Gemma Pasqual i Escrivà

Va ser a la dècada dels cinquanta que les
falles van començar a tenir aquest aspecte grandiós i gegant que tant les
caracteritza. L’any 1954, la comissió anomenada “del Foc” va voler innovar, i
per iniciativa del periodista Salvador Chanzá, van encomanar a Salvador Dalí
que dissenyara una falla. El geni va fer un esbós tan surrealista com el seu
estil, on es representava una plaça de bous. L’escultor Octavi Vicent va ser qui
va fer la falla. La polèmica estava servida: sembla que als fallers no els va
agradar gens ni mica i és per això que van fer un ninot amb els bigotis de Dalí
i el van cremar. Fins i tot el mateix Joan Fuster va dir la seua sobre aquesta
falla: “Ahir vaig poder fer una escapada a València, tinc la meua mare
malalta, i m’he d’estar a Sueca necessàriament; hi vaig veure la falla del
senyor Dalí, que és una cosa insípida; la gent n’està decepcionada; en alguna
falla han posat una carabassa amb els inefables bigotis dalinians… Realment,
aquests fallers tenen bones eixides.”

més…

I de surrealisme i de falles, en sap molt un
activista cultural ben conegut i estimat com és ara l’Enric Tàrrega i Andrés
(València, 1936). Capdavanter dels aplecs en diverses viles valencianes, també
va ser un dels primers organitzadors de la Marxa a peu al Puig i promotor dels
premis d’Assaig Joan Fuster, precursors dels Premis Octubre. Actualment
continua la seua lluita per la difusió de la cultura catalana.

Quedem per tal de parlar-ne a la seua estimada
Societat Coral el Micalet. Quan hi arribe ja m’espera, alça la vista del diari
i fa un somriure ample i franc, que el rejoveneix. Busquem un lloc discret i
comencem l’entrevista.

De seguida m’explica el seu currículum com a
faller. Nascut al barri del Carme, va ser president de la falla infantil Na
Jordana-Soberos, a més a més de mantenidor en nombroses presentacions falleres.
“Les nostres festes eren les falles que eren laiques i divertides.” A
poc a poc anava compaginant la festa amb l’activisme. “Jo vaig entrar a Lo
Rat Penat l’any 50, el primer jove que va entrar a la Junta Directiva!”,
diu tot orgullós. “Aleshores vaig conèixer un fatxa que va fer molt per
València, Manolo González Martí, un home d’origen carlí i de Morella, íntim
amic de Carles Salvador, que obrí les portes al catalanisme. Ell féu activitat
literària, però activitat política, no. Nosaltres sí que en fèiem.” Quan
diu “nosaltres”, es refereix entre d’altres a homes tan importants com ara Joan
Fuster o Sanchis Guarner.

La conversa es torna molt interessant. L’Enric
de mica en mica va desgranant un bocí de la història del nostre país, unida al
món de les falles i indefugiblement a les circumstancies socials i polítiques
de l’època.

Per iniciativa de Lo Rat Penat, l’any 1953, la
Junta Central Fallera va ser una de les primeres institucions modernes a crear
un servei de correcció ortogràfica, especialment els llibrets. Evidentment, les
normes que s’utilitzaven eren les del 32. “Els premis de llibret de falla
els donava Lo Rat Penat; ara els dóna la Junta Central fallera. Jo n’he estat
de jurat nombroses vegades.”

Als anys seixanta es posen en marxa les
primeres campanyes socials a favor de l’ús del valencià. “Jo vaig pintar el
primer «Parlem valencià» en companyia de Valerià Miralles.”, explica
orgullós el Tàrrega. Però en aquest període també assistim al naixement del
blaverisme, que s’alimenta del món faller.

L’any 1968, en l’acte de la Crida, el
president de la Junta Central Fallera, Juan Bautista Martí Belda, va protagonitzar
un dels episodis polèmics de la festa. En vista de les demandes del públic
perquè els parlaments de l’acte es feren en valencià, es va encarar a la gent
allí aplegada i els va faltar al respecte amb frases com aquestes: “¡Cuando
hablan las personas callan los borregos!” “¡No interrumpir!”
“¡Si alguien ha venido aquí a buscar a su padre…!”

“Les falles en el seixanta ja són fatxes”,
sentencia el Tàrrega, tot i que puntualitza: “Hi ha moltes falles que callen
i van a la seua, passant de la Junta Central Fallera. Havíem d’haver fet
populisme d’esquerra en les falles i no ho vam fer.”

Malgrat els entrebancs, aquests joves
entusiastes no defallien i tenien moltes iniciatives. “En aquella època,
València estava plena de teatres. Les falles, per a guanyar diners, feien
loteria i també representacions teatrals. Un dia, a Fuster se li va acudir
traduir peces curtes de Molière, de Karinthy, de Goldoni, etc. Em va dir: «Per
què no les oferim a les falles perquè les representen, per compte de fer
sainets carrinclons?»  I ho vam
aconseguir.”

Al començament dels setanta es van fer dues
convocatòries (1972-1973) del Concurs de Teatre de Falla organitzat per la
comissió de la falla Corregeria-Bany dels Pavesos. La primera va tenir lloc des
del 25 de novembre a 1’Ateneu Mercantil. Es van representar, entre d’altres,
els textos següents: L’hostal de la posta, de Goldoni; Un assaig fet
en regla i Pasqualó i Vicenteta, de Bernat i Baldoví; La comèdia
de l’olla, de Plaute; La butaca màgica, de Karinthy; Peret o els
miracles de l’astúcia, d’Enric Valor; Un prometatge, de Txèkhov; i El
metge a garrotades, de Molière. El 19 de desembre de 1972, al Teatre
Principal es feia el lliurament de premis, i Els Pavesos estrenaven La
infanta Tellina i el rei Matarot, en versió de Rodolf Sirera i sota la
direcció de Rafael Gallart. Aquesta iniciativa, però, no va tenir tercera
convocatòria, ja que en paraules dels germans Sirera: “no va estar mai vista
amb bon ull per la jerarquia fallera
–controlada per les autoritats civils–, i malgrat el gran ressò popular
aconseguit en les dues convocatòries –les dels anys 72 i 73–, la d’enguany era
una llarga pugna entre la falla organitzadora i la Junta Central Fallera, de
què s’ha fet eco el diari local Las Provincias, ha acabat per ésser desautoritzada,
i se n’ha fet càrrec la Junta esmentada (…). No cal dir que l’acusació
màxima, el nec plus ultra, ha estat la de facilitar la infiltració
d’elements catalanistes.”

El 1978, la Junta Central Fallera suprimeix
l’estendard del 1953 (el penó quadribarrat) i el substitueix per un altre que
reprodueix la senyera amb franja blava de la ciutat de València.

El Tàrrega se’n lamenta: “A partir d’aquest
moment ens persegueixen i ens prohibeixen, no cal dir que ja venien a per
nosaltres.” En aquesta època, Lo Rat Penat ja havia caigut a les mans dels
feixistes i ell es va refugiar a la Societat Coral el Micalet. “Jo sóc de
pensament marxista i sempre he fet aquesta anàlisi, no m’he cregut mai que el
món era nostre; l’únic que passa és que, davant la pobresa intel·lectual de la
ciutat de València, que era i és tan enorme, els quaranta o cinquanta xicots
que es movien valien més que tota la resta junts. Mai s’ha ensenyat l’idioma
com s’ensenya ara, no hi ha dret que les coses no avancen.”

A mesura que avança la conversa, ens allunyem
del món de les falles i ens acostem a l’humà i al diví, trossos de la nostra
història viscuts en primera persona per aquest home gran de cos petit i
resistent que, malgrat els anys i els desenganys, no defalleix i continua creient
que un altre món és possible.

Gemma Pasqual i Escrivà