Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Publicat el 17 de maig de 2014

Dia Internacional contra l’homofòbia i la transfòbia

La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

més…

Un dia, el pare Cassany em va demanar un favor. Em vaig sentir la persona més feliç del món, aquell gran home de Déu em necessitava, ara podia pagar-li d’alguna manera tot el que havia fet per mi. Arribava un seminarista nou, l’Eudald Pomares, fill d’una família adinerada i influent de València. Volia que m’ocupara personalment que el xicot es trobara a gust al seminari. Era un peix massa gros per a deixar-lo escapar.

             –A més a més sembleu predestinats, ja que a causa dels vostres cognoms compartireu pupitre i habitació. Em sembla que també és un bon amant de Shakespeare, com nosaltres.

             A mi no em feia el pes fer de mainadera d’un nen ric. Però, com que m’ho havia demanat el pare Cassany, vaig acceptar de bon grat.

             La primera vegada que vaig veure l’Eudald em va causar un gran daltabaix interior. Era alt, fort, amb els cabells rulls i negres i els ulls més blaus que la mar. Em va recordar un retaule de sant Esteve que hi havia a l’església, on hi havia dibuixat un home jove, imberbe i vestit amb la dalmàtica. Jo havia passat hores observant aquesta obra d’art, admirant la bellesa d’aquest gran màrtir.

             De tant nerviós que em vaig posar, a penes vaig encertar a pronunciar sense embarbussar-me algunes paraules de benvinguda. A poc a poc em vaig calmar i vaig intentar semblar una persona normal i no un tanoca amb aspiracions religioses. No va semblar que ell s’adonara del meu nerviosisme i em va dedicar un ample somriure que quasi em fa rodar el cap.

             De seguida vam fer bona gavella. Ens unien moltes coses, tal com ens havia dit el pare Cassany. El nostre amor per la literatura, pels estels i el fet que tots dos teníem una vocació clara. Estàvem condemnats a entendre’ns, ja que restàvem junts les vint-i-quatre hores del dia. Al matí als estudis i a la nit admirant les constel·lacions o fent-nos confidències a la mateixa habitació que compartíem. Fins i tot planejàvem junts el nostre futur. Havíem decidit que ens faríem missioners per poder viatjar pel món predicant la paraula de Déu. El fet cert és que era ell el qui tenia una veritable dèria per batejar els negrets de l’Àfrica, segons l’argot del seminari. He de confessar que a mi tant em feien els negrets, jo ja tenia prou problemes per a preocupar-me d’una gent que no coneixia. A mi m’atreia la idea de recórrer el continent africà de la mà del meu amic Eudald. Era capaç de fer qualsevol cosa per tal de no separar-me’n.

             M’havia enamorat, per primera vegada a la vida. Per molta lluita interior que es va establir dintre meu, era molt difícil negar l’evidencia. Resava i resava per tal d’oblidar-lo, però no podia. Ara sí, que aniria a l’infern, per culpa de la meua perversió, de la meua malaltia, aquesta que m’acompanyava des que era petit i que em feia observar els xicots ben igual que observava els formiguers, ben igual que el meu amic Vicent observava les xicones. Amb tot, em negava a mi mateix l’homosexualitat. No m’agradaven els homes, només l’Eudald. L’estimava d’una forma pura, no sexual. Apartava de mi tots els pensaments impurs amb molt d’exercici físic i moltes dutxes fredes.

             Era el meu secret més amagat. M’encantava en el rostre d’aquell ésser perfecte. Quan el mirava, hi deixava els ulls, n’estava molt enamorat. No volia separar-me’n ni un minut. Els caps de setmana, quan tornava a Burjassot, eren un suplici. Comptava els minuts, els segons que em faltaven per a tornar al costat del meu estimat Eudald. A poc a poc vaig anar allunyant-me del meu amic Vicent. Ell compaginava els estudis amb mil i un oficis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare, i després d’orfebre, de mecanògraf, d’ordenança. Sempre estava molt ocupat, era una necessitat, la postguerra era dura. Per a ell, les coses no eren tan fàcils com per a mi. Jo només havia de lamentar-me i estudiar, d’altres coses pràctiques ja s’ocupava el Santiago. El Vicent continuava escrivint i el poc de temps que li quedava lliure el dedicava a les xicones, l’altre plaer de la seua vida. El meu plaer, a més d’il·legal era pecat. L’església de postguerra, amb el seu objectiu de recristianitzar la societat, i amb el consentiment de l’ordenament jurídic i de les autoritats del règim franquista, va pretendre encotillar els comportaments dels ciutadans en el marc dels paràmetres d’una estricta moral cristiana. Les exhortacions a favor de la «moralització dels costums» evidenciaven el monopoli eclesiàstic d’una moralitat publica que es reduïa al combat contra la sexualitat fora de la seua funció procreativa dintre el matrimoni. La vigilància i la condemna eclesiàstiques s’estenien a tota mena de manifestacions i de situacions que, per acció o per omissió, pogueren desvetllar el desig sexual. Aquest que no em deixava viure i jo reprimia per tal de ser un bon seminarista i no condemnar-me per sempre més a l’infern. Que jo sempre tant temia i tant em recordava aquella nit al cementiri de Paterna.

             Les converses amb el meu conseller espiritual cada vegada es feien més espaiades. Ara ja tenia un company per veure les estrelles i per explicar-li les meues confidències.  

             –Com van les coses amb el nou? –em va preguntar el pare Cassany.

 Jo vaig enrojolar fins a les orelles, tenia por que descobrira el meu secret.

             –Bé… molt bé.

             –Sembla un bon xicot. Trobes que té vocació?

             –I tant! Volem fer-nos missioners

             –Fer-vos-en, tots dos? No m’havies explicat mai aquesta vocació per a les missions.

             –És que encara no m’havia decidit.

             –I ara sí?

             Em trobava molt molest amb tanta pregunta.

             –Supose.

             Vaig acotar el cap.

             –Tu sempre m’has explicat que volies ser capellà des de xicotet. Però, com tots, imagine que deus haver tingut moments de debilitat. Si jo t’explicara el camí d’espines que vaig recórrer fins a arribar a abraçar el sacerdoci.

             –Què vol dir?

             –Doncs que ets un home jove, i és normal que tingues els teus dubtes, que ara vulgues una cosa i després una altra. De tota manera, fes-ho tot per ordre, primer el que és primer, no passes l’arada davant els bous. Jo també he estat jove, encara que semble impossible, i també he estat confós. La carn és dèbil. No has tingut mai núvia?

             –No.

             –I això?

             –No ho sé. La guerra, la mort del meu pare…

             –Estàs obsessionat amb la mort del teu pare. La vida segueix, no pots quedar-te ancorat en el passat. No has tingut amigues?

             –Sí, una, l’Harmonia. Però durant la guerra va desaparèixer.

             No m’agradava parlar de la meua amiga, encara sentia com una agullonada al cor quan la recordava, havia plorat molt la seua absència. El pare Cassany, amb preguntes ben dissimulades, procurava agafar peixet, però jo estava alerta, no em podria treure res.

             –Era la teua núvia?

             –No. Ja li he dit que era una amiga.

             –I amics? Tens amics?

             –És clar que tinc amics! L’Eudald i el Vicent.

             –Qui és el Vicent?

             –El meu millor amic. És poeta. Ens coneixem de tota la vida.

             –L’amistat és una cosa que no es compra ni es ven, feliç qui té bons amics. Vicent té núvia?

             –Ja ho pot ben dir! Més d’una. El Vicent sempre pensa en el mateix, li agrada el bacallà.

             –I a tu no?

             Vaig acotar el cap. El pare Cassany havia pronunciat aquesta pregunta tal com parlava de l’infern, d’una manera misteriosa. No era cap pregunta innocent. Volia fer-me parlar, ficar-me els dits a la boca. Vaig fer un llarg silenci. Potser havia arribat l’hora de la veritat. El meu conseller espiritual sempre havia estat molt comprensiu amb mi. Havia de descarregar el cor. De segur que ell m’ajudaria a alleugerir aquest pes que no em deixava viure.

             –No –vaig negar rotundament.

             –I els homes?

             –Tampoc.

             Ja m’havia penedit de la meua confessió.

             –Ni tant sols l’Eudald?

             –Ell és diferent.

             Cansat de tantes preguntes vaig haver d’abatre les cartes.

             –Què vols dir que és diferent?

             Vaig callar, sabia que havia ficat el rem, havia parlat massa.

             –Escolta, Micalet. A tu el que et passa és que estàs molt confós. Has passat per moments molt traumàtics, i això t’ha provocat una espècie de desviació sexual, és una malaltia.

             –Estic malalt?

             –Sí. Però amb paciència i molta disciplina de segur que et cures.

             Em vaig enfonsar. Els meus temors s’havien confirmat, estava malalt, malalt del cap. No era amor el que sentia per l’Eudald sinó follia. El meu pensament anava com unes debanadores i no aconseguia fixar les idees.

             –Saps si has contagiat l’Eudald amb aquesta malaltia?

             El pare Cassany em va fer aquesta pregunta mirant-me de fit a fit, amb una estranya lluentor als ulls.

             –No ho sé. No n’hem parlat mai, d’aquest assumpte.

             Ara sí, que estava preocupat, no sabia que aquesta malaltia s’encomanara. Sense voler podia haver contagiat el meu estimat Eudald. Però, com podia ser que al Vicent, en tots aquests anys, no li haguera passat res, sinó més aviat al contrari? A mesura que anava fent-se més gran, més li agradaven les dones. També és cert que ja no teníem una relació tan estreta.

             Estava fet un embolic. Amb tots els dubtes del món me’n vaig anar al llit. L’Eudald ja feia hores que dormia, semblava un àngel. En canvi, jo estava tan neguitós que no podia aclucar els ulls. No parava de donar voltes a la meua malaltia. Les hores passaven i continuava despert. Devien ser les cinc de la matinada quan de sobte van entrar dos germans a l’habitació. Anomenàvem així els seminaristes que ja havien acabat la seua formació però encara no havien cantat missa.

             –Què passa?

             Em vaig espantar en veure’ls irrompre d’aquella manera. L’Eudald es va despertar de cop.

             –Miquel, agafa les teues coses, et canvies d’habitació! –em van ordenar.

             –I això per què? –va preguntar l’Eudald, ignorant de la meua conversa amb el pare Cassany.

             Jo no vaig descloure els llavis, vaig acotar el cap i vaig sortir de l’habitació tal com m’havien indicat. A partir d’aquell dia em van aïllar completament dels meus companys, m’asseia sol en un pupitre al final de la classe, dinava sol. Només trencava el meu aïllament amb les llargues converses amb el pare Cassany, que em repetia una vegada i una altra que tota aquella tortura era pel meu bé i pel bé dels meus companys, perquè no es contagiaren.

             L’Eudald de tant en tant intentava acostar-se’m, preguntant amb la mirada, demanant quin delicte era el meu per a pagar-lo tan car. Volia una explicació d’aquella situació tan estranya. Però la vigilància era extrema, no em deixaven de petja. No podia parlar-li, ni explicar-li, el que sentia. Li escrivia cartes llarguíssimes, que sempre eren interceptades pel servei de seguretat del pare Cassany. Cartes que no li arribaven mai. Jo acceptava la condemna, en considerar l’enormitat de la meua culpa, plorava llàgrimes de sang. La pena i la tristesa es van instal·lar en el meu cos, i prompte vaig començar a somatitzar aquella estranya malaltia que tan convincentment m’havien diagnosticat. Vaig caure malalt, malalt d’amor, malalt per haver pecat, perquè no se’m deixava existir plenament, amar plenament, amb aquell impudor que la vida demana.

Fragment “Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria” Gemma Pasqual i Escrivà (Barcanova)

http://www.barcanova.es/obrficha.php?id=2906046



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent