Dues sabates per Bush
Normal
0
21
Una sabata no és un arma de destrucció
massiva, una sabata, en aquest cas dues, són la cara més amarga de la
impotència.
“Us lliurarem tot el menjar i totes les medecines que necessiteu.
Enderrocarem l’aparell de terror i us ajudarem a construir un nou Iraq pròsper
i lliure.”
George Bush, 17 de març de 2003
més…
Normal
0
21
No era fàcil trobar feina. Més del
seixanta-cinc per cent de la població iraquiana estava desocupada. Milers
d’homes deambulaven pel carrer cercant un treball. Era tot un exèrcit que no
tenia amb què alimentar la seva família. Sobreviure en l’actual Iraq és molt
difícil i encara més per a una dona. El determinant més important de la vida de
les dones iraquianes és la inseguretat. La vida diària és caòtica. Només
caminar pels carrers, especialment en àrees urbanes, exposa diàriament les
dones a la possibilitat de patir violència indiscriminada, assalts, segrestos o
mort a mans de suicidies-bomba, de contractistes, de la força d’ocupació, de la
policia, de la guàrdia nacional iraquiana o de delinqüents locals. Enmig de la
violència, les dones han d’assegurar la satisfacció de les necessitats bàsiques
humanes de les seves famílies, una tasca que ha esdevingut difícil per la
devastació que la guerra ha causat en l’economia i en les infraestructures
iraquianes. L’estesa desocupació, la falta de recursos bàsics com l’aigua
potable i l’electricitat, l’escassesa d’aliments i de gasolina i un sistema
d’atenció sanitària fet miques suposen una gran part de la realitat diària que
han d’afrontar les iraquianes.
Comptat i debatut, al nou Iraq no volien
dones. Ma mare se’n feia creus, no es podia creure com el seu país hauria pogut
canviar tant en només uns quants mesos. Havia passat de la dictadura de Saddam
al caos de l’ocupació. No li importava el que li diguessin en aquelles portes
on trucava cercant feina, tant li feia el que li expliquessin, els seus
arguments no podien rebatre una realitat que ella coneixia molt bé, una
realitat de la qual ella va formar part, i encara no havia passat prou temps
perquè se li esborrés de la memòria. A l’Iraq, les dones estaven molt millor
que en altres països àrabs, fins i tot millor que en alguns països occidentals.
Els sous eren equitatius, formaven més del cinquanta per cent de la força
laboral. Eren metgesses, advocades, infermeres, professores, deganes,
arquitectes, programadores, traductores i molt més. Sortien i entraven quan
volien, vestien com volien, això sí, dins els límits de les restriccions
socials d’una societat conservadora.
Ella era una supervivent i no es deixaria
vèncer. Era una dona i venia d’una llarga estirp de dones lluitadores, com la
bibi, que també es va quedar vídua molt jove. Ara no era l’hora de les
lamentacions sinó de la lluita, per les seves filles, per conservar el que encara
li quedava de família. No li va costar gens assumir la seva nova condició de
dona pobra, enrere s’havia quedat la classe mitjana de la qual provenia. Ara
havia d’assumir també els riscos de ser una dona sola. Havia de sortir al
carrer, treballar i portar menjar a casa seva, aquest era el seu objectiu i
ningú li ho impediria. Era conscient que no podria recuperar la seva vida
anterior, però sí que en viuria una de nova amb tota la dignitat que li fos
possible i potser algun dia les seves filles aspirarien a un futur millor que
el present que els havia tocat viure.
Llàgrimes sobre Bagdad