I va marxar amb el seu uniforme de
la República, amb una maleta de fusta sota el braç i moltes il·lusions. Així va
ser com ma mare i jo ens vam quedar a soles. Les idees només alimenten
l’esperit i ella no va tenir altre remei que posar-se a servir a la casa d’un
empresari ric que tenia la dona tísica. Aleshores jo vaig passar a formar part
més que mai de la família del meu amic Vicent. La senyora Carme s’ocupava de
mi, mentre ma mare passava hores i hores fregant i servint en aquella casa.

            La guerra va canviar el paisatge del
poble, els nostres costums, les nostres vides. Un bon exemple va ser casa
Conole, el quiosc on passàvem les hores mirant les revistes, a poc a poc van
anar desapareixent. L’amo del negoci era petit, amb un guardapols. Anava pels
carrers anunciant els diaris, únicament les victòries republicanes, que encara
clamorejava amb més força quan passava pels carrers on hi havia la gent de
dreta. El Vicent, l’Harmonia i jo el seguíem, i repetíem les seues frases com
un eco. A ell li feia molta gràcia, i ens deixava ajudar-lo. Sempre em
preguntava per mon pare, li tenia una gran estima, m’infonia ànims explicant-me
les batalles guanyades.

            Jo deixava anar la meua imaginació i
me’l figurava amb el seu flamant uniforme intacte, pulcre, defensant la
República. Ben igual que els màrtirs que lluitaven contra els lleons, però
aquesta vegada no amb l’espasa sinó amb pistoles i metralletes. Com que el
senyor rector havia desaparegut i ja no m’inflava el cap amb les seues
històries, m’havia decantat obertament per la República, havia de fer honor al
meu pare. De tota manera no havia abandonat la dèria de ser papa. Havia
descartat fer-me policia, ja que patrullar pels carrers era una cosa, però anar
a la guerra eren figues d’un altre paner. A més a més era conscient que
aquestes dues vocacions eren molt difícils de compaginar. Encara que mon pare
m’havia deixat una porta a l’esperança en revelar-me que el fill de Déu era
republicà. Potser aquest era el meu destí: seria el primer papà burjassoter i
republicà de la història.

             Crec que va ser la Mercè Rododera qui va dir que als dotze anys es
perd la infantesa, a ella se li va morir el pare. Nosaltres érem testimonis de
com assassinaven un país, a sang freda, sense contemplacions, pam a pam, de la
manera més cruel, com un virus potent i contagiós que intentava aniquilar-nos
com a poble. No se n’adonàvem, vivíem ignorants d’aquesta possibilitat,
confiats que la raó sempre guanya. Però la malaltia feixista s’estenia pel
subsòl. Tant és així que ens va fer deixar l’escola, la por de les nostres
mares a les bombes i la necessitat de més braços a casa. La nostra tenacitat no
es va abandonar a la incultura i ens va portar a Shakespeare. Cada dia havíem
d’anar a dur el pa a uns oncles rics de la mare del Vicent.

            –De manera que la teua cosina també
és cosina de ta mare? –vaig interrogar el meu amic. Als pobles, aquests
embolics familiars hi eren ben naturals.

            –Sí. Son pare és oncle de ma mare i
sa mare és cosina de ma mare.

            –Val més que ho deixes córrer, no
entenc res. Aleshores, aquesta nena és la que té els llibres?

            –Sí. A més a més d’aquest petit de
tapes grogues, en té més, de poemes de García Lorca i de Machado.

            –I en català?

            –També: Mossèn Cinto, Teodor
Llorente, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner.

            –N’estàs segur, que a mi també me’ls
deixarà.

            –És clar! Aquesta gent rica només tenen
els llibres per fer bonic a les prestatgeries.

            –Potser sí, però jo sóc un
desconegut.

            –Doncs jo et presente a la meua
cosina i assumpte solucionat. Ja veuràs que bonica que és. Però no te
n’enamores.

            El meu amic estava obsessionat amb
les faldilles, a mi em molestava la seua insistència. Jo no estava gens
interessat per cap dona, per a mi no tenia cap importància. Tal com deia ma
mare, tot al seu temps. Potser perquè en aquella època tant ella com jo estaven
convençuts que el meu destí estava escrit, per a disgust del meu pare. Seria
capellà i, per tant, les dones m’estaven prohibides.

            –Té nuvi, la teua cosina?

            –Espere que no, perquè a mi m’agrada
molt.

            –No sigues ase, Vicent, si és
família teua!

            –Sembla mentida que sigues tu qui em
diga això! O és que no saps que si pagues una dispensa a l’església és permès
casar-se entre cosins.

            –És clar que ho sé. Però amb
l’embolic familiar que teniu us eixiran els fills ximplets. Això m’ho ha
explicat mon pare, és el mateix que els passa als reis, que de tant de casar-se
cosins i germans els surten els fills tanoques.

            –Para el carro, xaval! Això que
acabes de dir no t’ho consent de cap manera. Perquè insultes els meus fills?

            –Quins fills? Tu no en tens, de
fills!

            –Els meus fills seran preciosos,
guapos, com son pare i sa mare.

            –I plens de pigues!

            Les discussions entre nosaltres
sempre acabaven degenerant de tal manera que es tornaven absurdes i plenes de
disbarats, però la nostra amistat era autèntica. Gràcies a la cosina del
Vicent, de la qual no va arribar a ser mai nuvi, va néixer el meu amor per
Shakespeare, que tant admire i estime. Recorde, ara, un volum molt petit que
tractava, fonamentalment, d’uns itineraris anglesos i parlava de Stratford on
Avon.

            Al
Vicent, aquest gust la lectura li va donar pas al gust per l’escriptura. Va
començar a escriure poesia amb un to combatiu. En aquell temps, tots confiàvem
a guanyar la guerra. Era temps d’esperança, una esperança combativa, que estava
present en tots els estaments de la societat. També era una bona manera
d’evadir-nos de la trista realitat i obrir pas a la fantasia.

Fragment “Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria”

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/67-quan-deixavem-de-ser-infants.html




Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent