Cant de la Sibil·la a Gandia
més…
L’hivern va arribar amb força i
d’un cop de ploma va fer fora la tardor amb el seu clima primaveral i càlid que
tant confortava el cor de l’Amanda.
El Nadal va apaivagar els ànims i
l’àvia i la mare van signar un armistici. La néta, al seu torn, no va fer més
preguntes, tot i que se’n moria de ganes. Però no volia trencar aquella relació
correcta i educada que havien tornat a reprendre les dues dones.
La nit de Nadal, en havent sopat,
tots quatre van pujar a l’ermita de Santa Anna, al barri de Natzaret, a
escoltar el Cant de la Sibil·la, tot un luxe que no es perdien cap any.
Després, a fora, al voltant d’un bon foc van cantar nadales i van menjar
torrons, fruites seques i pastissets de moniato. Van fer un parèntesi en el
temps i en les seues vides, on no existia passat ni futur, només el present
immediat. S’havien fet el propòsit de gaudir d’aquestes festes en pau i
harmonia. Totes necessitaven una treva. S’ho van passar d’allò més bé i van
arribar a casa cansats i satisfets, a trenc d’alba.
L’Amanda ja era al llit que la va
venir a veure l’àvia. Duia un paquet molt ben embolicat amb paper de regal i un
floc daurat.
–Que dorms? –va preguntar a la
néta amb una veu molt dolça.
–No, m’he atipat tant de dolços a
l’ermita, que no puc.
–Et porte un regal.
–No calia que et molestares –va
dir l’Amanda de compromís, mentre mirava delerosa el paquet provant d’endevinar
de què es tractava.
–Té. Però, abans d’obrir-lo, vull
que em dones la teua paraula que no el llegiràs fins que no passe el Nadal.
–És un llibre?
–No, no ho és. Per favor, no el
llegisques fins que no passe el Nadal. Fes-ho per mi i per la mare –li va
suplicar l’àvia, enigmàtica, mentre li allargava el paquet.
–D’acord –va acceptar l’Amanda,
mentre desfeia el floc i estripava el paper amb ànsia.
Es va sorprendre molt del
contingut del paquet: un diccionari vell i gastat de Pompeu Fabra i un diari
horrible de color rosa amb unes randes a les vores on a la portada, amb lletres
daurades es podia llegir: MI DIARIO. Per uns moments es va decebre, però
de seguida va reaccionar i els ulls se li van il·luminar amb llàgrimes.
–És de l’Amanda…? –va preguntar amb un fil de veu.
L’àvia va assentir amb el cap i
va fer un somriure. Dins el diari hi havia una foto de sa tia. L’Amanda la va
mirar atentament. Era veritat que s’assemblaven molt.
–Tenies raó àvia, tenim una
retirança.
–Físicament només, perquè en
realitat tu ets pastada a ta mare.
–T’equivoques.
–I tant. Sou com dues gotes
d’aigua, fins i tot en el teu amor per la música.
–Gràcies, àvia, m’ha fet molt
il·lusió –i la va besar agraïda.
–Recorda el nostre tracte. Fins
que no passen les festes no vull que el llegisques –la va tornar a advertir
l’àvia.
–El diccionari, tampoc? –va intentar fer broma l’Amanda.
–Tu ja m’entens –va dir l’àvia
mentre l’acotxava i li feia un bes molt fort –. Bona nit, filleta, i bon Nadal.
L’àvia es va tornar a mirar la
néta. Era feta i plantada a la seua filla Amanda. Era com si ara que la seua
llum s’apagava a poc a poc, després de tantes penalitats, poguera recuperar la
seua estimada Amanda. No solament vivia amb ella, sinó també amb la seua néta.
En anar-se’n l’àvia, l’Amanda no
es va poder estar de fullejar el diari. Però, com que era una dona de paraula,
el va agafar amb molt de compte, com si es tractara d’un tresor fràgil i molt
valuós i el va guardar amb pany i clau, com corresponia a aquell obsequi
meravellós.
Després va agafar el diccionari.
Era una de les primeres edicions de Pompeu Fabra i a dins, a la primera pàgina,
hi havia una dedicatòria: Un petit tresor de la llengua catalana, per a la
meua més preada joia. Tingues cura de la teua llengua i estima-la. L’avi Lluís.
Gandia, 29 de maig de 1970.
L’Amanda
es va emocionar, i amb llàgrimes als ulls i la veu nuada va desitjar un bon Nadal
a sa tia, fóra on fóra.
Fragment Et recorde, Amanda (Alfaguara/Voramar)
http://gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/46-et-recorde-amanda.html