L’autoritat

 — Vinga, vinga, formeu fileres de sis! No us atureu!

Al crit dels oficials, els soldats, amarats de la suor de juliol, s’apressen a formar una filera ben arrenglerada i, allargant el braç, mesuren les distàncies dels uns amb els altres perquè l’alineació sigui perfecta. Orgullosos, amb els seus uniformes nous, repassen mentalment tots els detalls: sobretot no perdre el pas i seguir el ritme de la música, sobretot no perdre el pas i seguir el ritme de la música… Han estat assajant durant hores i saben que qualsevol error podria ser fatal, i el càstig, immediat: el General no tolera que li espatllin la seva desfilada.

Els carrers s’han netejat a fons i engalanat per a l’ocasió. Una munió de gent camina per les llargues avingudes amb banderetes a les mans, àvida per veure l’espectacle; no hi ha gaires distraccions, aquests darrers temps. Les cartilles de racionament ja fa cinc anys que s’han suprimit i la gent vol viure el present, divertir-se. A d’altres, se’ls ha suggerit que la seva entusiasta participació seria convenient; no cada dia se celebren els vint-i-cinc anys de pau, i, comptat i debatut, tots som germans. Als mutilats, se’ls ha amagat, no fos cas que la seva presència desllueixi la funció. Algunes sentències de mort han estat commutades per treballs forçats. Què coi! en aquestes èpoques, al General se li entendreix el cor.

A la tribuna d’autoritats, el cap de protocol va impartint les seves ordres:

— Les autoritats militars, a l’esquerra del General —. Els armats, carregats de galtes rosades i medalles fratricides, acaten les ordres. Quan els tens al costat les decisions es poden prendre ràpidament, peti qui peti, doncs no hi ha dret a rèplica. Això sí, els has d’acontentar fent els ulls grossos.

— Els representant de la Cúria Romana, situïn-se la dreta del General. Al General li agrada sentir l’escalf celestial —. El Cardenal i el seu seguici, rodanxons i vestits amb una sotana negre com un pecat, es situen al seu lloc. Quan s’han de prendre decisions difícils, una petita ajuda del més enllà sempre és d’agrair, i a fe de Déu que se’ls ha compensat.

— La cúpula judicial —continua el cap de  protocol — acostin-se aquí, si us plau, ben a prop… —. Els togats, tan necessaris per donar aparença legal a la venjança i a la repressió contra els vençuts i els dissidents, s’acosten ufanosos a la seva posició.

— Els representants de la propietat, situïn-se darrera del General —. Els delegats de la banca, les grans empreses i els terratinents, abillats amb barret de copa i puro, que varen finançar la rebel·lió i en són els màxims beneficiaris tenen reservada també la seva posició de privilegi.

— Els periodistes i escriptors, situïn-se a la segona fila —. Els intel·lectuals del règim  emplenen el seu espai en el podi tot fent reverències i dirigint mirades servils a tort i a dret. Els que, amb el seus dits tacats de negre, glorifiquen la baixesa, dulcifiquen  l’horror i legitimen el pillatge i la injustícia també obtenen el seu pedaç del botí i de la notorietat.

— Senyora Carmen — segueix el cap de protocol— vostè aquí darrera. Si no hi veu bé no es preocupi, totes les desfilades són iguals. Així podrà parlar amb la neboda del Cardenal i s’expliquen les seves cosetes —. Prement els llavis i la mirada, l’eixuta esposa del General es dirigeix sense protestar al punt assignat.

Després d’una breu al·locució, el General no és home de gaires paraules, s’inicia la desfilada. Que si ara passen els tancs, que si ara la infanteria lleugera seguida dels esquiadors… Les mascotes atrauen la mirada dels espectadors tant com l’armament més sofisticat. I a cada novetat del pas de la llarga processó, el General, posant-se de puntetes, pica de mans. Avui és el 25è aniversari dels esdeveniments que posteriorment li varen atorgar el poder i la glòria i vol assaborir-ne cada instant. Qui li anava a dir a ell, de qui tothom es burlava a l’acadèmia per la seva baixa estatura i veu aflautada, que, gràcies a la fortuna, arribaria a ser qui és. Ara, amb la faixa vermella, només cal una mirada seva perquè un home mori. I aquells qui el menyspreaven fan reverències al seu pas. Molts li deuen la vida i la hisenda i sap que pot comptar amb ells.

Els darrers regiments tanquen el seguici i la multitud obeeix l’odre de dispersar-se mentre la música marcial es va esvaint en l’horitzó. Esbufegant, però amb un somriure d’orella a orella, el General entra al cotxe oficial amb la seva esposa:

— Carmen, que t’ha semblat el meu discurs? — pregunta el General.

— No m’ha agradat el to amb el que m’ha parlat el teu nou cap de protocol ni el lloc on m’ha posat! Fes-lo fora! I el teu discurs és el de sempre i continues equivocant-te a la mateixa frase — respon indignada Carmen.

— Està bé, estimada… — contesta el General rient per sota el nas—.  Sí, tens raó, parlar en públic no ha estat mai el meu fort —  afegeix xiuxiuejant.

Un cop arribat a palau, el General, que ja no és aquell home que aguantava dempeus estoicament les batalles amb uns prismàtics a les mans, es dirigeix arrossegant-se a la seva butaca preferida, on hi deixa caure suaument el pes del seu cos adolorit. Es posa vacil·lant les ulleres per veure-hi de prop, i així passa la resta de la tarda, rellegint el comunicat de premsa, el que tots els mitjans de comunicació reproduiran el dia següent, i contemplant les fotografies del nou armament, tot imaginant futures batalles.

La seva dona, mentrestant, imparteix les instruccions al personal, rellegeix l’ordre del dia del Consell de Ministres del proper divendres i revisa els expedients per nomenar funcionaris i adjudicar concessions administratives.

Sopen frugalment i se’n van a dormir. Fruit del cansament i de les emocions del dia, el General s’adorm profundament. Carmen, que encara està desperta repassant els esdeveniments de la jornada, li estira bruscament el llençol per tapar-se deixant-lo mig despullat.

— Li ensenyes les dents una mica i tot va com una seda la resta del dia. El sexe fort? No s’ho creuen ni ells! Què seria de nosaltres fa vint-i-cinc anys si no l’hagués enviat a parlar amb els seus oficials i soldats perquè recolzessin l’alçament? — reflexiona amb desdeny Carmen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *