Gemma Pasqual i Escrivà

Explicava Pere Calders que cadascú basteix les seves QUIMERES d’acord amb les seves il·lusions més recòndites. I potser els Països Catalans són això, una quimera, una il·lusió que duem a dintre el cor, i ara ha arribat l’hora que passi a ser una realitat al nostre cap.

Perquè, malgrat tots els intents de secessionisme polític i lingüístic, som aquí encetant el segle XXI i no hem desaparegut. Som una nació amb mil anys d’història, som el bressol de la democràcia continental de l’era moderna, hem fet aportacions extraordinàries al patrimoni de la humanitat. Aquests són els nostres arguments, les nostres paraules, el nostre bagatge cultural i polític. Els Països Catalans som una aposta de futur i progrés. Ho va dir Pere Quart: Catalunya, València, les Illes, la Gran Catalunya, amb la gent i la terra i la llengua, I el passat i el present. I el futur que ens espera, bo o dolent, infal·lible! Potser cal afegir a aquests versos la Catalunya del Nord, la Franja de ponent i l’Alguer, per completar el mapa, amb la vènia del gran Joan Oliver.

La nostra llengua, el català, la llengua d’Ausiàs Marc, Joan Martorell, Ramon Llull, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Jaume Cabré i tants altres autors i autores, reconeguts arreu del món. És un dels nostres senyals d’identitat més significatius. És la llengua pròpia de més d’onze milions de persones, és a dir, els Països Catalans tenen més habitants que Portugal i Irlanda. El català el parlem vora vuit milions de persones, cosa que ens situa una altra vegada per sobre de molts països de ple dret. Sense oblidar que som 11 milions de vots, de consumidors. I entre altres factors econòmics importants tenim els ports més importants de la Mediterrània.

Perquè volem el pa sencer, com ens va ensenyar l’Ovidi, i no trairem la memòria dels absents. Ni deixarem a la cuneta els que han estat els nostres companys i companyes de viatge durant dècades. Ens ho va dir Joan Fuster: «Per a tots els catalans, per a tots els catalanoparlants, només hi ha una resolució clara: facin versos o novel·les, quadres o escultures, política o política, la disjuntiva final és aquesta: o Països Catalans o “regionalisme” en el mal sentit de la paraula.»

I perquè aquesta quimera, aquesta il·lusió sigui una realitat, el Nou d’Octubre tenim una altra cita a València, tant important com la de l’11 a Barcelona. Sabem que us estimeu el País Valencià, la vostra lluita ho confirma, us necessitem per recórrer plegats els carrers del Cap i Casal. No oblidem que, sense el País Valencià, Catalunya mai no serà lliure i completa.

Gemma Pasqual i Escrivà