La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

30 de novembre de 2014
0 comentaris

Monsieur Doumani, Grippy Grappa (La Mediterrània Invisible,19)

Monsieur Doumani,  Grippy Grappa, Autoedició, 2013

Han estat una de les sensacions de la temporada en aqueixa estranya samfaina que representen les anomenades músiques del món. I la seua notorietat és un indicador molt eloqüent de les interessants disfuncions que comencen a evidenciar-se en el mercat de la música. Interessants, òbviament, per les oportunitats que ofereixen als febles, mentre els forts es parapeten a l’espera d’una, de moment inescrutable, reconversió industrial.

Monsieur Doumaní és una formació musical d’abast local que s’autoedita el seu debut discogràfic en un país, Xipre, fora completament dels radars de tendències de la world music —els noms més coneguts sorgits de l’illa, com la cantant Anna Vissi, el cantautor Alkinoos Ioannidis o l’inoblidable Manos Loïzos aconseguiren la celebritat després de traslladar-se a Atenes.

En aquestes dissuasives circumstàncies, però, Monsieur Doumanì ha aconseguit els elogis unànimes en tota la premsa internacional especialitzada que valora el seu treball d’una manera molt semblant a com ho fa qui rep la verdura directament de l’horta, crua i ufanosa en la seua autenticitat, en comptes de passar per la superfície comercial.

Perquè el primer que inspira el treball de Angelos Ionas (guitarra i veu), Antonis Antoniou (tzouras i veu) i Demetris Yiasemides (instruments de vent) és justament això: autenticitat. I no per purisme: ben al contrari. El trombó i la flauta amb què intervé el darrer —ara joganers, adès entremaliats— els allunya de les reproduccions fidels a l’ús, malgrat que onze de les tretze peces incloses ací siguen tradicionals.

L’aproximació que fa el trio a aquest repertori té un marcadíssim component lúdic que, sense renunciar ni molt menys a la qualitat musical, ho impregna tot d’una ironia, una frescor i un optimisme absolutament singulars. I en això rau segurament l’altra clau del seu èxit: sonen indiscutiblement locals —amb episodis tan esplèndids com “Kofto zeïbekiko”, “Kipriakí Sousta” o “To systemas”— per transmetre’ns valors universals.

 

Caramella 30

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!