Tres països i Quatre barres

Les paraules de Fraga, no són les d’un vell que repapieja, no provoquen cap somriure, ben al contrari. Aquest feixista només ha verbalitzat un sentiment comú entre la seva gent. Els atacs al nacionalisme són constants, tot i que no surten a la televisió. Tot això em fa pensar en la llibreria Tres i Quatre la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial.

Us deixo un article publicat a la revista l’Escletxa fa un temps, dies després del darrer atemptat, quan encara era al carrer Pérez Bayer.

 

més…

 

 

 

 

El dissabte al matí m’agrada visitar la llibreria Tres i Quatre. És al bell mig de la ciutat de València, al carrer de Pérez Bayer, un carrer estret envoltat de centres comercials que va a parar a la plaça de l’Ajuntament. L’enrenou dels cotxes i de la gent amunt i avall desapareix en creuar el llindar de la llibreria, a dins tot és pau i silenci. Faig un cop d’ull als llibres, m’ature una mica més en les novetats, en la música, en les revistes… Entropesse amb un amic o una amiga i fem petar la xerrada, la llibreria és un bon lloc de trobada. És fàcil coincidir-hi amb alguna patum, aleshores la venere com una vaca sagrada, orgullosa de trepitjar el terra que ella trepitja, observe en silenci els seus moviments i intente retenir a la memòria aquell instant per poder-ho explicar quan siga gran als meus néts. Respire a fons la flaire que un dia hi van deixar Sanchis Guarner, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tants altres autors i autores ara ja desapareguts, que també es van passejar per aquesta mateixa llibreria i que són més vius que mai a les seues prestatgeries.

Avui és un dia especial, amb la intenció d’escriure aquest article he demanat a la Rosa Raga, la gerent de la llibreria i de l’editorial, una entrevista. Ella no vol entrevistes, no vol cap protagonisme, però accedeix a explicar-me coses. El Carles Jorro és el que s’encarrega d’anunciar la meua arribada, és el llibreter per excel·lència de l’establiment, hi treballa des dels anys setanta, va conèixer l’Eliseu a la facultat i hi va començar de comptable, finalment ha esdevingut uns dels llibreters més estimats dels Països Catalans, professional, cordial i afable. La Rosa de seguida surt a rebre’m, tota vestida de negre, amb els cabells rossos, elegant, no ha perdut l’encant d’aquella jove de la generació del 68, com ella mateixa es confessa. La seua vitalitat s’encomana i fa contrast amb l’assossec del Carles, ella insisteix que ell també ens acompanye. És tot un plaer compartir tertúlia amb aquestes dues persones, testimonis d’excepció de la història de la nostra nació.

La conversa ens porta als orígens, quan la Rosa i el seu marit l’Eliseu Climent venien llibres a domicili i en parades ambulants al mig del carrer. «La gent s’estranyava que hi haguera llibres en català. Ens preguntaven: Per dins també està en valencià?» Finalment es van decidir a fundar una llibreria editorial, i així va ser com va nàixer Tres i Quatre, d’una societat formada per Joan Senent Anaya, Joan Senent Moreno, Rosa Raga, Eliseu Climent, Santiago Ninet i Joan Fuster. Més endavant, l’empresa esdevindrà propietat exclusiva de la família Climent-Raga.

L’Eliseu Climent escriu en un article a la revista Caràcters: «El govern de “la nación”, amb la prohibició de publicar i presentar llibres, deixava poques eixides per consolidar una cultura que avui comença a sentar les bases de la normalització. Tres i Quatre, sense permís oficial, va encetar en aquesta data al País Valencià i al conjunt dels Països Catalans, un treball –avui diríem una estratègia– de difusió del fet literari en catala: d’edició de llibres i producció d’un material cultural que lentament va significar la difusió i producció d’un suport cultural –el llibre– per fer arribar els nous pensaments, idees, reflexions, a milers de persones». El nom de Tres i Quatre el van agafar d’un butlletí intern de Lo Rat Penat que dos mesos abans havien creat uns joves membres de l’entitat, entre ells Toni Moll, els quals, per aquest motiu, van acabar a comissaria. El nom fa referència a “tres països i quatre barres”.

El 12 de març de 1968 es va inaugurar la llibreria, amb la presentació del primer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, a cura de Josep Maria Castellet. L’acte va ser tot un esdeveniment cultural a la ciutat de València. Es va fer amb l’apadrinament d’Edicions 62 i d’una bona colla d’amics, com Andreu Alfaro, que va dissenyar l’interior del local, o l’Equip Realitat, que va realitzar diverses obres per als aparadors. Expliquen que, a causa dels escassos fons de la llibreria, el mateix dia de la inauguració va caldre anar a casa de Joan Fuster a buscar llibres per tal que l’establiment semblara més ple.

La llibreria aviat es va convertir en un centre d’activisme cultural i polític. És per això que, el 1970, Eliseu Climent va llogar un pis al carrer de Moratín a fi de centralitzar-hi l’organització i la coordinació de totes les activitats culturals, va crear el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, que després esdevindria Acció Cultural del País Valencià, però això són figues d’un altre paner. La Rosa somriu i fa broma: «L’Eliseu es va dedicar deu dies a la llibreria, bé, l’Eliseu i jo, ell necessitava més activitat».

L’editorial va ser concebuda i planificada al mateix temps que la llibreria, però separadament, atesa la diferent concepció que els socis tenien del que havia de ser i dels títols que s’hi havien de publicar.

Quan m’interesse pels diferents autors i autores que han publicat els seus primers llibres a l’editorial, dels llavis de la Rosa i del Carles comencen a brollar, entre d’altres, noms tan coneguts com Ferran Torrent, Isa Tròlec o Josep Lozano. «Els hem batejat a tots». Entre els llibres més venuts de l’editorial trobem obres de Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas, etc. A més a més, l’editorial va iniciar una fase d’expansió cap als anys 90 amb l’obtenció dels drets d’escriptors com Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Josep Maria de Sagarra, Miquel Martí i Pol, Pere Gimferrer o Miquel Batllori, autors que fins a la data només havien publicat a les editorials del Principat.

Enraonem fins a arribar als Premis Octubre, una de les fites culturals i polítiques més importants del panorama cultural català, segurament el millor aparador de la llibreria i de l’editorial. La Rosa i el Carles s’endinsen en els records fins a l’any 1972 quan sota el nom de Premis 9 d’octubre, per iniciativa d’Enric Tàrrega i Frederic Jordan, la llibreria Concret Llibres i Edicions 62 van convocar per primera i única vegada el premi d’assaig Joan Fuster que es va atorgar en la Societat Coral El Micalet. Va ser el mateix Fuster qui va proposar a Climent fer-se càrrec del premi. A partir de l’any 1973, Tres i Quatre va assumir aquests prestigiosos guardons, bo i canviant-ne la denominació influïts per l’evocació de la Revolució d’Octubre. «Érem tots fills i filles dels maig del 68, molt progres i tot això». La Rosa no ha deixat de somriure en tot aquest viatge per la memòria. És un exemple de dona treballadora, en uns temps en què no era gens fàcil, són vora quaranta anys al capdavant d’aquesta emblemàtica llibreria. Em ve al cap la frase tan masclista que diu darrere un gran home…, bé, jo sempre dic que hi ha una dona bocabadada. Però el cert és que l’Eliseu i ella fan un bon tàndem. La Rosa riu i fa broma: «Ens portem bé, òbviament; si no, no hauríem pogut durar tants anys, però també discrepem em moltes coses, i discutim». Quan li parle de la jubilació, no en vol ni sentir parlar: «No em jubilaré mai; si no, em moriré». «El que sí que hem fet és donar la llibreria a Acció Cultural, per al dia de demà, quan jo ja no puga, que la continue amb la mateixa línia». Potser és per aquest motiu que la llibreria és traslladarà a l’emblemàtic edifici El Segle, un centre de cultura contemporània impulsat per Acció Cultural del País Valencià i la institució cívica i de pensament Joan Fuster que s’està restaurant al cor de la ciutat de València. Un centre que naix amb la vocació de contribuir d’una manera oberta, desacomplexada i innovadora, a desbloquejar el món cultural i social a València. El Carles no els seguirà en aquest nou viatge, ell sí que es jubila, després de tants anys li ha arribat l’hora d’un merescut descans.

De cop i volta faig un gir a la conversa, no puc defugir de la realitat, aquesta amb la qual ensopeguem cada dia: el feixisme ferotge, disfressat d’anticatalanisme que campa lliurement pel País Valencià. En alguna banda he llegit que Tres i Quatre és la llibreria europea que ha patit més atemptats des de la Segona Guerra Mundial. Em sembla increïble, però ells m’ho confirmen: «Això s’ha dit sempre». A mesura que augmentava el prestigi i la popularitat de Tres i Quatre com a llibreria catalana a València, van començar els atemptats terroristes, que des del 1970 fins a l’actualitat han estat deu, sense comptabilitzar tot un seguit d’agressions diverses de menor entitat. «Les pintades són seguit, el que passa és que com alcem la persiana no es veuen»; «cada matí, quan obrim, ens trobem una pintada nova, o la porta siliconada», m’explica el Carles. «Jo no repinte la porta», puntualitza la Rosa. En dues ocasions, a causa d’aquests atemptats, es van veure obligats a refer la llibreria de dalt a baix. Però en el darrer han estat més agosarats, ja que és la primera vegada que irrompen dins la llibreria. Com ha declarat l’Eliseu Climent, és un salt qualitatiu pel clima creat pel PP valencià. «Han entrat dues vegades, la que es va fer pública i un altra fa més d’un mes. Estava jo sol, anaven a cara descoberta i tiraven els llibres contra la paret», m’aclareix el Carles.

El 20 de gener, el mateix dia que tres militants del GAV (grup d’acció valencianista) responien davant el jutjat acusats d’haver participat en l’assalt al Casal Jaume I de Russafa, a les set de la vesprada, uns encaputxats van irrompre a la llibreria violentament, cridant «som valencians, mai catalans», van proferir insults als clients i als treballadors que no paga la pena esmentar, i van tirar les prestatgeries per terra; a més a més van agredir amb un esprai tòxic el professor Gustau Muñoz, que va intentar foragitar-los, i van colpejar Vicent González, l’altre llibreter, van llançar vidres trencats i claus i van sortir disparats. «El que em vingué al cap en eixe moment va ser la dona que van cremar al caixer», m’explica el Carles. Una esgarrifança em recorre tot el cos. «Estàs ahí i com tota la frontera és de vidre, et miren i t’insulten. És molt desagradable.». «Açò a què ve? Ara que tot hauria d’estar més tranquil, ara està tot pitjor. Ara no toca…» Quanta raó té el Carles! La paraula impunitat em ve als llavis, ja que mai ningú no ha pagat per aquests actes, que vénen ja de lluny, com tampoc no ha pagat ningú per les bombes a Fuster, ni a Sanchis Guarner, ni pagaran per les agressions més recents contra la Universitat de València. Els darrers mesos hi ha hagut un increment dels atacs de l’extrema dreta. Com diu la Rosa: «Dóna ràbia, però com ja estàs tan acostumada i vius amb ràbia tota la vida, ja no la notes».

És cert que els membres del GAV que van atacar el Casal Jaume I han estat comdemnats. És un pas endavant, però no és prou. Tots tenim a la ment aquelles declaracions incendiaries del portaveu del Consell, el senyor Esteban González Pons, després del Correllengua al Camp Nou, quan equiparava un acte pacífic en defensa de la llengua catalana amb l’Alemanya nazi. Tot això dels llibres per terra i els vidres trencats, no li fa recordar res, senyor Esteban? A hores d’ara, el Consell no ha fet cap declaració condemnant un atemptat tan vil contra la llibertat i la cultura. Fuster, després de patir un atemptat amb bombes, un 11 de setembre de 1981, data molt significativa, ben igual que l’any, es preguntava si la impunitat dels agressors era aleatòria o deliberada.

Com diu la cançó, ha arribat l’hora dels adéus, el temps ha passat volant en tan agradable companyia. Quan isc de la llibreria, em fixe en les restes d’un pot de pintura que hi ha a la vorera, en les pintades de les parets. Observe atentament el munt de gent que va amunt i avall, els inquirisc amb la mirada, ningú no va veure res? Ningú no va sentir res? Tots són sords i cecs? Com va dir Fuster: «El problema real són unes determinades “toleràncies”. O complicitats? No ho sabrem mai».

Gemma Pasqual i Escrivà
 

                                                                                                                                                                                                                                 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *