La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

13 d'abril de 2008
Sense categoria
5 comentaris

Sostres, Llach, Pinochet

El passat mes de
desembre, Picap publicava un disc d’homenatge a Lluís Llach que recollia algunes de
les versions que artistes de tot el món —de Jean Michel Jarre a Adrià Puntí—
feien de la seua obra. L’excel·lent tria de Quim Vilarnau quedava en segon
terme quan, en obrir la carpeta, descobríem astorats que el text de presentació
venia signat per Salvador Sostres. (continua)

Joan Carles Doval, director de Picap,
justificava la decisió al blog que manté en aquesta casa: “Aprofitaré per
deixar clar que és una proposta meva i que em sento content, orgullós i agraït
de que en Salvador hagi acceptat. Sóc prou coneixedor de que en Salvador
aixeca grans filies i grans fòbies, és més, sovint discrepo del contingut dels
seus articles, però també estic convençut de la seva gran vàlua com a
escriptor, pensador i observador i a més coneix i estima com pocs l’obra d’en
Lluís Llach”.

Com que el fòrum
cibernètic de Llach ja n’anava prou ple de missatges de disgust i de
reprovació, ens estalviàrem aleshores l’apunt que ara ens surt tal com raja.

Sostres representa,
ideològicament, el pol contrari de Llach. O a l’inrevés: Llach és el paradigma
de tot allò que, diàriament, Sostres menysprea, condemna, ridiculitza i insulta
a la seua columna de l’Avui. Els
compradors de l’antologia que, amb més o menys precisió, sintonitzem amb la
ideologia de Llach ens sentirem, doncs, novament insultats per aquesta irrupció
extemporània de tan virulent antagonista.

Avui Sostres, en
una de les seues habituals catilinàries contra els socialistes, escriu açò de
Pinochet: “La criminalització del general Pinochet és un dels símbols de
l’esquerra. És una icona, tal com la fotografia de Bachelet és penjada a molts
bars de lesbianes. […] Si mirem la realitat, és veritat que Pinochet en pelà
més d’uns quants, però va deslliurar Xile de l’atrocitat comunista i va
donar-li la prosperitat gràcies a la qual encara avui és l’únic país seriós de
l’Amèrica de baix”. Llegint-lo, llegint això de que “en pelà més d’uns quants”
uns quants milers, hauria d’haver matisat però això del matís sempre li ha
vingut gran—, no m’he pogut estar de recordar la imatge de Víctor Jara devastat
per la tortura i de pensar com li haguera anat a Llach d’haver nascut
a Sant Ignacio en comptes d’haver-ho fet a Verges.

I Sostres, si residís a Santiago de Xile i la presidència d’Allende l’haguera pillat
exercint de columnista a un diari… quin paper hi haguera jugat? Encapçalaria
un escrit seu un disc d’homenatge a Víctor Jara? Estimularia la convivència democràtica o
adobaria el terreny per l’arribada dels colpistes “alliberadors” i “portadors de prosperitat”? Les preguntes
són retòriques però les respostes que em susciten em deixen francament
neguitós.

S’està congriant
una extrema dreta a casa nostra, d’obediència estrictament catalana i amb
una tipologia específica que en dificulta la identificació, però amb totes les
xacres que aquesta traducció política de l’odi i l’hostilitat
davant les diferències ha vingut arrossegant històricament: xenofòbia, homofòbia, totalitarisme,
exaltació i imposició dels valors tradicionals, etc. Sostres representa, amb la
seua gesticulació histriònica i els seu verb insultant i agressiu, una de les
puntes de llança d’aquest corrent intel·lectual que, de mica en mica —només cal
llegir els articles dels seus imitadors i els comentaris del seus seguidors al
seu blog personal o als fòrums del diari Avui—, va creant una bèstia amb faiçons
inquietants.

Tots els que el
disculpen, li riuen les gràcies i li donen aixopluc no fan altra cosa que
alimentar la bèstia. Veurem, si algun dia es fa gran, què n’hem de fer.

Doval, al seu blog,
titlla d’intolerant a una xicota que censura la intervenció de Sostres al disc
de Llach. Faltaria més: Doval, amb el feixisme, ni que vinga ben escrit i sota una pàtina d’independentisme
català, tolerància zero.

  1. Eixa bèstia de la què parles ha existit sempre, al meu parer.  Ja que t’agrada el matís: no és el mateix en Sostres que aquella altra mala bèstia de Vic (J. Anglada). Quan demanes això:

    I Sostres, si residís a Santiago de Xile i la presidència d’Allende l’haguera pillat exercint de columnista a un diari… quin paper hi haguera jugat? Encapçalaria un escrit seu un disc d’homenatge a Víctor Jara? Estimularia la convivència democràtica o adobaria el terreny per l’arribada dels colpistes “alliberadors” i “portadors de prosperitat”? Les preguntes són retòriques però les respostes que em susciten em deixen francament neguitós.

    La resposta no la sabem, ni tan sols ell mateix. No ens dediquem a venerar i realçar l’obra de gent com ara Ignasi Villalonga, Josep Pla, l’abat Escarré, Lluís Lúcia, etc. ?
    Segurament que, com a tot arreu, guaitem el “saldo” final i no les misèries que tothom acaronem en la vida diària. Que en Sostres diu bestieses, que si fossen dites en español serien dites en la COPE, el InMundo, la Razón, El País i llocs d’aquell vessant. Precisament ací rau la novetat. Amb matisos i “entrebestieses” no és, el plantejament ètic, el mateix.

    Tu creus que quan Doval planta a Sostres en la presentació, Llach no és conscient?

    Els fets no són casuals, sinó causals. P.e.: Sí, els senyors Codorniu i Freixenet poden tindre vinyes, però Llach no, seguint la lògica de l’apunt i la del “seixantisme”.

    Ah, no?

    A la fi, el rodal seixantista és tan esquifit que sempre estan els mateixos de sempre i des de fa més de 30 anys. Caldria fer el radi del rodal més gran, no?

    Ni som tan perfectes ni tan coherents com la ment ens diu, sinó, com les circumstàncies vitals ens van motlejant. I en això caldria, que tothom, fórem més humils, a l’hora de fer crítiques. Sobretot, les banals. 

    Cordialment i gràcies per tot el que ens regales, Josep Vicent.
       

  2. Sostres no fa cap gràcia. Ni com a escriptor, ni com a pensador, ni com a observador no té cap vàlua. Per això comparar-lo amb Josep Pla (que tampoc no és sant de la meva devoció) em sembla ridícul. Els separa un abisme de cultura i intel·ligència.

    El que és segur és que SS, aquest pijo provocador, no passarà a la història de la literatura ni del periodisme. El més greu és que se li doni espai i credibilitat en mitjans de comunicació, i que alguns li tolerin certs arguments intolerables i fastigosos (jo no li he llegit mai res ni bo ni interessant). Si Sostres és la punta de llança d’alguna cosa més àmplia, aleshores sí que és preocupant, perquè aquesta cosa serà el feixisme.

  3. Quan vaig veure el disc-homenatge a casa d’un parent, em vaig esgarrifar. Recordo que tota la tarda em va quedar un neguit ben desagradable. I això, que estic ben curat d’espants!

    Perquè, com era possible que un personatge tant bèstia com en Sostres fes la presentació d’un disc d’un cantant com Llach? Com a seguidor d’en Llach em vaig sentir insultat i estafat. El “personatge” Sostres (allò que públicament cultiva) és absolutament ben contrari al cantant Llach: no només ideològicament, cosa òbvia, sinó també en forma i estil. Llach, sovint matisa, dubta, gasta un to comprensiu i mostra un afecte per tota persona. Sostres fa sovint demagògia i gala ostensible d’un menyspreu absolut cap a un munt de persones de tota mena i condició.

    La justificació d’en Doval em sembla encara més grotesca: de “bons coneixedors” de l’obra d’en Llach, als Països Catalans n’hi ha un fum. Optar pel Sostres, a més d’un insult a la sensibilitat ‘llachiana’, és una barroera manera de buscar mercat i impacte, no ens enganyem. Una estratègia comercial, vulgar a més no poder, més.

    I, de tot açò, què en pensa en Llach?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!