Sobre el consentiment i el poder
Amb l’aprovació de la llei de només sí és sí, els elements més reaccionaris –i no tant– han començat a fer befa i indignar-se amb l’argument que ara caldrà “signar un contracte” abans de mantenir relacions sexuals. És curiós, si més no, perquè aquesta reacció que surt de les entranyes mateixes de la ràbia contra les dones apareix en un moment en què hi ha punxades en molts espais d’oci nocturn –sigui per acabar abusant sexualment de nosaltres, sigui per generar-nos terror i tenir-nos controlades– i un reguitzell d’agressions sexuals per submissió química o aprofitant la vulnerabilitat química. Per què als homes els espanta tant, el consentiment?
Darrerament, hi ha dos llibres que tracten aquesta qüestió que m’han fet pensar molt en el concepte de consentiment i els matisos que se’n desprenen. El primer, un llibre duríssim i alhora imprescindible, és, justament, El consentiment, de Vanessa Springora –publicat en català per Empúries, amb traducció de Marta Marfany–, una autobiografia molt punyent en què l’autora explica la seva relació, quan tenia catorze anys, amb l’escriptor francès Gabriel Matzneff, que aleshores en tenia cinquanta –i de qui, per cert, tota França sabia que s’enllitava amb adolescents i a ningú li semblava un escàndol. El llibre és escrit amb un estil captivador perquè, tot i que els fets que s’hi narren posen els pèls de punta, en cap moment no cau ni el victimisme ni en un to tràgic. Narra els fets i com la van fer sentir d’una manera planera, però que arriba al fons de l’ànima. I toca, toca molt.
El segon, El buen sexo mañana, de Katherine Angel –publicat en castellà per Alpha Decay, amb traducció d’Alberto Gª Marcos–, explora els diversos primes que envolten el sexe en les dones. En una anàlisi potser massa heteronormativa, desglossa molts dels elements que han anat justificant al llarg del temps la violència contra les dones i, sobretot, contra el dret de tenir plaer, de mantenir relacions sexuals sense violència ni coacció.
El consentiment és un concepte molt complicat i amb molts matisos. La paraula mateixa ja presenta alguns problemes: consentir a alguna cosa implica que una part proposa i l’altra accepta, però aquesta acceptació no ha d’implicar necessàriament entusiasme. Katherine Angel ho resumeix així: “El consentiment, fins i tot el consentiment positiu, continua essent consentir la proposta d’un altre. Puc fer això? Sí, pots. Aquesta estructura reflecteix les pitjors normes heterosexuals.” Per això els feminismes han anat un pas més enllà i han començat a parlar d’entusiasme o de consens.
Perquè el consentiment pot quedar-se enrere i obviar una part essencial dels nostres vincles: “Els individus no mantenen relacions de poder equitatives entre si.” I en el poder, qui el té, qui l’exerceix, qui n’abusa, qui n’és desposseït, hi ha la clau tant del consentiment com d’unes relacions –afectives, sexuals, interpersonals– sanes.
En aquest sentit, el llibre de Springora fa un retrat impecable d’una relació d’abús de poder, de dominació i de maltractament psicològic, i també dels límits i matisos del consentiment. La petita V., de catorze anys, va consentir a tenir una relació amb G., de cinquanta, i un escriptor cèlebre? Ella, que vol ser escriptora, que s’ha passat la infància i l’adolescència devorant llibres per escapar-se del trauma d’un pare absent, veu en ell totes les seves aspiracions fetes home. L’admira cegament, és una nena, una adolescent. I ell, un depredador, se n’aprofita. “Un pare absent que ha deixat en la meva existència un buit insondable. Un gust pronunciat per la lectura. Una certa precocitat sexual. I, sobretot, una necessitat immensa que em mirin. Ara es compleixen totes les condicions.” [Recomano molt la lectura d’aquest llibre, perquè sacseja la consciència i fa veure clares moltes qüestions relacionades amb l’abús i el maltractament psicològic: “Hi ha moltes maneres d’arrabassar-li a algú la seva persona. Algunes al principi semblen molt innocents.”]*
Aturem-nos aquí. Que avui la qüestió és el consentiment. A dreta llei, si entenem el consentiment com a tu em proposes tal i jo et dic sí o no, no podríem dir que V. no consentís a tenir una relació sexoafectiva amb G., perquè ella se n’havia enamorat i creia que volia estar amb ell. Però, justament perquè l’admirava i volia ser com ell, i ell era una persona trenta-sis anys més gran que ella, de prestigi, G. tenia tot el poder de la relació. I conscientment va decidir d’exercir-lo i fer amb V. tot allò que va voler. V., a catorze anys, no podia consentir perquè era una nena, i G. sabia que tenia el monopoli del poder en la relació. Quan això passa, quan una part té tot el poder, no hi pot haver consentiment perquè la segona no pot dir que no, o sent que no pot fer-ho. Aleshores el consentiment s’esvaeix del tot i tan sols hi queda una cosa: l’abús.
El cas de Springora és extrem, és cert, però assenyala unes dinàmiques que passaven a la França de final dels setanta i que continuen passant ara. “La dona tot sovint accedeix a mantenir relacions que preferiria no mantenir per por de les conseqüències. És fonamental conservar la distinció entre consentiment i entusiasme precisament per a poder descriure què passa en aquestes dinàmiques de poder desiguals”, resumeix Katherine Angel.
Gabriel Matzneff era aplaudit per les seves novel·les i diaris en què descrivia amb pèls i senyals com mantenia relacions sexuals amb adolescents. I ningú no deia res perquè era un artista. “Sembla que l’artista pertanyi a una casta a part, que sigui un ésser de virtuts superiors al qual donem un mandat d’omnipotència, sense cap altra contrapartida tret de la producció d’una obra original i subversiva, una mena d’aristòcrata que ostenta privilegis excepcionals davant el qual el nostre criteri, en un estat de perplexitat cega, ha de desaparèixer.” ** Això continua passant, no solament amb artistes, també amb polítics, activistes, futbolistes, científics… Tot home que ostenti una mica (o molt) més de poder que la resta de mortals és exonerat de tota culpa perquè, i què si és un agressor, és que escriu/juga/fa política tan bé, fa tant de bé per la societat.
A banda de ser un argument absolutament hipòcrita –si l’agressor fos un home pobre no blanc, la societat ja l’hauria condemnat–, acaba posant la culpa sobre la dona, sempre: per què no vas dir que no, on anaves vestida d’aquesta manera, per què anaves tota sola, per què vas beure. [“Per què ens obsessiona tant esbrinar i quantificar si una dona ha sentit desig? Perquè li són atribuïdes utilitats importants: l’una és designar-la com a responsable de gestionar el risc de violència que li és infligida; l’altra és deixar l’home lliure de culpa. El desig ocult d’una dona ha de ser destapat perquè puguem decidir si els actes d’un home són justificats. El desig femení pot exonerar un home” (K. Angel).]
I això no passa tan sols en relacions de poder desiguals “permanents” –diferència d’edat, posició social, classe, etc.– sinó també circumstancials, com ara en espais d’oci nocturn en què hi ha homes que s’aprofiten de la vulnerabilitat química de les dones per endur-se-les al llit –per agredir-les sexualment, vaja–, sense que elles tinguin la capacitat de dir que no, o directament les droguen –submissió química– amb aquesta mateixa finalitat.
Per què molesta tant, la llei de només sí és sí? Perquè ataca els fonaments del privilegi masculí d’exercir el poder sobre les dones per treure’n allò que volen, per satisfer el seu propi desig sense haver de tenir en compte el d’elles. Perquè per fi, legalment, s’equiparen les voluntats de totes dues parts. És així de senzill: “Volem poder dir: confio que no em faràs mal. Confio que no abusaràs del teu poder.”
PS: L’estupidesa de dir que s’hauran de signar contractes per mantenir relacions sexuals és una prova més d’aquest sentiment d’atac als fonaments del privilegi i de la preponderància del poder masculí. Però també val a dir que en les pràctiques BDSM tot sovint hi ha contractes que sí que estipulen els límits de les relacions sexuals i són ben sanes i respectuoses amb els desigs i límits de totes les parts. Potser aquests que se’n riuen, n’haurien de prendre nota.
* No em puc estar de fer un petit recull de fragments que em van arribar molt, per si us ve de gust de llegir-los:
“I com podria ser dolent, si és la persona que estimo? […] Gràcies a ell, per fi existeixo.”
“L’absència, l’absència d’amor com una set que s’ho beu tot, una set de ionqui que no mira la qualitat del producte que li subministren i s’injecta la dosi letal amb la certesa que li anirà bé. Alleujat, agraït i feliç.”
“Quan estic a punt de fer quinze anys, a G. se li ha ficat al cap que ha de controlar tots els aspectes de la meva existència.”
“Era el més pervers dels malsons. Era una violència sense nom.”
“Sí, el conte de fades arriba al final, l’encanteri s’ha trencat i el príncep blau ha ensenyat la seva cara autèntica.”
“Haver-me transformat en personatge de ficció, quan la meva vida adulta encara no ha pres forma, és impedir-me desplegar les ales, condemnar-me a quedar fixada en una presó de paraules. G. no ho pot ignorar. M’imagino, però, que tant se li’n fot. M’ha immortalitzat, de què em queixo?”
“Tot i que sóc adulta, si algú pronuncia el nom de G. davant meu, em quedo glaçada i torno a ser l’adolescent que era quan el vaig conèixer. Tindré catorze anys de per vida. Està escrit.”
** De la qüestió de separar l’obra de l’artista o no, ja en parlarem més endavant.