La caseta del plater

Xàbia, 1 de maig de 2008

Comence a escriure
amb l’emoció enganxada encara al cos després d’una nit memorable.

Xàbia rebia un any
més el Xàbia-Folk, festival que organitza la branca meridional de l’Associació
Tramús que tinc l’honor de presidir. La proposta estrella del festival era una
actuació d’Oskorri acompanyats de La Romàntica del Saladar que, d’aquesta
manera, ocupava el lloc que havia ostentat la Banda Municipal de Bilbao en el
darrer disc enregistrat per la històrica formació basca, Banda Band (Elkar, 2007) —treball molt semblant al que realitzà Al
Tall amb la Banda Simfònica Unió Municipal de Torrent (25 anys en directe, Picap, 2001).

Una Romàntica del
Saladar, cal matisar de seguida, convenientment reforçada amb una selecció dels
millors músics de vent de la contornada dirigits per Héctor Buigues.

L’expectació
generada era immensa i el Xàbia Folk, desplaçat a una carpa en la Plaça de la
Constitució per les obres de remodelació de la Plaça de l’Església, anava a
batre tots els seus registres de públic amb vora un miler de persones
abarrotant el recinte. (continua)

El concert engega
amb “Gu gaituzu Oskorri” —“Aquí teniu a Oskorri, / blanc verd i roig, / hem
vingut de bon humor / per alegrar el
personal”— amb la Romàntica sonant a banda i amarant-ho tot de sentor a festa i
celebració popular. Ja no tornarà a sonar així fins al bis, amb l’imparable “Furra,
furra”. Entre el pròleg i la coda, la banda es dissol en el so Oskorri, deixa
de ser un acompanyant ornamental i pren un paper orgànic totalment fos en la
sonoritat global. Un mèrit que caldrà atribuir a l’autor dels arranjaments,
Hilario Extremiana, que ha omplert les músiques d’Oskorri de paraments i
brodats, de delicades sanefes i subtils filigranes. La Romàntica hi encaixa com
anell al dit: han treballat molt dur i se’ls veu còmodes entre les intricades
partitures. No hi ha cap senyal d’encarcarament nerviós, motiu pel qual
aconsegueixen que emergesca, des de bon començament, la principal plusvàlua del
seu quefer musical, que no és la tècnica ni l’expressió, sinó el caràcter. Oskorri
els ho posa fàcil: en comparteix el caràcter i, a sobre, funciona com una
màquinaria de precisió. De precisió tècnica i de precisió expressiva: dominen
el tempo com poques vegades hem vist en directe i dominen la sentimentalitat
amb una saviesa que no pot ser imputable només als seus vora quaranta anys d’experiència.

Havien començat lleugers
i festius, però després de la presentació de Natxo de Felipe, que parlarà tot
el concert en valencià de Xàbia —“com a bascos que som, sabem que és millor un
mal valencià que un bon castellà”—, es posen súbitament transcendents i aborden
un dels temes més antics i més bells del seu repertori, “Emazurtz”, un dels
textos de Gabriel Aresti que musicaren per al seu primer disc Gabriel Arestiren oroimenez (1976). Després
vindrà “Forjarien kanta”, altra vella cançó treta del repertori de les vagues
del metall d’Eibar —“Si no ens donen la raó / si no ens la donen per les bones
/ cremarem la fàbrica / i la casa del patró”—, i “Desertore batendako burkoa”,
el coixí del desertor, una de les seues darreres grans cançons, negació de les
solucions armades als conflictes, cant de dolor i esperança. El concert agafa
aquí una sumptuositat inesperada amb els arranjaments primorosos d’Extremiana, la
interpretació ajustadíssima d’Oskorri i la Romàntica disparant tota l’artilleria
sentimental del seu atapeït polvorí.

El vigorós
tractament de “Argi oilarrak” preludia altra efusió d’emotivitat: “Adios, ene
esposa”, cançó que descriu el comiat d’un novençà a la seua amada en marxar al
camp de batalla extreta del mateix disc (Ura,
2000). La tàctica es estovar el públic abans d’enfrontar-lo al batec
criminal de “Gerradantza bakerako”, trencaclosques rítmic que alterna compassos
de 5/8, 3/4, 2/4 i 1/4 sense més lògica que la que el propi tema imposa, i veritable
pedra de toc que la Romàntica supera amb solvència i lluïment.

El concert s’ha
convertit ja en una muntanya russa que va ascendint i descendint a velocitats
de vertigen: el lúdic “Bitkaipourri” dóna pas a l’emocionant “Aita gurea”,
parenostre laic dedicat per Natxo de Felipe al seu pare quan aquest va faltar;
Xabier Zeberio, impecable tota la nit amb el violí, ha tret la nyckelharpa i Josu
Salbide fa ara el mateix amb l’alboka per iniciar “Gipuzkoako buelta” que
precedeix a “Arin bero”, “Ezin erran nizun hitzez” i “Negu Minean”, poema de Patxiku
Perurena musicat per Antón Latxa. Entre tant, Bixente Martínez es marca un solo
de guitarra elèctrica contingut i sensual que sorprén per la naturalitat amb
què s’amalgama amb la resta de l’aparell orquestral.

La nit s’enfila
aleshores coster avall amb la traca final: “Lamikizko sukaldaria”, “Umepourri”
—barreja de temes procedents dels seus tres discos dedicats al públic infantil—
i, com a bis, el ja citat “Furra, furra”.

Què més podem
explicar? El públic crida d’entusiasme i satisfacció, mentre al backstage es vessa la felicitat: Oskorri
i la Romàntica comenten la jugada amb rostres somrients i cansats. Nosaltres
ens limitem a constatar, commoguts, que tots els amics que ens hi congreguem
compartim un mateix espurneig als ulls.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!