La senyora Margarida era una dona molt prima i ossuda, amb unes cames llargues i ben formades. En mirar-la, et feia l’efecte que veies l’Harmonia quan fóra gran. Anava sempre amb un gran davantal farcit de taques, i els cabells plens de rínxols agafats al clatell, sense gaire èxit, perquè aquests es resistien i li queien pels ulls, grans i verds, cansats, i per l’esquena. Tenia l’aspecte de ser una dona gran, vella. Però, si l’observaves atentament, encara era molt jove, degué tenir l’Harmonia quan encara era una adolescent.
més…
Érem a la cuina, explicant a la senyora Margarida tot el que havíem fet, mentre ens bevien un bon got d’aigua fresca, quan va interrompre la conversa el pare de l’Harmonia. Venia borratxo com un cep, cada nit agafava la mantellina a la taverna. El Vicent i jo ens vam espantar. L’home intentava ser amable, roig com un titot, arrossegava les paraules i a penes enteníem el que ens deia. L’Harmonia va quedar petrificada. La mare provava de mantenir el tipus, avergonyida per la conducta del marit. Nosaltres frisàvem per sortir d’allí, però no ens atrevíem a moure’ns. De cop i volta, aquest home es va dirigir cap a la seua dona i li va demanar diners per tornar a la taverna. Es veu que encara no anava prou ple de vi. La senyora Margarida s’hi va negar. A ell no li va semblar gens bé, i aleshores es va posar violent. Jo no entenia per què no li donava els diners i ens desfèiem d’aquell energumen. Però ella, tossuda que tossuda, es resistia a lliurar-li els pocs diners que li restaven per a comprar queviures, aquells que s’havia guanyat amb tant d’esforç després de tantes hores de treball, escodrinyant i rascant la merda dels rics. En un tres i no res, els plats i les cassoles van volar per l’aire. Ens vam arrecerar sota la taula. Muts. Cada vegada bramava més i tot d’una va ventar una galtada a la senyora Margarida. Mentre cridava i cridava que volia diners, li pegava i li pegava. Nosaltres, aterrits, miràvem l’escena sense poder-hi fer res, mentre aquell mala bèstia maltractava aquella pobra dona d’una manera cruel. Ella intentava defensar-se. De sobte va agafar un ganivet enorme i el va amenaçar amb tanta ràbia que el va deixar d’una peça, no s’ho esperava. Es va aturar, aterrit. Estava borratxo però no prou per a no adonar-se que la seua dona, en aquell moment, era capaç de matar-lo si li tornava a posar la mà a sobre. La senyora Margarida no deia res, el reptava amb la mirada i el ganivet a la mà. Ell va acotar el cap i va desaparèixer per la porta, sabedor que els animals ferits són els més perillosos. El cos de la Margarida era tot un blau ple de macadures, tenia l’anima ferida i això és el que la feia realment perillosa. En aquell moment vaig veure com el ganivet queia a terra. L’Harmonia va sortir disparada de l’amagatall per consolar la seua mare. Nosaltres, espantats, covards com xiquets, vam trigar una mica més a sortir. Les restes de la batalla campal eren a terra. No sabíem què dir. Sobraven les paraules.
Fragment Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)