Recorde amb inquietant precisió
la notícia, en forma d’esquela al diari Levante, de la mort de Guillem. Havíem
tornat aquella vesprada de passar les vacances pasqüeres corrent amunt i avall
pels Ports i el Matarranya. Havia sigut una Pasqua estranya: Estellés havia
faltat unes setmanes abans i el llegia frenèticament, com si aquella lectura
compulsiva l’haguera de mantenir una temporada més entre nosaltres.
Ja en casa, amb les motxilles a
meitat desfer, fullejant un diari passat mentre berenàvem, se’ns va glaçar el
cor. (continua)
Ho temíem: l’extrema dreta
campava per on volia sense que ningú li plantara cara llevat d’una colla de
joves audaços, amb un compromís ètic d’alta volada, entre els quals es trobava
Guillem. Un exèrcit ben minso per a fer front a un enemic organitzat i bavejant
d’odi.
Els fets posteriors, el
lamentable judici, la mesquina, vil, miserable campanya de premsa, ens
compel·liren a pensar que Guillem no fou assassinat sinó executat.
I la cançó: “No tingues por”,
premonitòria —ho temíem…—, punyent, prenyada de ràbia i de sensibilitat —aquest
i no altre és el secret de Xavi Sarrià/Obrint Pas: “si l’haguéreu vist plorar, / mai no l’hauríeu oblidat, / com jo que
sempre ho duc dins del meu cap”.
Com oblidar-ho tot plegat?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!