Fundació Pere Tarrés

Educació en el lleure i acció social

2 de gener de 2013
Sense categoria
0 comentaris

L?ètica del tenir cura

En societats moralment plurals, multiculturals i tan canviants, el tenir cura requereix més que bona voluntat i actuar amb consciència, requereix també d’ètica i ciència. En efecte, més enllà dels costums i hàbits (morals), del valors tradicionals, cal practicar la reflexió crítico-racional que és l’ètica: no es tracta només del què fer, sinó del perquè, com fer-ho, i d’avaluar el que es fa des de la reflexió. Però també cal ciència: tenir cura requereix de tècniques i competències que han de tenir els professionals i els cuidadors familiars si no volen ser, malgrat que benvolents, negligents. 

El tenir cura suposa sempre una relació interpersonal que es dificulta en haver de conciliar cinc ètiques: 
1) la cívica, de dignitat, justícia i respecte (que és mirada atenta); 
2) la professional del que és expert en una matèria (infermeria, geriatria, auxiliar d’infermeria, terapeuta…); 
3) l’ètica de la persona atesa; 
4) la de la persona del professional que, sovint també és la cara visible;  
5) d’una organització (residència, hospitals, etc.) a la que representa. No és tasca fàcil conciliar justícia, qualitat de vida i qualitat del tenir cura, però cal fer-ho si es vol fer bé. 


Begoña Román i Maestre 
Vocal del Patronat de la Fundació Pere Tarrés.
Professora de la Facultat de Filosofia de la UB. 
Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya. 

Què significa així cuidar bé? Entre d’altres, que l’atenció no sigui infantilitzant, ni creadora de més dependència, sinó apoderadora i promotora d’autonomia (en el grau possible); que la persona atesa sigui el centre de les atencions i, per tant, pugui participar en la seva “administració i gestió”: són aquestes les que s’adeqüen a la persona, no la persona a l’organització. Una persona necessitada de cura, és vulnerable, per això l’objecte d’atenció no és només les tècniques i els fàrmacs sinó la vivència de tot plegat, és a dir, cal ser curosos en la gestió de la diferència personal, de la vivència de la intimitat, en la interpretació que fa de l’atenció (si la intimida, la violenta o la fa sentir bé, entesa i ben atesa). 

I per això cal esquivar el risc de sotmetre-la a la tirania de la salut, al convertir la salut en el valor principal: es vol viure a qualsevol valor i preu, “a toda costa”? Tenir cura demana compassió, empatia (no pietat), i estar disposats a demanar permís i perdó, perquè ens equivocarem (és inherent a la condició humana, finita!). I per això hem d’estar disposats a la humilitat i a l’aprenentatge que aquesta i els errors poden proporcionar. Cal així no només cuidar, sinó avaluar la qualitat dels serveis donats i relacions a partir d’ells generades, però des de la perspectiva dels afectats (la persona atesa i el seu entorn familiar que la coneix). 

Des de l’ètica cívica cal explicitar que hi un dret a ser cuidat: no és vergonyosa la situació de dependència!. La nostra societat individualista i prepotentment autosuficient concep la malaltia, la vulnerabilitat, el no funcionament “eficient, normal”, com càrregues feixugues i, sovint, abordar-ho amb aquesta “mentalitat”, augmenten el mal dels que ja estan malament, quasi fent-los sentir culpables per estar com estan i havent-nos de fer estar per ells. 

La qualitat del tenir cura diu molt de la qualitat moral i ètica d’una societat: és inherent a aquesta ètica donar raons per a viure, per a “perseverar en el ser”; i si és al final de la vida, per estar agraïts d’haver viscut, i en un entorn adequat, ajustat. Segurament no s’està bé al saber-se malalt i/o limitat en la funcionalitat desitjada,però la bona atenció ens fa sentir bé per com som tractats(més enllà del tractament), cuidats, coneguts i reconeguts com a persones dignes. 

En el tenir cura entren en joc (i no en xoc!) molts dels valors “intangibles”, i és aquí on hem de fer fort allò que no tot el que es compta i comptabilitza, compta de debò; ni sovint el que compta de debò pot/vol ser comptabilitzat. Perquè ens poden/ens podem obligar a cuidar, però no es pot obligar a voler cuidar. I quan això passa, quan un no vol cuidar, cal recuperar les raons per les qual hauríem de voler-ho: hi ha algú que pateix, que necessita dels altres: i res humà ens pot ser indiferent. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!