Constitució del Premi Josep Benet de Narrativa Breu
El 21 de novembre, tots els amics del Pep Benet que vam poder ens trobàrem a l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb motiu de l’homenatge que li retérem. D’aquell sopar va sortir la idea de fer un premi de narrativa breu per tal d’homenatjar almenys cada dos anys el nostre amic Pep del Lisboa. La iniciativa de Manel Rodríguez Castelló va ser acollida formidablement per tots els assistents. Amb una recollida inicial de 10 euros per cap, va començar la cosa. El mateix Manel Rodríguez Castelló va encapçalar l’avinentesa amb la promesa de 200 euros de l’Associació d’amics de Joan Valls, els amics de L’Assemblea també hi col·laboraran. Esperem trobar, a més a més, bona acollida en altres empreses i institucions amigues nostres i del Pep Benet: Cafè Lisboa, El Micalet, Penya Barcelonista Cavallers de València, Acció Ecologista Agró, La Forest d’Arana…
més…
A València hi ha un carrer que té geranis i sombres, humitats i tenebrors. Saliva i enteniment. Si voleu saber quin és: el carrer dels Cavallers.
Ben igual que la Maria del Mar Bonet, el Pep es va enamorar d’aquest carrer del barri del Carme.
Què podia fer un socarrat a la ciutat de València? Doncs fàcil: regentar un bar, i això és el que va fer tota la vida. De primer, el Cafè Cavallers i després, amb Toni, el Cafè Lisboa, el més avantguardista i modern de tot València.
Pessoa va escriure:
Si després de morir, volguéreu escriure la meua biografia,
no hi ha res de més simple.
Només teniu dues dates, la de naixement i la de la mort.
Entre l’una i l’altra, els dies són meus.
I si d’una cosa estic convençuda és que els dies eren del Pep. El nostre bon amic de somriure etern no es podia conformar només a servir copes, així que es va involucrar en la vida cultural i política del nostre país. Encara no sé com s’ho manegava, però en un país ple de capelletes, enveges i punyalades a l’esquena, el Pep tothom l’estimava.
Al Lisboa se celebraven les festes de la UPV, mentre a les parets podies observar una exposició de cartells del PSAN. En un racó seguies la conferència de premsa d’un manifest lingüístic i en l’altre es projectava un vídeo on demanàvem la llibertat de la Núria Cadenes. El Darrer Diumenge d’Octubre sempre pujava dalt, a la muntanyeta de la Patà, per sentir el parlament del Guia i saludar els amics i les amigues, per bé que tots sabíem que el cor el tenia baix i que la seua colla era la gent de la Crida.
Per la processó del Corpus, el Lisboa era el lloc ideal per poder increpar polítics, militars i beates. El Pep ens deixava fer. A tots ens servia copes. A Joan Monleón vestit de sultà en companyia de la Núria Feliu, convertida en cabaretera per carnestoltes. Al Joan Amèric i la seua guitarra. A la Carme Alborch, flamant directora de l’IVAM. A socialistes, comunistes, independentistes, nacionalistes, a tots els istes… I, a més a més, remullava la gola dels premiats després del sopar dels Premis Octubre.
El Cafè Lisboa també es va convertir en un motor cultural del barri del Carme. Cada dimarts hi havia un recital o la presentació d’un llibre: Francesc Collado, Pere Bessó, Manel Rodríguez Castelló, Vicent Berenguer, Jaume Pérez Muntaner… Molts d’ells formaven La Forest d’Arana.
Però el que en realitat ens va unir a tots va ser el Cruyff i el seu dream team. No ens en perdíem cap partit. Finalment, al Cafè Lisboa va néixer la penya Barcelonista i el gol del Koeman ens va fer tocar el cel.
La vida ens dóna i ens treu coses, i va fer desaparèixer el Lisboa del carrer dels Cavallers, ben igual que ho va fer el dream team, i les llargues converses darrere la barra.
Ara el Pep ja no em prepararà mojitos, està gaudint d’unes bones vacances pagades. Continuarà conversant amb els amics i les amigues, servint-los copes, ben igual que el Humphrey Bogart, convertit en el Rick de la pel·lícula Casablanca. Un bon whisky per al Joan Fuster, que seu al costat de la Lliber, i per a l’Ovidi, que li canta a l’Amparito. De segur que amb la seua mirada franca, serena i penetrant, observa l’Estellés i el Pessoa, que reinventen els seus millors poemes.
A tots ens agradaria demanar al Sam que la tornara a tocar, per uns moments tornar a sentir la teua veu, abaixar la persiana i tenir una llarga conversa sobre l’humà i el diví, i arreglar aquest país mentre la flaire de l’alcohol ens ennuvola la mirada. Però ho haurem de deixar per a una altra ocasió. Tu mai no hauries vingut al teu homenatge, a aquestes hores tenies feina al bar.
Gemma Pasqual i Escrivà
Amic i germa :
Quan a penes sabiem caminar, ja anavem junts, la vesprada que disares de poder fer-ho tambe eu estavem.
Per a tu
“Sorolls silenciosos que resonen en els nostres pensamens, lletres agermanades que ens fan viatjar en el temps”
Javier Soro
Xàtiva 07 de Juliol de 2009
Al Cafe Lisboa podeu vore este petit homenatge que he deixat per a tothom
que l’estimava.