Lau Teilatu (o sense temps per a l’amor)

Ara que sembla que no hi ha temps per a
l’amor al País Basc —no
time for love
—, potser ve a tomb retrobar-se amb aquella cançó amb què
molts començàrem a estimar —a estimar les nostres primeres parelles i a estimar
aquell convuls Euskadi de finals dels setanta. (continua)

“Lau Teilatu” és la cançó favorita de tota
una generació de joves bascos que trobaren en el seu senzill relat un deix
íntim i una lleu esperança. La cantava Itoiz, una banda de Mutriku, que, tot i
fer-ho en euskera, havia escollit una via expressiva molt allunyada dels
maximalismes viscerals de l’aleshores puixant rock radical basc. Formava part
del seu primer disc, anomenat com el grup, Itoiz
(Xoxoa, 1978), un treball intuïtiu i brillant que barrejava jazz i rock
progressiu de filiació anglosaxona, amb uns textos que en el seu moment algú
anatemitzà per escapistes sense entendre el potencial identitari que amagaven.

“Lau Teilatu” constata, amb tanta innocència
com sensibilitat, l’enorme importància de l’amistat i de l’amor a les nostres
vides, capaç d’atorgar una decisiva transcendència a coses tan innòcues com una
bufanda blanca, el fum d’un cigarret o la llum de la lluna sobre una teulada a
quatre aigües.

La dolçor i la delicadesa amb què Juan
Carlos Pérez canta la seua inoblidable melodia, damunt el puntejat complaent de
la guitarra i una flauta que voleia amb tendresa infinita, acaben d’elevar la
història a la categoria reservada per les obres perdurables.

Ninguna de les versions posteriors que se
n’han fet arriba a abraçar les seues immenses dimensions originals: ni,
òbviament, el recent desficaci perpetrat per Mikel Erentxun i Amaia Montero
—les intervencions de la qual fan més enigmàtic encara l’èxit popular de La Oreja
de Van Gogh—, ni la magnífica revisió d’Umpah-pah (Bordell, 1994), ni la bellíssima traducció rumbera dels Rumba
Norte, ni els successius homenatges euskalduns —EH Sukarra, Sorotan Bele…—,
ni la seua represa pels mateixos Itoiz. Quan l’enregistren de nou, en directe,
en el seu disc de comiat —Eremuko Dunen
Atzetik Dabil…
(Elkar, 1988)—, l’emoció certament es vessa, però ve per
altres camins: la cançó és un emblema, un himne de joventut i somnis potser
esvaïts; tanca el seu darrer concert i és impossible resistir-se a les
vibracions sentimentals de la gentada que omplia el poliesportiu de Guetxo i
que atrapa la gravació.

Amb l’ajuda d’un amic basc n’hem fet una
adaptació catalana de la lletra, adaptació que cal prendre’s amb moltes
prevencions perquè Itoiz feien ús d’un euskera heterodox, barrejant lèxic de
dialectes diferents.

En tot cas, valga el seu missatge com una
petita llum en la llunyania: potser algun dia s’impose finalment la sensatesa i
es trobe una eixida negociada al laberint ideològic en què viu immersa la
societat basca. Un laberint al qual ara li s’han tancat totes les portes i que
fa ben difícil la mateixa existència. Al capdavall, com adverteix el nostre
romanç popular —en la corprenedora versió que en feien Maria del Mar Bonet i
Rafael Subirachs—, “sense amor no es pot viure”.

 

 QUATRE
TEULADES

 

Estem
ací
i
estic content
—segur
que ton pare també…
Que bé et queda
la
bufanda blanca!

Damunt
de quatre teulades,
la
lluna enmig i tu,
mirant
cap a dalt,
sostens
el fum en les teues mans
i,
amb un bufit… buf!,
vindrà
a mi
i
serem de nou
feliços
en
les festes de qualsevol poble.

Dolçament,
canta’m
Maria
Xolt, la de Benito.
No
plores:
empal·lideixes i les llàgrimes
esborren
el teu color.

Damunt de quatre teulades…

Contents
i feliços, demà
tornarem
amb
una miqueta de xampany
no
tenim ni un duro
però
les estrelles estan amb nosaltres
i
sona un piano.

Damunt
de quatre teulades…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *