La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

24 d'octubre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Celebració de la tempesta, de Gent del desert

Gent del Desert
Celebració de la tempesta
Comboi Records, 2010

El tercer disc de Gent del desert, Celebració de la tempesta,
suposa la seua consagració definitiva com a banda atípica que mereix un
seguiment atent. Atípica per moltes raons: en primer lloc, per la seua lenta i singular encarnació des d’uns inicis ben bé assemblearis en clau d’extensió musical de la tertúlia literària “El desert de la paraula”, a la seua actual configuració en forma de projecte més o menys estable i artísticament emancipat; i en segon, per la seua heterodòxia i eclecticisme -valga si cal la redundància- que els permet estar més atents als seus impulsos creatius i lúdics que al dogal d’una determinada militància estètica; uns impulsos que en aquesta tercera gravació es concreten en una mena de folk-rock, àcid i agosarat, que sembla haver trobat finalment el punt just de saó.

(continua)

Potser m’equivoque, però tinc la sensació que l’evolució ascendent i
imparable de la formació d’Ontinyent ha anat en paral·lel al grau de
convicció amb què Jesús Barran ha decidit retornar a l’escena musical:
ací no queda ja res de les provatures ben bé amateurs d’El pèndol i la terra (2007) i ben poca cosa hi perdura del divers i espontani Molles
(2009). Celebració de la tempesta és ja una obra ambiciosa i densa d’un
grup que ha decidit fer un pas endavant i posar tota la carn a la
graella.

Afortunadament, no han perdut ni una sola peça fonamental de la seua
particular idiosincràsia en cap d’aquestes bugades. Continuen, doncs,
atorgant un pes específic decisiu a l’aparell literari, deixant la
formació oberta de bat a bat perquè hi entren i n’isquen tots els
membres i col·laboradors que calga i, sobretot, fent gala d’una
insultant llibertat creativa —ara et foten una malaguenya i immediatament es despengen amb un blues— , d’un batibull de referents heterogeni i
inesperat —ací versionen a Dire Straits, Franco Battiato i Pep
Laguarda—, d’una forma d’entendre el fet musical instintiva i visceral i
d’una fidelitat absoluta als dictats de la seua particular inspiració.

Publicat en una versió escurçada a la revista Silenci, gener 2011

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!