En vespres del darrer diumenge d’octubre —transvasat del calendari polític a l’imaginari col·lectiu gràcies a la seua cançó—, i amb una lacònica nota de premsa que li dóna a tot plegat un regust més trist, Al Tall ens diu adéu després de vora quatre dècades de trajectòria. I resulta difícil destriar entre els sentiments d’agraïment
El Corral de PepetaAutoedició, 2011 Darrere de la presumpta innocència del cançoner infantil s’amaga un univers complex i retorçut, forjat a còpia d’informació provinent del món adult processada des d’un sistema de valors i una cosmovisió molt particulars. Un fet que es pot resseguir en els textos de les seues cançons construïdes amb estranyes associacions
El passat divendres vam presentar el nou disc de Mishima, L’amor feliç (Warner Music / The Rest is Silence, 2012), al Fórum FNAC de Valènca.Hi assistia només David Carabén però el format de l’acte -projecció de vídeo, presentació, entrevista al David, diàleg amb el públic i interpretació amb guitarra acústica de tres cançons- va propiciar
De vegades es dóna la situació que hem de comentar un disc per partida doble: es tracta d’evitar, òbviament, però de tant en tant passa. Llavors toca fer un exercici d’equilibrisme per no repetir-se en excés: resulta incòmode perquè el que ja has escrit t’envisca sense que ho pugues evitar i dones voltes en cercles
Un dels rituals que esperem cada any amb idèntica —i incòmoda— barreja d’expectació i aprensió és el de la publicació, per banda de les revistes i portals web especialitzats, de les llistes amb els “millors discos de l’any”. Un ritual que s’estén al llarg de sis o set setmanes perquè hi ha mitjans que l’avancen
JAVIER RUIBALPensión TrianaReed.,18 Chulos, 201051139 Sueño18 Chulos, 201191143 (CD+DVD) Javier Ruibal concita tres talents en la seua persona que rarament es presenten amb aquesta rotunda simultaneïtat: el del poeta, el del compositor i el de l’intèrpret. Com a lletrista, el cantautor del Puerto de Santa Maria ha sabut trobar una veu pròpia inconfusible, barreja de
Gent del DesertCelebració de la tempestaComboi Records, 2010 El tercer disc de Gent del desert, Celebració de la tempesta, suposa la seua consagració definitiva com a banda atípica que mereix un seguiment atent. Atípica per moltes raons: en primer lloc, per la seua lenta i singular encarnació des d’uns inicis ben bé assemblearis en clau
Feliu Ventura, Música i lletra (Propaganda pel Fet!, 2011) Sobtava la seua absència en una escena musical eufòrica de creativitat, feliçment instal·lada en un venturós i perllongat estat d’excepció que començà a gestar-se, justament, empés pel seu treball peoner i el dels pocs que l’acompanyaven en l’erm de fi de segle. I sobtava més encara
XAVIER BARÓLa màgica oliveraKhlämor, 2011krcd002 Cada nou treball que publica Xavier Baró significa un salt endavant tan substancial en la depuració del seu fascinant univers estètic que el situa, indefectiblement, com a colofó provissional de la seua carrera musical atípica i desparionada. De cop i volta, tot el seu passat es reordena apuntant en la
1. “Cims i abismes”, Carles Belda i el conjunt BadabadocVitamina sol/Cims i abismes, 2011, SG [vídeo] Maderita, en el seu inesgotable Vivir para creer (El Volcán Música, 2009), en feien una versió més cadenciosa i fidel a l’original, però els Badabadoc la doten d’una inesperada volatilitat que l’obliga a pegar voltes i més voltes en
Si ateníem els estàndards del mercat, ens va costar una petita fortuna però bé que s’ho valia. Només l’embalatge, que barrejava logos ben familiars amb indesxifrables signes katakana, ja produïa una emoció impagable. El paquet venia de l’altra banda del món però havia arribat molts pocs dies després de fer la comanda —la més estranya
Després del lapse de l’estiu (un lapse relatiu perquè encara tinguérem ocasió de presentar La cançó en valencià al Feslloch i a Alcàsser, dins del cicle de xarrades organitzat per l’Assemblea d’Esquerres local), reprenem l’itinerari amunt i avall pel país per fer-ne una primera estació en un dels esdeveniments anuals més estimats per qui subscriu:
1. Permanentment instal·lats en un estadi d’angoixa de baixa intensitat produït per l’anormalitat cultural on hem de viure, amb la geografia natural negada, l’idioma sotmés a continus embats inutilitzadors i un assetjament, ara estrident, adés silenciós, que qüestiona, menysté o, directament, intenta evitar qualsevol pas endavant que s’hi done, era bastant previsible que un fenomen
El passat 23 d’agost Las Provincias —i La Verdad en la seua edició d’Alacant— publicaven un article, signat per Burguera, amb un titular dramàtic “La música en valenciano enmudece” i uns destacats ben amanits d’aparell interpretatiu: “Durante el pasado año sólo se registraron cinco composiones musicales en valenciano mientras que en catalán rozaron el centenar”.
Passe els darrers dies de juliol a Harvard participant en un institut del Projecte Zero, referent en el canvi de paradigma educatiu liderat per monstres intel·lectuals de l’alçada de David Perkins i Howard Gardner —amb els quals tinc la fortuna de poder xarrar, debatre i aprendre al llarg d’aquests dies.El viatge a Cambridge (i per