El Guillem cada vegada més jove i nosaltres més vells. Una pena més que hem de dur a la memòria.
Els teus divuit anys són perpetus, la mirada congelada en una fotografia ens encoratja a continuar la lluita. T’han volgut tancar les parpelles però no podran, perquè tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampec per als teus vespres.
El teu assassinat ens va marcar per sempre més. Mai no oblidarem aquell mes d’abril en què vam perdre la innocència, i la ràbia i la impotència es va instal·lar als nostres cors. Ara fa vint-i-un anys…
Encara avui pronunciar el teu nom em provoca un calfred i les llàgrimes m’ennuvolen la mirada. Tot i això el repetiré fins a restar sense veu, explicaré la teva història allà on vagi, i mentre tingui un bri de vida assenyalaré el teu botxí. Assassí de raons, de vides, que mai no tingui repòs en cap dels seus dies i que en la mort el persegueixin les nostres memòries.
Que cap oratge no desvetlli el son d’aquells qui han mort sense tenir el cap cot.