650 puntades
El meu regal de Sant Jordi amb una mica de retard, aquí teniu un tast de la meva propera novel·la, espero que us agradi!
650 puntades
Darrere uns edificis rovellats i plens de floridura es desviava un camí de terra que conduïa a la nostra nova llar, el taller de costura. Hi vam arribar amb nocturnitat i traïdoria. La lluna aquella nit s’havia despertat mandrosa i amb prou feines il·luminava aquella nau desgavellada protegida per una gran reixa de metall, situada als afores de Si?lkot, envoltada d’altres magatzems semblants.
La senyora Nawaz es va acomiadar de nosaltres amb llàgrimes als ulls sense sortir del taxi. En total érem set, catorze manetes, sis nois i jo l’única noia. Ningú de tots no va descosir els llavis, torbats com estàvem, temorosos de la incertesa que ens esperava.
En Masud em va agafar fort per la mà i jo no l’amollava. Ens va rebre el senyor Hassan, un home menut, malcarat, molt eixut, amb més bigoti que barba, vestia com el senyor Mohammed i era molt més antipàtic, fiscalitzava amb ull d’àguila tots els nostres moviments. Va lliurar un sobre al taxista, que va obrir allà mateix, i se li va il·luminar la cara, estava farcit de diners. El senyor Mohammed els va comptar i va marxar sense dir ni ase ni bèstia.
més…
Li vam seguir amb la vista i vam veure com pujava al taxi. Quan va arrencar, els pneumàtics van grinyolar i vam veure com els llums posteriors espurnejaven de vermell la fosca nit. Va fer sonar la botzina dues vegades, ell i la senyora Nawaz es van acomiadar amb els braços per fora de la finestreta, nosaltres els vam tornar el gest. Van desaparèixer i ja no els vam tornar a veure mai més.
La pudor d’humitat ens pujava pel nas mentre ens enfilàvem per una inestable escala, en filera d’un, arrossegant els nostres farcellets sense dir res. Els esglaons cruixien sota els nostres peus, fins a arribar a l’últim pis, on es trobaven els dormitoris. Vam recórrer un passadís en penombra. Els nois i les noies dormíem separats. Jo no ho volia fer d’en Masud, però per més que vaig plorar i suplicar no em van deixar quedar-me amb ell.
-On s’és vist que una noia dormi a l’habitació dels nois? Au! Tira cap a dins, desvergonyida! -em va renyar el senyor Hassan i d’una manotada em va entrar a l’última porta a la dreta, l’habitació de les noies.
En veure la meva mirada aterrida, en Masud va esbossar a la boca el que volia ser un somriure tranquil·litzador, però no li va sortir gaire bé, els seus ulls eren incapaços d’emmascarar la sensació de temor i desemparament.
Tenia molta por d’aquell home, no estava acostumada que m’escridassessin tan fort. Sentia solitud, tenia ganes de cridar, de plorar, era incapaç de moure’m. Em vaig quedar paralitzada al mig de l’habitació, sense dir res, escrutava amb els ulls sorpresos aquella cofurna de parets encrostades de retalls de la pintura groga original que s’albiraven per sota dels trossos de guix despresos.
Em vaig sentir observada per uns ulls que espurnejaven en la foscor. Vaig veure formes arraulides per tota l’habitació, les seves siluetes perfilades a les parets per la tènue llum d’un parell de llums de querosè. Així que els meus ulls s’hi van avesar, vaig poder observar esquitxats pel terra de l’habitació uns matalassos on dormíem amuntegades quinze nenes, que de seguida van córrer a donar-me la benvinguda.
-Hola, el meu nom és Sumera. No tinguis por, quan t’hi acostumes no és tan dolent com sembla -em va dir una noia esprimatxada de cabells llargs i negres i uns ulls enormes. Semblava que era ella la que duia la veu cantant, era molt amable i dolça.
Em va presentar una per una totes les noies. N’hi havia de molts petites, de cinc i sis anys, amb la son enganxada als ulls. La més gran era ella, que en tenia tretze com en Masud.
De sobte es va fer un gran silenci. Totes les noies es van adormir de seguida, però jo vaig seguir desperta, amb les mans encreuades sobre el pit, la mirada fixa en la nit estelada que es veia a través de la finestra trencada. Només em van deixar quatre hores per somiar que era al meu poble, però no cosint balons sinó jugant i corrent amb en Masud entre els nostres particulars arbres dels desitjos engalanats amb cintes multicolors.
Una sorollosa sirena em va tornar a la realitat i va anunciar un nou dia molt abans de la sortida del sol. Vaig obrir els ulls tractant de recordar on em trobava i per què. Em va costar uns segons recuperar amb claredat la noció del meu canvi de vida en a penes un dia.
Totes les noies van saltar del llit i van formar en filera per rebre un escàs desdejuni compost de te dolç i pa abans de córrer escales avall cap als nostres llocs de treball. Jo les seguia com un autòmat.
Em va fer un salt el cor en tornar a veure en Masud. Anava acompanyat d’uns vint nois de totes les edats. Vaig córrer cap a ell i el vaig tornar a agafar per la mà ben fort, però el senyor Hassan ens va separar i de males maneres em va fer tornar a la meva filera en companyia de les noies.
Ens van tancar en un recinte petit i mal il·luminat, en què a penes hi havia espai. Sèiem al terra inclinades sobre un motlle de fusta en què muntàvem les complexes peces del gruix material de múltiples capes amb l’ajuda d’una espècie de agulla allargada i fil encerat.
A la meva àvia li agraden molt els còmics i riem molt llegint-los plegades. N’hi ha un que em recorda el taller on treballava, s’anomena 13, Rue del Percebe, de Francisco Ibáñez, el creador de l’arxipopular Mortadel·lo i Filemó. La 13, Rue del Percebe és una macrovinyeta que ocupa una pàgina, dividida al seu torn en més vinyetes, i que mostra un edifici d’apartaments i un munt de persones poca-soltes que hi viuen.
Jo recordo així el taller, això sí, sense gens d’humor, però amb uns personatges molt entranyables. Les primeres plantes eren dels adults, que cobraven un sou i anaven a dormir a casa seva.
A la planta baixa, hi trobàvem el senyor Qasim, el treballador més vell del taller, el que més en sabia, de cosir pilotes. Havia passat per totes les seccions, era un home molt amable, el seu món el constituïen vuit metres quadrats i una premsa accionada a pedals. Baixava el peu i se sentia un esclat semblant al produït per l’explosió d’una pilota. Un esclat cada dos segons, i una peça hexagonal de plàstic queia a terra. N’hi havia centenars arreu. Per protegir-se del soroll, el senyor Qasim es tapava les orelles amb uns retalls de plàstic, feia una pinta molt graciosa.
En una habitació contigua estaven asseguts els homes i les dones entre dues muntanyes de pilotes de futbol, una de pilotes inflades i una altra de desinflades. Un feble llum de neó els il·luminava els rostres grisos. Feia olor de plàstic i gasolina. Les dones col·locaven una vàlvula a cada pilota, la rentaven amb gasolina i passaven el cuir als homes. Aquests la desinflaven amb el genoll, en treien la vàlvula i la llançaven cap enrere. Feien moviments automatitzats. Semblava un joc. Sobre les pilotes brillaven unes lletres vermelles que mai no vaig saber què deien.
-Desinflades són més fàcils de transportar. Més lloc, més pilotes, més diners -deia el senyor Hassan mostrant les seves dents negres. Era ben clar que ell no usava cap miswak, ni tampoc no es deixava el sou en la consulta del dentista.
Una planta més amunt, en una habitació sense finestres, hi seien uns nois joves amb ulls vidriosos que imprimien cel·les de color taronja amb noms de marques famoses. Pots de laca, oberts damunt les taules, emetien vapors de trementina i amoníac que els irritaven els ulls. Per això semblaven nois tristos, perquè sempre tenien els ulls plorosos, però en realitat eren molt simpàtics i sempre ens feien broma a les noies.
-Al principi molesta l’olor. Però al poc temps us hi acostumareu -ens advertia el senyor Hassan.
A la penúltima planta, en un espai de la mida d’una àrea de penal, els nois i les noies cosíem asseguts a terra els hexàgons de cuir sota un llum difús de neó. A tota velocitat, amb puntades seques, amb força. Calia tenir molta cura per no punxar-se amb les agulles; de vegades, però, com que ens obligaven a anar molt de pressa, ens punxàvem i feia molt de mal.
A l’última planta hi havia les habitacions el sostre de la qual era el terrat, el nostre territori on ens sentíem lliures, on podíem albirar la lluna i somiar.
Cosíem pilotes de dotze a catorze hores diàries, rebíem dues racions d’arròs cada dia, un cop amb una mica de verdura, i una vegada la setmana amb una mica de carn, un poc de temps lliure i cap assistència mèdica, no vaig veure mai cap rupia ni vaig saber per a qui treballava.
El senyor Hassan s’encarregava que la producció mai no disminuís. Treballàvem com robots, sense aixecar la mirada, donar-nos un respir o parlar entre nosaltres.
Tots havíem arribat de pobles propers a Si?lkot, tractant de sortir de la pobresa i per a la majoria aquell taller s’havia convertit en la nostra única llar, sense tenir un altre lloc on anar.
-Hi ha molts nois i noies disposats a venir aquí, així que el qui no treballi ja pot agafar el camí de la porta i se’n pot tornar al poble a continuar recollint bonyigues de cabra! -ens deia el senyor Hassan enfadat.
I callats cosíem i cosíem, fins que el senyor Hassan desapareixia, per controlar altres treballadors, per fer les migdiades, en feia més d’una, o baixava a l’oficina, on passava hores amb la mirada clavada a la pantalla de l’ordinador. Llavors, nosaltres aprofitàvem per distreure’ns i fer-la petar una mica.
-Vivia en una casa que havia construït la meva família als afores de Si?lkot. Als pobles, les cases s’hi construeixen sense plànols, al contrari que a la ciutat. Era una casa gran, amb pati -ens va explicar l’Amin, un noi molt simpàtic i espavilat-. Vivíem amb la meva àvia i els meus oncles, els dos germans del meu pare amb les seves dones i els dos fills del germà gran del meu pare. De vegades venia un altre germà del meu pare. Quan jo me’n vaig anar, el germà petit del meu pare encara estava fadrí. Érem catorze persones en total vivint a la casa familiar. Tinc cinc germans. Jo sóc el segon. El més petit ha nascut fa tres anys. Fa cinc anys, quan en tenia set, vaig venir aquí a cosir pilotes. Mai ningú no em va preguntar si volia treballar o no.
-El treball no és dolent, és molt millor que robar o pidolar! -va dir en Masud.
En l’actitud d’en Masud hi havia una mica de conformisme, d’abandonament i d’acceptació de les circumstàncies. com si el que li estava succeint passés perquè li havia tocat a ell. Potser era aquí precisament on radicava la seva força, en la seva capacitat per encaixar el cop sense caure i continuar dempeus per més cops que rebés. I malgrat tot, continuar endavant.
-Com podria ser dolent? Ens manté vius! -va exclamar somrient la Sumera, que estava asseguda al seu davant-. Fa pocs anys que he començat a cosir pilotes de futbol. La meva mare mantenia la família amb feines ocasionals. El meu pare no treballava i gastava molt. Va morir fa alguns anys. Des de llavors tenim més diners, ens va millor, prou bé per enviar el meu germà de deu anys a l’escola. És el primer de la família que ha après de llegir i escriure. Es farà mestre, guanyarà força diners, podrà mantenir-nos i ja no hauré de cosir més pilotes.
Vam assentir amb el cap. La veu de la dolça Sumera ens va captivar a tots.
-El senyor Hassan em repeteix una vegada i una altra que no puc deixar de treballar fins que guanyi prou per pagar el deute d’un familiar. Mai no m’han dit qui de la meva família li ha demanat diners prestats, ni quina quantitat. Cada vegada que cometo un error en la feina, sóc multat i així el deute creix. Crec que treballaré tota la vida -es va lamentar l’Amin.
L’Amin era un noi prim i citrí de cabells castanys, tenia les espatlles estretes i semblava petit per als seus dotze anys. A mi em queia molt bé, era el noi més eixerit que mai he conegut, no tenia por de res, ni del senyor Hassan. Quan ell desapareixia, feia el que ningú no ens atrevíem a fer, corria escales avall i sortia fins i tot al carrer, i sempre tornava amb les butxaques plenes, sabó per rentar-nos, fruita, pa… Ho compartia sempre amb tots i mai ningú no li va preguntar com ho havia aconseguit. Era generós i essencialment bo, semblava viure en un món que ell s’anava construint a mida, al marge del que habitàvem la resta. Una altra cosa que m’agradava molt d’ell és que mai no perdia el seu meravellós somriure ni el bon humor, ni en els pitjors moments.
Quan el senyor Hassan no hi era, també aprofitàvem per mirar per la finestra. Observàvem el món com des d’una pantalla d’un gran televisor, això sí, en color i no en blanc i negre com el de la senyora Nawaz. Des d’allà es veien les muntanyes de l’Himàlaia, sempre cobertes de neu. També vèiem un riu, molts minarets i les seves mesquites i diverses fàbriques que treien fum contínuament.
Continuarà…
Fragment de “650 puntades” de Gemma Pasqual i Escrivà
