Gemma Pasqual i Escrivà

El nom de Fuster no deixa indiferent ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia: «A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»

I convindreu amb mi que aquest homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortints darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem fer entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer amb molt d’art a tots que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

més…

Fuster no tenia pèls a la llengua ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte d’anar endavant, anaven enrere com els crancs. Ara ja en fa cinquanta i no podem dir que hàgem avançat gaire. Era tot un provocador, ell mateix ho admet: «Ben mirat, d’ençà que escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les velleses.» És clar que no! Quant enyorem i necessitem la teua ploma precisa, intel·ligent i enginyosa.

L’escriptor de Sueca ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Ara fa vint anys, se’n va anar de vacances. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritats comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. No sabem si ell creu –com el mestre Maragall en la cançó de l’Ovidi– en la resurrecció de la carn, de tota manera en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

Ho va deixar escrit: «Països Catalans té, en primer lloc, l’avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, una altra, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble» no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La unitat que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflectesca aquesta pluralitat alhora que afirme i aferme la nostra unitat. Per això Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú; crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals pot servir-nos. »(Qüestió de noms. 1962)

Potser ens valdran aquests pensaments per a la reflexió: «Les “polítiques” a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una “emancipació nacional”. Si no és així, tot és diluirà en pura descentralització.» I com bé deia: «Han d’acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som “quatre gats”, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d’infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la “valenciania” han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s’ha de suportar…» Aquestes paraules són del 1977. Fa més de trenta anys i el seu discurs continua vigent. La paciència s’acaba, fins a quan els haurem de suportar?

Personalment em quede amb aquest pensament positiu de batalles guanyades: «Quan un dia arribin a sentir-se igualment “catalans” un veí qualsevol de Xàtiva i de Palafrugell, d’Elx i de Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada. Unes quantes “condicions objectives” perquè així sigui, hi són.»

Gràcies, Fuster, per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i per què som com som.

Deixem que el nostre il·lustre suecà torne a les seues vacances, pagades i ben merescudes. Confiem que en aquell paradís on es troba en companyia de l’Ovidi, bevent si els arriba el pressupost un bon whisky, no s’assabenten que ens han deixat sense senyal,  de la pesta feixista que s’escampa per tota la nació i que sembla haver-se instal·lat còmodament al País Valencià.

Que la flaire de l’alcohol els ennuvole la mirada i els enganye les orelles, que no els faça passar la vergonya d’assabentar-se que aquesta pesta negra recorre el món, en nom del mercat de valors, retallant drets socials, desnonant famílies, usurpant els vots, posant a dit a presidents tecnòcrates. Que una vegada més han guanyat “los nacionales”… Els evitarem el dolor que tots patim, aquest mal que naix de les entranyes d’una terra que avui encara plora la mort del Guillem Agulló i que encara clama justícia.

Deixem descansar Fuster, també l’Ovidi, mentre tots ens preguntem qui són els responsables polítics de tots aquests improperis? Quina classe de democràcia és aquesta?

Avui fa vint anys de la seua mort, però no calen les dates assenyalades per recordar aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític. Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 «Havia conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en tot, que aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert, sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

Gemma Pasqual i Escrivà