La caseta del plater

Ha entonat el primer terç —“Recordem al tio Palero…”— que es precipita sobre nosaltres amb la seua línia melòdica enervant i el temps s’atura perquè passe eixa veu de terra i lluna.

Canta Lola Tortosa, Lola de la Torre, i el seu fraseig, tebi i poderós alhora, il·luminat amb una valencianitat antiga de profunds ressons populars, ho omple tot d’una estranya i serena malenconia. No és només l’enyorança del Montaverner del tio Palero i del ball de la granaïna a la plaça que inspira la cançó. No: aquest sentiment ve de més lluny i abraça més temps i més llocs. És la nostàlgia d’un país ben bé perdut en la memòria que reviu encavallat sobre aquesta veu de colors argilosos i reflexos nocturns.

Lola s’ha plantat al bell mig de l’escenari, mentre al seu costat, aquell cantador de pell bruna i prestigi encés, se la mira amb una barreja de franca admiració i perplexitat. Fa molts anys que canten junts, però encara el somou per dins la dolçor adolorida que convoca amb aquesta peça la seua companya d’escenaris i carrers. Amb el cap cot i la mirada absorta, sembla voler esbrinar d’on ix aquest cant que diríeu que arriba de molt lluny i avança lent i humil i solemne al compàs que marca la cantadora amb lleus oscil·lacions de la seua mà dreta, com ajudada d’unes imaginàries postisses.

És l’únic gest que segueix a la veu: el cos es manté erecte dibuixant una figura portadora d’una remota dignitat que subratlla, per l’absència d’èmfasi gratuït, la completa autenticitat del cant. Tot és veritat en la veu de Lola: la bellesa i la pena, la llum i el color.

Quan arriba als versos de tancament —“La despedida vos done / la granaïna s’acaba…”— la pena s’agreuja en forma de melangiosa anticipació: voldríem quedar-nos a viure en aquest temps aturat, escalfats pel caliu d’una veu que ens interpel·la recordant-nos d’on venim i on hauríem d’anar. Encara preguntareu per què ens l’estimem tant?

[Text publicat al llibret d’homenatge a Lola Tortosa, Lola de la Torre, confegit per l’Associació Cultural 9 d’Octubre del Genovés.

Lola Tortosa, de la Torre d’En Lloris (la Costera), ha fet parella de cant amb Pep Gimeno Botifarra des dels temps de Sarau, fa més de trenta anys. Ara ha anunciat la seua retirada de la primera línia cantadora i el passat 9 d’Octubre, al Genovés, tinguérem l’ocasió d’assistir a  un emotiu homenatge per on desfilaren tot d’amics i d’antics companys d’escenari, davall els auspicis de l’Associació Cultural 9 d’octubre i el Grup de Danses del Genovès.Aquell mateix dia, els diaris valencians portaven un anunci a tota plana del govern de la Generalitat on, tot celebrant el trenté aniversari de l’aprovació de la Llei de Símbols -que, des de llavors, el que més simbolitza és la derrota per rendició i sense pal·liatius de l’esquerra-, hi lluïa un lema absolutament infamant: “30 anys d’identitat”. L’èxit d’aquesta identitat inventada fa trenta anys és tan gran, que uns dies després anunciaren l’esborrany d’un decret mitjançant el qual es crearia una policia identitària per vigilar tots els incompliments de la celebrada llei . Confessaré que durant l’homenatge a Lola, i mentre l’emoció ho permetia, no parava de pensar en la nostra misèrrima condició: l’acte vessava de símbols i identitat, s’anomenaren territoris, voleiaren banderes, sonà un himne amb l’auditori dempeus… tot d’una valencianitat incontrovertible i tot, com podreu suposar, absent d’aquella llei ignominiosa a la qual ara s’agafa, com a un ferro roent, el podrimer que ens governa mentre exhala les seues últimes, i encara altament tòxiques, raneres de mort].

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!