Bon viatge, Cala…
Avui ens ha deixat Josep de Calassanç Serra, el ‘Cala’, estic massa trista per escriure un obituari com cal, però no puc deixar de dedicar-li unes paraules sentides, molt sentides…
Em disculpareu si m’estalvio la biografia d’aquest gran patriota. La darrera vegada que ens vam veure va ser a Barcelona, en una reunió de la Fundació Reeixida de la qual tots dos som patrons, m’entenia molt bé amb ell, no calia explicar-li massa les coses, ni ell a mi tampoc. Vaig tenir la sort de seure amb ell a l’hora de dinar, com sempre, em va fer un munt de preguntes del País Valencià, ell com el Joan Oliver s’estimava Catalunya completa, Catalunya la Gran, amb gent i la terra i la llengua, i el passat i el present, i el futur que ens espera, bo o dolent, infal·lible!
El nostre comiat va ser molt trist, ell ho va fer per sempre, em va dir que era molt possible que no tornarà mai més a València i potser tampoc a Barcelona, em va parlar del seu cor, sabia perfectament que havia de fer bondat. De primer li vaig dir que tot aniria bé, ja sabeu allò que se li diu a un amic per donar-li ànims, però no vaig poder acabar la frase, ell em va mirar i tots dos ens vam fondre en una forta abraçada.
Bon viatge company, per tu els versos del poeta Martí i Pol: No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc, podeu respondre que m’heu vist, sorrut i tendre alhora, a qualsevol indret des d’on es senti la remor del mar…