La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

24 de setembre de 2009
General
9 comentaris

Hugo Mas

La temptació de posar el nom d’Ovidi Montllor damunt la taula només començar a parlar d’Hugo Mas és del tot irresistible —i, com deia Oscar Wilde, puc resistir qualsevol cosa menys la temptació.
Tots els indicis semblen forçar la mateixa conclusió: és d’Alcoi; té una veu fosca i profunda; recita i canta poesia amb una dicció pulcra, mal·leable, que cerca solucions inesperades per fer-nos partícips dels amagatalls expressius del text —el “Daltabaix d’una sextina” l’hauria signat sense dubtar-ho el mateix Ovidi!—; fa una versió d’”Al meu poble, Alcoi” —podeu veure-la ací— que canta com si l’haguera escrita ell mateix; i, per acabar-ho d’adobar, embolcalla el seu primer disc amb un capsa de cartró industrial que recorda necessàriament la carpeta dissenyada per Antoni Miró per al disc A Alcoi.
Satisfeta la temptació, però, i tot i que l’ombra d’Ovidi és més que allargada, haurem de matisar d’immediat que no és suficient per cobrir l’enorme cos musical amb què se’ns presenta Hugo Mas, cantautor amb massa arestes i plecs per simplificar-lo amb un injust eponimat.

(continua)

Hugo Mas se situa al bell mig de les convencions tradicionals del gènere per qüestionar-les subtilment, sense estridències però també sense escrúpols de cap mena, ben acompanyat d’una banda que li proporciona un matalap lleuger i fresc —piano, guitarra, percussions— sobre el qual recolzar la seua veu esplèndida, versàtil en l’execució, tremendament càlida i confidencial en el timbre.
Musica poemes amb una molt brillant intuïció estètica —ací és obligatori repetir la menció al “Daltabaix d’una sextina”, sensacional poema d’Ester Xargay que interpreta amb una agilitat i un punt de murrieria que ens remet a la part més trapella de Paolo Conte—, tot introduint elements de tibantor i fractura, amb un cert gust, compartit amb els músics que l’acompanyen, pels arranjaments juganers i matisats.
No ho posa, però, gens fàcil per l’oient passiu: demana atenció i exigeix una connivència que després es veurà compensada amb escreix. Així, cal parar un acurat esment als textos —a més de Xargay, hi ha també Manel Rodríguez Castelló, Josep Ribera, Miquel Martí i Pol…—, i especialment, als que signa el propi Mas. Poques vegades l’alçada lírica de l’autor és comparable a la dels poetes que convoca: ací, o ens condiciona alguna estranya predisposició anímica, o gosaríem dir que no és només comparable sinó que, per instants, els supera netament en hàlit poètic i fondària expressiva.
Els seus versos es desboquen a lloms d’un erotisme abrandat que exorcitza els neguits de la carn i el desig mitjançant intensos exercicis de reconstrucció poètica de la realitat: la seua és, doncs, una poesia instrumental que no cerca la secreció estètica diletant sinó un autoreconeixement urgent i peremptori. L’espectacle de deconstrucció sexual de “Novella”, la desolada serenor que recorre “Quarta paret” o l’amarga escatologia amb què es guarneix el desamor d’”Hepàtica (i ventral)”, denuncien una veu insòlita i vigorosa a la qual potser, en futurs treballs, caldria concedir-li el protagonisme que les seues qualitats semblen reclamar.
En tot cas, aquesta estrena el situa en un territori artístic actualment bastant despoblat: és més urbà i menys lisèrgic que Roger Mas, més salvatge que Miquel Pujadó o més transgressor que Francesc Moisés, cantautors, tots ells, amb els quals, per una raó o altra, el podríem emparentar.
Té molt de camp per córrer i s’hi endinsa a la carrera. A nosaltres, atesa la singular qualitat d’aquestes primeres passes, no ens resta altre que seguir-lo ben a prop.

  1. Estic molt d’acord, senyor Frechina, en les seues paraules (com moltes vegades que el llig) excepte en que jo no el veig com a cantautor directe, no em recorda massa al que s’enten com a cantautor ni hui ni fa uns anys, llevat de les últimes cançons del disc (cert). És més extrany, poètic, fosc, i molt poc evident a les lletres. La referència de Spoken Words, que tant s’estila ara, me’l definix millor. Més a l’estil de Leonard Cohen o Serge Gainsbourg. El vaig veure a Gandia aquest estiu de casualitat a l’universitat d’estiu, i no tinc massa paraules per a descriure’l, te moltíssima presència escènica i una veu captivadora, un domini del gest i una seducció indescriptible. Mireu el que va dir l’escriptor Josep Piera d’ell després del mateix concert (http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2009071900_18_613109__Panorama-Hugo). Jo ho compartisc. Llàstima que no es conega i no es prodigue més aquest xicot.

    B7s

  2. Hola.
    Algú sap on es pot aconseguir el disc d’Hugo Mas? Sé que es pot baixar d’internet a Bandcamp, però m’agradaria tenir el disc físic.
    Moltes gràcies.
    Anna

  3. Bueno días. Me llamo Pedro, soy periodista, y he encontrado vuestro blog buscando referencias de HUGO MAS en internet. Quería preguntaros unas dudas y comentaros cierta información:

    Hugo Mas tocó en Madrid el viernes pasado, día 11, en el centro Blanquerna.
    Fui allí de casualidad, pues no conocía a este artista antes de esa fecha. Quedé impresionado, muy impresionado.

    Es muy difícil mejorar el directo de este chico, de estos músicos.
    El local estaba completamente lleno, cerca de 200 personas, una parte de las cuales apenas podía ver en directo a Mas, sino que debía hacerlo a través de una pantalla. No soy buen hablante de catalán ni amante de cantautores, pero Mas comunicaba mucho más allá de su lengua vehicular, y su seducción era incontestable, nada blanda ni descafeinada. Dominaba el escenario con soltura ante un público madrileño y castellanoparlante, y pareciera que sus canciones (un valor fundamental de las cuales pienso que está en sus letras, que no llego a comprender) llegaban a cada uno de los espectadores. Hubo gente que lloró. Impresionante, sinceramente. Hacía mucho tiempo que no veía algo tan auténtico.

    Al día siguiente fui a adquirir el cd: muy bien grabado, muy fresco, muy buen sonido y una bonita envoltura nada habitual (más propia de un vinilo). Aún así, aún es mejor el directo que vi, por la capacidad comunicativa de Mas.

    He intentado buscar referencias de Mas en País Valencia y Cataluña (a través de internet), y apenas he encontrado un par de blogs donde se le menciona. Pocos conciertos, poca difusión, poco ionterés en él, poca repercusión al fin y al cabo. ¿No es conocido Hugo Mas en su zona de origen? Él mismo comentó en el concierto que no había presentado el disco ni en su ciudad, ni en Valencia, ni en Barcelona; y me resultó extraño que sí lo hiciese en Madrid, y que tuviese tanto público y tan dedicado. ¿Es realmente posible que un autor que escribe estas canciones tan poéticas en catalán/valenciano (sin ánimpo de generar polémica) sea más conocido en Madrid que en Valencia o Cataluña?

    Veo que a los redactores de este blog, al menos, os gusta Hugo Mas, aunque en vuestro post (al final) indicáis que parece que se le hace poco caso, lo cual me cuadra con la poca información que he podido encontrar sobre él en la red. ¿Podéis explicarme la situación de este misterioso y sugerente artista en Valencia o Cataluña?

    Muchas  gracias

    P.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!