Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Bon dia!

9
Publicat el 23 de maig de 2011

Bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia, damunt
els caps un sol ben insolent il·lumina descarat tot l’espectacle de la gent. Lleveu-vos
les lleganyes i espavileu, que hi ha molta feina! No és hora de les lamentacions,
com va dir el poeta som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus
en terra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies en què els
sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res
no ens val l’enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens
posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que
tenim i prou: l’espai d’història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori
per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots
solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que
cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i
tot és possible!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Indignació, tribunals, veda electoral i dia de reflexió

1
Publicat el 20 de maig de 2011

No entraré a valorar l’assumpte de la indignació,
una ja té una edat i fa molts anys que estic indignada, tot i això crec que
encara no m’han fet cap foto amb el dit a la boca i aquesta no serà la primera.

més

Em treu de polleguera el bipartidisme, la
corrupció, la llei de partits i no continuo perquè no tindré aturador.
M’indigna el dia de reflexió i sobretot la veda electoral, aquell període de
temps durant el qual regeixen una sèrie de prohibicions legals vinculades a la
propaganda política, que només s’apliquen quan hi ha eleccions, i poden
començar uns dies abans i acabar hores després. La legislació varia per a cada
país i als Estats Units no existeix aquesta veda, a Argentina, en canvi, la
porten a l’extrem i durant aquest període prohibeixen, els espectacles
populars, les festes teatrals i esportives i tota classe de reunió pública que
no es refereixi a l’acte electoral.

 

Els jutges i
tribunals també m’han indignat més d’una vegada, sobretot quan es creuen en el
dret de retallar el drets dels ciutadans i ciutadanes, i això no ho poden fer
encara que sigui dia de reflexió, Europa Press fa memòria, la doctrina del
Tribunal Constitucional estableix que només pot prohibir-se una manifestació
durant un procés electoral al·legant la seva incidència en el mateix en els
casos que hi hagi “raons fundades” que la seva finalitat és “la
captació de sufragis” i no hagi estat convocada per partits, federacions o
agrupacions, úniques persones jurídiques que poden fer campanya electoral.

 

Del contrari,
adverteix, “podríem arribar a l’absurd que durant la campanya electoral
estiguessin absolutament prohibides totes les manifestacions”.

 

Aquest és un dels
arguments que va portar a l’alt tribunal a admetre el recurs d’empara presentat
per un sindicat de Mossos d’Esquadra al qual la Generalitat va impedir
manifestar-se el 2006 per protestar per les seves “precàries condicions
laborals” en una data que coincidia amb la campanya de les eleccions al
Parlament d’aquest any, decisió que va ser confirmada pel Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya.

 

La sentència del
Constitucional, amb data de 15 de desembre del 2008, comença recordant el
“relleu fonamental” del dret de reunió, ja que “per a molts
grups socials és, en la pràctica, un dels pocs mitjans dels quals disposen per
poder expressar públicament les seves idees i reivindicacions” i recalca
que, tot i que té límits -l’alteració de l’ordre públic i la col·lisió amb
altres drets fonamentals-, només podrà ser restringit quan existeixen
“raons fundades” que aquests límits no seran respectats.

 

“No n’hi ha
prou que existeixin dubtes”, afirma la sentència, que descarta que la
“mera sospita o la simple possibilitat que es produeixi la pertorbació
d’altres béns o drets protegits constitucionalment” pugui ser suficient
per justificar la prohibició.

 

A l’àmbit dels
processos electorals i en relació al fet que la Llei Orgànica de Règim
Electoral General (LOREG) no legitima “portar a terme actuacions que
indirectament puguin incidir en la voluntat dels electors, incentivant o
desincentivant l’eventual inclinació cap a una determinada candidatura”,
el TC estableix que “només en casos molt extrems cabrà admetre la
possibilitat que un missatge tingui capacitat suficient per forçar o desviar la
voluntat dels electors, donat el caràcter íntim de la decisió del vot i els
mitjans legals existents per garantir la llibertat del sufragi”.

 

A més, sosté que si
això s’aplica a les manifestacions de les pròpies formacions polítiques,
“com més cap afirmar-lo d’una agrupació de persones que es reuneixen amb
la finalitat de l’intercanvi o exposició d’idees, la defensa d’interessos o la
publicitat de problemes i reivindicacions, i no amb la intenció de la captació
de sufragis”.

 

La sentència
reconeix que “no hi ha dubte” que les opinions derivades d’aquest
“intercanvi, defensa o reivindicació” d’idees poden “arribar a
influir en el ciutadà”, però puntualitza que aquesta situació només pot
contemplar-se com “una mera sospita o una simple possibilitat”.

 

D’aquí, conclou que
“només quan s’aportin raons fundades sobre el caràcter electoral de la
manifestació, quan la seva finalitat sigui la captació de sufragis i aquesta no
hagi estat convocada per partits, federacions, coalicions o agrupacions, úniques
persones jurídiques que poden fer campanya electoral al costat dels seus
candidats, podrà desautoritzar-se la mateixa amb base en l’esmentat
motiu”.

 

Però tant li fa el
que digui el Tribunal Constitucional si el mal ja està fet, si aquests drets ja
han estat retallats, com passa sempre amb els serveis mínims de les vagues. Com
es paga aquesta irresponsabilitats del jutges?

 

Indignada i tot
votaré, perquè com bé deia Joan Fuster: “Tota política que no fem
nosaltres serà feta contra nosaltres”

 

Gemma Pasqual i
Escrivà

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un tast de Barça ou Barzakh!

0
Publicat el 19 de maig de 2011

Ci ap degglu ngay yanga, Només qui escolta aprèn

Charles Darwin ja ho va suggerir fa més de 150 anys i cap paleontòleg no ha discutit el fet que vam nàixer a l’Àfrica, que l’Àfrica és el bressol de la humanitat, el punt de partida. El meu, concretament, és la ciutat de Dakar, el mateix des d’on
els anglesos i els holandesos van enviar 12 milions d’esclaus a Amèrica fins fa a penes un segle.

més…
És l’orgullosa capital del Senegal, el país de
la teranga, que en la meua llengua wòlof significa
‘hospitalitat’. La ciutat que inspira Youssou
N’Dour i l’estació de trens de la qual va captivar
Kapu?ci?ski. La que va donar el seu nom al ral·li
més famós del món. És la ciutat dels contrastos. Al
centre de Dakar no trobareu cap graella de sortida,
ni cap bandera de quadres blancs i negres que
anuncia la meta. No hi ha tot terrenys amb la carrosseria
plena d’adhesius, ni motos de competició,
ni enormes camions a tot gas. Els edificis recorden
l’imperi francès: hi ha gratacels, cases baixes d’aire
colonial, avingudes amb arbres en les quals es troben
els cafès i les botigues que semblen inspirades
en l’antiga metròpoli.

La perifèria ens transporta a la pobresa de
l’Àfrica oblidada. Dakar és una olla de pressió.
Contaminació, fum i soroll, és un embós de cotxes
permanent, dues hores és una estimació optimista
sobre el temps necessari per a travessar la ciutat. Els
taxis de color negre i groc, i els cotxes, més vells que
els seus conductors –la nostra esperança de vida és
de 55 anys–, componen una melodia insuportable
amb les seues botzines, i els amos són els Ndjaga
Ndiaye, camionetes desgavellades marca Mercedes
de color blanc, més velles si és possible que els taxis,
que ens serveixen de transport col·lectiu a tots els
habitants dels barris perifèrics. El Car Rapid és sens
dubte el transport més pintoresc i emblemàtic de
la ciutat; pintats de blau i groc, el revisor va penjat
de la part del darrere, en companyia de molts
joves, circulen molt a poc a poc i sempre van plens
de gent. Alhamdulillah! Donem les gràcies a Al·là,
perquè cap dels joves que duen penjats a fora no
se solte i passe una desgràcia.

Venedors ambulants, nens pidolaires, a cada
cantó una dona amb el nadó a la falda o lligat a
l’esquena de la seua germana, demanen una mo15
neda per sobreviure. Homes i dones d’una increïble
bellesa llueixen bubús multicolors. Milers de
joves ens movem per aquests caòtics carrers sense
propòsit aparent, vestits amb samarretes de colors
marcits i escuts destenyits d’equips de tots els racons
d’Europa, del Schalke, de l’Ajax, del Barcelona,
del Benfica. Mirar partits a la televisió de les
grans lligues europees es converteix en una forma
d’entreteniment molt més popular que el cinema.
Molt pocs tenen televisors a casa seua, per això en
els guetos de les ciutats s’han construït petites sales
fosques, com de cinema, dins una cabana de fusta,
amb una parabòlica i un televisor. Anuncien els
grans partits que s’acosten de les lligues europees o
de la Champions amb cartells fets a mà i es cobra
l’entrada.

Les estadístiques oficials diuen que a Dakar
vivim dos milions de persones. Però a la franja
de costa que va des de la capital fins a la ciutat
de Rufisque, a l’est, n’hi habitem ja cinc milions.
Una successió de ravals que les autoritats consideren
perillosos per als tubab, que és com nosaltres
anomenem els blancs.

Jo vaig nàixer en una d’aquestes aglomeracions
miserables, on els carrers no tenen nom ni les cases
número, a Hann-Pêcheurs, el barri on un eixam de
xiquets descalços juguen entre cabres en un laberint
de carrerons de sorra que en època de pluges es
transformen en rius de fang que inunden les cases.
El meu joc preferit és el seïva: un dels jugadors
és un camell i es col·loca a terra de quatre grapes,
un altre n’és el guia, el cameller, i l’ha de tocar
tota l’estona. Quan el cameller diu «seïva!», tots
els altres jugadors han de contestar amb la mateixa
paraula i han de córrer cap al camell per intentar
tocar-lo. Per si no us ho havia dit encara, el meu
nom és Amadou i tinc setze anys…

Podeu continar llegint un fragment aquí:
http://www.bromera.com/tl_files/pdfs/Fragments/Bar%C3%A7aoubarzakh.pdf

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2
Publicat el 11 de maig de 2011

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País
Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País
Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una
oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua
qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

més…

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys,
obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable
d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga
persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver
de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a
dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat
130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació
cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

 

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport
a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat
16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650
signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió
sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català
en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit
parlamentari al Congrés espanyol.

 

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció
Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a
l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de
pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus
comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el
nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en
realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la
llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta
crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir
les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris
per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barça o Barzakh! Barcelona o la mort, Barcelona or the afterlife

0
Publicat el 10 de maig de 2011

Barça o Barzakh! No és només una novel·la és la trista realitat.

“Thank you father and mother,” was painted in French on the side of one brightly decorated boat, towed into the port by the Coast Guard before police helped the men into a Red Cross field hospital. “I have left my family behind, I’m scared, but I thank God I’m alive,” said a man waiting in line for a coach that would take the group to a nearby detention camp. He had paid over a year’s savings to risk his life by sailing for two weeks through the breach in Fortress Europe. But he felt it was worth risking the 2,000km sea journey that has seen between 500 and 3,000 west Africans drown this year. All he wanted was a job. The migrants’ motto in Wolof, the Senegalese language, is “Barca ou Barzakh” – “Barcelona or the afterlife”.

més…

As sunbathers lay on the beach beneath towering hotels and British tourists browsed in a souvenir shop called “Bloody Hell Offer On Ciggies”, a strange vessel slowly floated into shore past the jet-skis and Jolly Roger pirate ships of Tenerife’s prime package holiday resort.

The small, canoe-shaped African boat heaved and rocked with the weight of over 100 men and teenagers crammed into it. They stared blank-faced and exhausted at Los Cristianos, the concrete holiday metropolis that was their first glimpse of Europe, having been at sea on the Atlantic for 15 days with a single Yamaha motor and no cover from the sun.

This was the fifth boat of the day carrying men in various states of desperation. As supplies dwindled, some had gone without food for five days, others had not drunk for two days. The few who could no longer bare it had dipped a plastic mug into the sea and drunk the salt water, which dehydrated them further and started to play tricks with their minds. Others had skin red raw and bleeding from wet clothes rubbing against them for days on end – “a mixture of burns from the sea salt and the petrol from the boat’s engine,” said a local doctor. The unlucky ones before them had wounds so infected that limbs had to be amputated.

“Thank you father and mother,” was painted in French on the side of one brightly decorated boat, towed into the port by the Coast Guard before police helped the men into a Red Cross field hospital. “I have left my family behind, I’m scared, but I thank God I’m alive,” said a man waiting in line for a coach that would take the group to a nearby detention camp. He had paid over a year’s savings to risk his life by sailing for two weeks through the breach in Fortress Europe. But he felt it was worth risking the 2,000km sea journey that has seen between 500 and 3,000 west Africans drown this year. All he wanted was a job. The migrants’ motto in Wolof, the Senegalese language, is “Barca ou Barzakh” – “Barcelona or the afterlife”.

In the past week alone, more than 3,000 illegal immigrants from west Africa have reached the Canary Islands by boat, taking advantage of a window of perfect sailing conditions from the coast of Senegal and Mauritania. Around 23,000 have made it to the Spanish archipelago this year, five times the total for the whole of last year. Most have arrived in Tenerife. “This is Spain’s worst humanitarian crisis since the civil war,” Adán Martín, president of the Canaries’ regional government declared this week. The former army barracks being used as detention centres across the Canaries are overflowing and the measures to patrol the coastlines are inadequate, he said. More than 700 teenagers who have arrived on boats without their parents have had to be made wards of the Spanish state. But accommodation for them is now so full that today one NGO was building a camp in a pine forest near the top of Tenerife’s mountain.

Spain’s prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero this week vowed to expel the “cheating” immigrants. But on the advice of their traffickers, almost all arrive without papers and refuse to reveal their nationality in order to avoid repatriation. Most are from Senegal, which has no repatriation treaty with Spain, though others are from Mali, Mauritania, Gambia and Guinea Bissau. After 40 days in a holding camp, the Spanish have no option but to be release the men, often flying them to cities on the mainland, such as Madrid or Valencia and leaving them on the street with a sandwich, no money and a piece of paper requesting they leave the country, which is easy to ignore. Hundreds have made their way to Barcelona where there is a large Senegalese community to help them. Others have slipped into illegal employment from Spaniards.

Those arriving say the passage to the Canary Islands in an open fishing boat known as a “pirogue” or “cayuco”, is referred to in Senegal as the “D-day package” after the Normandy landings. For at least £400 per person, a boat of at least 60 passengers will set out with petrol for the motor, rice, biscuits and water and gas bottles to cook and keep warm. Seventeen people died last month when a gas bottle exploded. Most of the passengers don’t know how to swim and are scared of water, so sit rigidly in one place, getting sores on their backs and shoulders. The trip can take up to two weeks, but there have been cases of boats getting lost and spending 20 days at sea. Many of the boats have a global positioning device, but some can malfunction. Earlier this year, one boat washed up on the other side of the Atlantic in Barbados with 11 desiccated corpses on board.

High in the mountainous pine-forest of northern Tenerife, Mamadou Gueye, 17, who recently arrived by boat, sat at a school desk in a teenage holding centre concentrating on his Spanish lesson. “I’m the oldest of four, I had to come here to help my parents,” Mamadou said. “It’s just a normal part of life. At home, everyone knows someone who has left by boat. I came in a pirogue with 140 people, none of whom I knew. We sailed for a week, eating rice. When the waves got high, the others said: “Don’t worry as soon as we get to Spanish waters, our suffering will be over.” When I left, my father said to me, “If you need to cheer yourself up, think about football. Say your prayers, don’t fight other boys and behave well. I’ll stay for five years and then go home to beautiful Senegal”.

Senegal, despite its good infrastructure and relative stability, has an unemployment rate estimated at 40% and half the population is under 18. Of 11 million Senegalese, around 3 million are living abroad, most working illegally and sending home £363m in official remittances a year – equivalent to 9% of the country’s GDP. A brief attempt at an official repatriation agreement with Spain was abandoned at the end of May when the Dakar government said the first 100 immigrants to be flown home from Madrid had been mistreated. Dozens of returned Senegalese migrants blocked a highway out of Dakar with burning tyres to demand an immediate end to the repatriations. With presidential elections in 2007, the government wants to avoid confrontation at home.

In Dakar, Yaya Fall, 27, a trained computer technician, who has to provide for his mother and four sisters after his father died, was still pained by the shame of trying to smuggke himself into Europe and failing. He was saving for a second attempt. Every morning when he left his cramped room where he shared a mattress with two of his young nephews, there was a reminder of the promise of Spain: a spacious two-story building being built with money sent home by another Senegalese computer technician. “How can I give up when everyday I see proof of those that have succeeded,” he asked.

In Los Cristianos, locals in bikinis line up at the port to watch as each new boat comes in. “Soon our kids will be learning African history at school, not Spanish, and there will be no jobs for them,” said one woman from a nearby village. A poll by Spanish radio station Cadena Ser found 89% of Spaniards thought too many people were arriving. At the youth holding centres, the organisers are keen to take the “very bright, polite and disciplined” teenagers to the beach, but only in batches of 50. “Arriving with 100 blacks on a beach would scare people,” one said.

But others in the Canaries remember the 40s and 50s when it was the locals here who risked their lives on rickety boats to reach Venezuela for a better life. “My grandfather was one of the leftists who left for Venezuela in the 1940s,” said a waiter at a Los Cristianos hotel. “He was two months at sea with dozens of others. Their food ran out before they reached Martinique , so I sympathise with what these people are suffering.”

Now, a handful of immigrants whose corpses came ashore in boats are buried in Tenerife’s capital’s cemetery in graves marked “unknown immigrant”. Many locals are sad that the blue expanse around the islands are now known as the watery graves of Africa. “It’s not the image we’d want,” said a Spanish tourist from Bilbao.

But several British tourists insisted that they were not put off their holiday and continued to go out on glass bottom boats. As the empty pirogues lie moored in the bay, within swimming distance of the shore, one tourist in an England football shirt said: “The only thing I’ve got to say about immigrants here is that they are just a pain in the bum trying to flog us stuff.”

http://www.guardian.co.uk/world/2006/sep/08/spain.immigration

http://www.bromera.com/index.php/fitxa-llibre-coleccions/items/barca_ou_barzakh.html

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Barça ou barzakh!

0
Publicat el 3 de maig de 2011

A Dakar, els xiquets corren descalços darrere d’una pilota cridant «Barça ou barzakh!»,
una expressió que apliquen als emigrants clandestins que ixen de les
costes i que significa ‘Barcelona o mort!’. Amadou i Mabale han decidit
fer seu aquest crit i embarcar-se, juntament amb Umm i Noolamala, en una
pastera rumb al paradís: Europa. Sense importar-los els riscos ni els
perills que els hi esperen, tots quatre comparteixen el mateix somni:
una vida millor. Mabale vol ser jugador del Barça, Noolamala vol muntar
un saló de bellesa a Benidorm, Umm vol ser mestra i Amadou estima tant
Noolamala que la seguiria fins a la fi del món.

Lleigiu-ne un fragment:
http://bromera.com/tl_files/pdfs/Fragments/Bar%C3%A7aoubarzakh.pdf

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari