Gemma Pasqual i Escrivà

Dissabte, 21
de juliol de 2001

Gran
manifestació antiglobalització

            Les dues dones es van llevar a trenc
d’alba i de seguida es van posar en marxa, abans que els caravinieri tornaren a fer-los alguna visita. La Xènia estava
amarada de tristor. No havia dormit, a penes havia provat el desdejuni que tan
amablement els havien ofert uns joves amb els quals havien compartit el cel com
a sostre i el sòl del parc com a llit. Tota aquella alegria que havia tingut en
veure la Norma va ser foc d’encenalls, tornava a estar capficada.

més…

Avui, segons que els
havien informat, era el dia de la gran manifestació. Colles i més colles de
persones anaven pels carrers a borbollons, tot ho omplien de moviment. La Xènia
i la Norma caminaven amb ells, amb l’esperança de trobar el pare a la capçalera
de la gran marxa en companyia del portaveu del GSF. Cada vegada es feia més
difícil avançar cap a la plaça Kennedy, que era on començava. La ciutat era un
caos, cotxes cremant, uns deu helicòpters sobrevolant la ciutat i enfrontaments
amb la policia a cada cantonada. El centre de convencions del G-8 estava
completament assetjat.

La
multitud es dirigia tumultuosament cap a la plaça. La manifestació es va posar
en marxa en silenci de dol. A les pancartes es podien llegir consignes de tota
mena, bé que les més nombrosos eren les que condemnaven la mort del Carlo. La
Xènia les llegia amb els ulls negats de llàgrimes: «Els assassins no aturaran
el nostre futur»; aquesta la signava el Centre Social pels Drets de la
Ciutadania; «G-8, crònica d’una mort anunciada»; i així una, i una altra. La
policia volia dispersar els manifestants tot atacant la cadena humana que la
protegia. Moltes persones provaven de fer cap a l’Estadio Carlini per
posar-s’hi a cobert. La tensió era molt alta. Era impossible acostar-se a la
capçalera de la manifestació, s’havia partit en dues. Les càrregues i els gasos
lacrimògens les impedien avançar. La sang corria pels carrers, hi havia una
gran quantitat de ferits i detinguts.

            La Xènia es va donar per vençuda. No
podia obligar la Norma a continuar, era massa gran per poder suportar tot allò.
Van decidir apartar-se del caos, buscar alguna eixida i intentar reflexionar.
No va ser fàcil, però finalment van poder fugir per un carreró fins a una zona
més tranquil·la, on encara no havia arribat el cacau.

            –No ho aconseguirem mai, aquesta no
és la manera de trobar mon pare.

            La jove ja no tenia ànims ni ganes
de continuar buscant-lo, estava totalment desolada. La Norma no va dir res,
només la va acaronar. Les dues dones van tornar a posar-se en marxa. Realment
no sabien cap a on anaven, però no podien quedar-se aturades.

            Caminaven sense rumb pels carrers de
Gènova. La grandiosa ciutat dels Doria era com un laberint que les anava
engolint de mica en mica. En silenci, decidides però sabedores de les poques
possibilitats de trobar sortida a aquella situació, continuaven la recerca.

            Ja havien passat moltes hores des
que havien pres l’escàs desdejuni. La Xènia ni se n’havia adonat, però el sol
intens del migdia ja començava a apagar-se. Per sort, la Norma era una dona
previsora, havia aconseguit uns entrepans i unes ampolles d’aigua dels mateixos
companys i companyes que les havien alimentades al matí.

–De
primer amansim la fam, després estarem més animades a continuar la caminada.

–No
tinc gana, Norma. T’ho agraïsc, però sóc incapaç de menjar res.

–Has
de fer un esforç.

Es
van asseure en un portal d’escala, i com dues criatures a l’hora de berenar
després d’una intensa jornada de jocs, van intentar empassar-se alguna cosa,
una tasca quasi impossible, donat el seu abatiment.

             Les dues amigues ja havien reposat forces, de manera que van
continuar caminant. Van enfilar per un carreró estret on s’albirava al final
una cruïlla de carrers, una plaça. De sobte es van trobar amb una gentada, tots
amb cara pesarosa i molts amb flors i ciris a les mans. La Xènia es va aturar
en sec, li faltava l’alè, no podia respirar, intuïa on era. El destí l’havia
portada al lloc mateix on havien assassinat el Carlo. Aquella plaça s’havia
convertit en un lloc de peregrinació.

Va
prendre una decisió. Havia arribat el moment de separar-se. No podia ni per un
moment més continuar arrossegant la Norma per tot aquell infern. Després de
reflexionar molt, va arribar a la conclusió que el millor era que la Norma
tornara al vaixell a buscar la mare, ella les esperaria allà mateix.
Necessitava estar sola, un poc de recolliment, dir adéu al seu amic, en aquella
improvisada tomba. La Norma no hi estava d’acord, trobava innecessària aquella
flagel·lació, es podia estalviar aquest patiment i quedar en un altre lloc.
Però la Xènia era molt tossuda i no pensava canviar d’idea. Malgrat estar-hi en
contra, la Norma la va obeir, li va fer un bes molt fort i en un tres i no res
va desaparèixer.

La
Xènia es va asseure a terra, a molts metres d’on es trobava el lloc exacte on
havien assassinat el Carlo. No s’atrevia a acostar-s’hi, no tenia esma de veure
la seua foto envoltada de ciris i flors. Va alçar la mirada i va veure una
placa de pedra a la paret on posava el nom de la plaça: Alimonda. Mai oblidaria
aquest nom. Es trobava desanimada però ferma; només esperava el moment que hi
haguera menys gent, potser a la nit. Passaven les hores i començava a
fosquejar, però ningú marxava d’aquell lloc. De sobte, dos caravinieri s’hi van acostar per posar-hi flors. Això la va posar
en fúria, passava de mesura; ella no volia flors dels carabinieri, de cap policia, volia responsabilitats, volia
justícia. Amb els ulls negats d’ira i de llàgrimes va córrer per enretirar les
flors; però, abans que poguera arribar-hi, algú la va aturar agafant-li el
braç. Ella es va regirar amb ràbia. La Xènia es pensava que veia visions, no
podia ser, després de tant de buscar-lo havia estat ell el que l’havia trobada.
En abraçar son pare, va caure com un sac, la debilitat de l’emoció la va trair.

            –Xènia, què tens, filleta? –el pare
l’acaronava amb llàgrimes als ulls. Havia estat molt preocupat per ella; tant,
que havia passat tot el temps buscant-la i no havia fet el seguiment del
Vittorio Agnoleto. La mirava, intentant esbrinar si s’havia fet mal,
l’estrenyia tant fort amb els seus braços que quasi no la deixava respirar.

            Quan els dos van revenir, van trucar
ràpidament la mare. De l’emoció no podia parlar, però de seguida que es va
posar les piles.

            –Et mereixes una bona escalfada
d’orelles per la teua malifeta. T’adones que no es pot obrar a caprici, que cal
reflexionar una mica més? No saps el mal tràngol que ens has fet passar.
Estàvem amb l’ai al cor tement que t’haguera succeït alguna cosa. Estàs bé,
filla? Ara mateix vaig a buscar-te i et porte a cal metge.

            La mare es repartia entre el disgust
i la preocupació, però en el fons estava molt contenta d’haver trobat la seua
filla sana i estàlvia.

            –Ho
sent, ho sent de debò –repetia la Xènia una vegada i una altra.

            El pare va tallar la conversa,
necessitava parlar amb la mare.

            –M’enduc la Xènia a dormir a
l’Indymedia Center, ara no podem travessar la zona roja, hi ha massa aldarulls,
és perillós. Allaà estarà més segura.

            La mare no estava molt d’acord amb
aquesta decisió, volia a la filla al seu costat, però va entrar en raó. El pare
en va quedar sorprès, mai havia convençut tan ràpidament la Carme. La Xènia no
deia res, era com si li haguessin xuclat tota l’energia; però per primera
vegada se sentia segura, i no amollava són pare. Van anar passejant fins a
l’Indymedia Center. Els efectes de la batalla campal entre els manifestants i
la policia eren ben visibles. Els carrers i les places al voltant de l’estació
de Brignole, que discorren des dels turons fins al moll del port, estaven sembrats
d’enderrocs. Eren visibles les conseqüències de la guerra a les sucursals
bancàries, a les botigues, als cotxes aparcats. Els contenidors d’escombraries,
les papereres, no quedava res del mobiliari urbà.

            S’havia fet fosc. Els llums dels
fanals donaven un aspecte màgic a la ciutat. Era tal com li l’havia descrita el
Carlo. La va envair una infinita tristesa. No en va dir res a son pare, s’hi va
aferrar ben fort. Els dos anaven de bracet, distanciant-se a poc a poc dels
aldarulls. Restaven callats. Satisfets d’haver-se retrobat per fi. Una singular
simfonia els amenitzava el passeig: els sons de les sirenes de bombers, de
policia i d’ambulàncies, que s’anaven apagant de mica en mica, a mesura que se
n’allunyaven.

Fragment de “Gènova, città chius@”

http://www.gemmapasqual.cat/llibres/36-llibres/63-genova-citta-chius.html