La caseta del plater

Cròniques musicals del país invisible

25 d'abril de 2007
Sense categoria
2 comentaris

El mal d?Almansa, encara?

[Publicat al Llibret de la falla d?Arrancapins,
març 2007]

 
A aquestes alçades de la Història ningú no posarà
en dubte que la transició s?ha saldat al País Valencià d?una manera si més no
curiosa: el país ha recuperat unes certes quotes d?autogovern però les ostenten
aquells que mai les havien desitjat. El mal d?Almansa sembla enquistat de forma
vitalícia i potser l?únic que hem avançat des del 1975 és que, ara, sí que ?s?ensenya
en les escoles com van esclafar un país?.

Encara esperem, però, l?arribada del cavall blanc
de Manel Boix abillat amb la senyera, aquells altres dies ?que bufe bon vent? ?com
ens prometia la cançó?, un optimisme de dolçaines en la llunyania.

I mentre esperem, bo és que la gent d?Al Tall, que
ens explicà, com ningú abans, què passà el 1707, d?on eixien els botiflers, qui
era ?l?incendiari i mala bava? i perquè el mal d?Almansa ?rossega encara i
alcança tot el poble?, continue pertinaç blasmant aquells ?lladres? des dels
escenaris de totes les places majors del país i cridant els maulets a la revolta.

Al Tall publica Quan
el mal ve d?Almansa…
el 1979, en
un moment molt delicat per a la formació: el seu anterior disc Posa vi… els havia procurat molta
popularitat però havia suscitat, també, algunes feroces crítiques de cert
sector intel·lectual neguitós per la presumpta deriva del grup cap als terrenys
de la frivolitat; Enric Ortega, anomenat la ?benzina? d?Al Tall per la seua
contagiosa vitalitat, moria sobtadament a Barcelona produint un immens sotrac
tant en el grup com en els seus seguidors; i, a sobre, el grup sofria els
inconvenients del règim assembleari que el governava amb forts debats interns
sobre la línia musical que s?hi havia de seguir.

La publicació del disc, però, sembla curar-ho tot.
Ràpidament es converteix en el treball més popular d?Al Tall i rellança la seua
trajectòria de forma absolutament inapel·lable fent justícia a la seua condició
d?obra mestra sense parangó. Una condició que el temps s?ha encarregat de
magnificar: vista avui, la cantata Quan
el mal ve d?Almansa…
roman encara com la peça de música popular
valenciana més important de tots els temps; una explosió de talent, d?intuïció
creadora, de saviesa poètica i musical que encaixa harmònicament estètica i
funcionalitat. (continua)

Enguany es compliran tres-cents anys de la derrota
del exèrcit maulet a la batalla d?Almansa, i de la consegüent promulgació del
decret de Nova Planta que derogava els furs del País i el sotmetia a
l?administració castellana. Un trist aniversari que molts pobles i ciutats
valencians celebraran amb un concert d?Al Tall protagonitzat per aquesta
extraordinària cantata. Per això hem volgut recordar amb Vicent Torrent el
moment de la seua gestació, les circumstàncies que la propiciaren, la recepció
popular de què gaudí i la seua malaurada vigència actual.

 

Comencem pel
començament. Com sorgeix el projecte de dedicar un disc a la guerra de
Successió?

Existia ja l?antecedent de Quilapayún, que el 1970
havien fet la Cantata deSanta María de Iquique, i de Los
Sabandeños, que el 1976 publicaren la Cantata de Mencey Loco, que eren dues obres
fetes més o menys amb els mateixos ingredients. Nosaltres acabàvem de publicar
el Posa vi? i estàvem plantejant-nos
de fer alguna cosa diferent, en aquesta línia una miqueta més ambiciosa.
Recorde que teníem la idea de fer una cantata d?aquest estil, però no havíem
decidit definitivament el tema.

 

No va eixir
primer el tema i després la idea de fer-ne una cantata?

No, no. Fins i tot recorde que vàrem valorar la
possibilitat de dedicar la cantata a les nuclears. En aquells moments estàvem
muntant el tema que després apareixeria en el disc ??Nuclears? …No, gràcies??
i algú ho va proposar. Prompte quedà clar que el tema de les nuclears no donava
de si com per a fer una cantata i algú suggerí el tema de la batalla d?Almansa.
Aleshores vivia encara Enric Ortega i ell ens va posar en contacte amb un
professor seu d?Història, Pep Tomàs, que ens va assessorar i ens va documentar
adequadament.

 

Enric Ortega
mor en plena preparació del disc i això fa trontollar una mica fins i tot la
continuïtat d?Al Tall…

La veritat és que ens quedem molt descol·locats
perquè és un fet del tot inesperat. Enric estava agafant un rol molt potent en
el grup: era una persona aglutinadora, amb moltíssima energia, amb molta
capacitat per dinamitzar-ho tot, sempre amb idees noves, etc. Va ser un moment
de capa caiguda… Després de la seua mort vàrem fer uns quants concerts
?alguns amb la seua vídua, Empar Torres? i decídirem tirar endavant igualment
el projecte d?Almansa.

 

En la part
musical del treball juguen un paper molt important Eliseo Parra i Enric
Esteve…

Eliseo i Enric ja havien col·laborat abans en el
grup ?més Enric que Eliseo?. En aquell moment ells estaven molt en el rotllo de
la salsa, que era una cosa que estava fent furor a Barcelona. Fins i tot en els
descansos de les gravacions o dels assajos era bastant habitual veure?ls tocant
salsa. Quan va faltar Enric Ortega, hi hagué una certa dissensió en el grup
respecte a la conveniència o no de continuar amb el projecte de la cantata, i
fins i tot respecte a la línia musical del grup. Finalment va imperar el
criteri original i Enric Esteve i Eliseo es posaren molt a fons en la feina i
d?ells són bona part dels arranjaments de la cantata ?amb alguna important
aportació de Ximo Caffarena.

 

Quina va ser
la dinàmica de treball?

Bàsicament, jo vaig escriure els textos i vaig fer
allò que en podríem dir ?disseny musical?. I ells ja posaren les músiques als
textos acabats i feren els arranjaments. En algun tema, després, calgué retocar
els textos per adequar-los millor a les músiques, especialment en el cas de la
?Processó?.

 

Iniciàveu la
cantata amb una ?Dansa de nanos?.

És una partitura manuscrita que ens va proporcionar
Empar Ranch, la filla del periodista i musicòleg Eduard Ranch, amb la qual
teníem molta relació en aquella època. Era la dansa de nanos de la vespra del
Corpus harmonitzada; una harmonització melosa, un tant edulcorada, que perdia
aquella característica rítmica tan habitual en les danses de nanos ?són danses
amb ritmes d?amalgama, normalment de 7/8?. La veritat, però, és que en aquell
moment no pensàvem ni en sets ni en onzes… quedava bonica com a obertura de
la cantata, sobretot en la versió amb la guitarra que en feia l?Enric Esteve.

 

Després venia
la ?Processó?, un dels temes més celebrats en directe sobre tot per la
contundència d?aquells versos ?Passen porcs i botiflers…?

Literàriament és un joc de fantasia que comença
invocant els poders màgics perquè facen present la història; després presenta
tres cadafals on s?asseuen els valencians del passat, del present i del futur
i, finalment, fa passar per allí tot un collage de personatges, de situacions,
de colors, de sentiments…

Això musicalment ho resolgueren Eliseu i Enric en
tres parts: un cant a l?aire de Miquel Gil, un esquema de dansà per a la
presentació dels cadafals i, ja per a la processó pròpiament dita, una marxa
mora cantada. Jo trobe que ho van encertar moltíssim.

És una peça d?ambientació, per situar l?oient i
preparar els temes que vindran a continuació.

 

La melodia
posterior del ?Dos i Quinze? és una mena d?intermedi musical…

Exactament. Trenca l?escena anterior, clou la
fantasia i anuncia que anem a un altre territori.

 

…Lligant
amb el ?Romanç de cec?.

Amb el ?Romanç de cec? vàrem voler estalviar-nos
els llargs parlaments que inclouen les cantates de Quilapayún i de Los
Sabandeños aprofitant una fòrmula narrativa tradicional molt elàstica i eficaç.
La música procedia d?un romanç ?un xiste, que se?n diu? que em va facilitar un
company de Benifaió i és un dels esquemes més coneguts del romanç de cec amb un
incipit, un final i una cèl·lula bàsica que es pot anar repetint tot el que
faça falta.

 

Si el ?Romanc
de cec? donava una visió més o menys objectiva dels fets, ?Lladres? en fa el
contrapunt subjectiu…

Sí. El romanç dóna els fets concrets i aquí se?n fa
una interpretació. Curiosament, la melodia la va portar Eliseo d?un fandango
castellà…

 

El ?Cant de
maulets? que ve a continuació es converteix en la cançó més popular, no només
del disc, sinó de tot el repertori d?Al Tall.

És el contrapunt de ?Lladres?. ?Lladres? és una
cançó un poc catastrofista, de desfeta. El ?Cant de maulets?, pel contrari, és
un cant de festa: representa uns maulets cantant en una taverna que tenen
claríssim que van a guanyar… És un tema molt festiu, extravertit: un tema
redó de Ximo Caffarena que és l?autor tant de les parts cantades com de les
parts de dolçaina.

 

I tanquen la
cantata unes ?Albades?…

Que són com la sentència moral de tota la història.
Cantem la primera Miquel Gil i jo i la segona Enric Esteve i Eliseo Parra.

 

Més de vint
anys després de l?enregistrament original, el 2001, torneu a gravar íntegrament
la cantata amb l?acompanyament de la Banda Sinfónica Unió Musical de Torrent… un fet que
certifica la seua permanent actualitat.

El fet d?enregistrar-ho
vingué donat també perquè quan es va plantejar el projecte del concert amb la
banda música, creguérem convenient que el gruix del repertori tinguera una
coherència, una unitat. La mateixa banda de Torrent va insistir molt en utilitzar
la cantata d?Almansa com a eix central del concert. La banda li dóna un to més
èpic, més emotiu, les cançons cobren altra dimensió diferent. La veritat és que
ha estat una experiència molt gratificant… i molt dura també. Després l?hem
fet una quinzena de vegades més amb set o vuit bandes diferents…

 

Mirat des de la perspectiva exposada en el disc, ha
canviat molt el país des del 1979?

Home, algunes coses han
canviat: per exemple, ara tots coneixem millor els fets que s?hi exposen però
les seues conseqüències continuen tan vigents ara com en aquells moments. I vés
tu a saber fins a quan…

El que sí que sembla clar
és el que el moviment ciutadà d?aleshores ?aquella militància, aquella empenta
social?jo hui en dia no la veig. La desmobilització de la ciutadania que van
protagonitzar tots els partits ?volien aquetar-ho tot perquè semblava que les
reivindicacions ja s?havien aconseguit en bona part? ha tingut una influència
decisiva en la història recent del País, que de ben segur haguera estat diferent
si els moviments socials hagueren seguit exercit el seu paper.

D?altra banda, però,
també es nota molt positivament el fet que ja hi ha unes quantes generacions
que han estudiat en valencià: això ha canviat la percepció pública de l?idioma.
Hi ha moltíssimes persones de gran rellevància ?professors, metges, advocats?
que practiquen un valencianisme actiu que té un pes molt important en la
societat.

 

I des de la teua posició com a músic en valencià,
quins canvis observes respecte a la situació d?aleshores?

Crec que la música en
valencià ha segut una de les grans víctimes d?aquella desmobilització que
comentàvem. Això afegit al moviment pendular experimentat per la cançó que en
aquella època també jugava un paper desmesurat: no semblava normal aquella
eufòria que es va viure en els primers anys de la transició.

Els productes culturals
de consum ordinari ?la música, però també el cinema, per exemple? tinc la
impressió que són els que més costen de normalitzar. De tota manera, la música
en valencià és una víctima molt especial perquè és evident que a la
desmobilització ciutadana i la inèrcia pendular s?hi afegeix una pràctica de
boicot actiu: si no s?entén que amb la producció que n?hi ha, i el nivell que
es demostra, la seua presència social siga tan reduïda. És un desajust
excessiu.

 

Com se us presenta l?any del tres-cents aniversari
d?Almansa?

En primer lloc, la nostra
discogràfica, Picap ?que ha adquirit tot el fons de PDI? va a reeditar el disc
de forma imminent.  Després tenim uns
quants concerts ja tancats on interpretarem la cantata. Començarem en Xàtiva el
dia 24 de febrer i després passarem per Petrer, Xàbia, Vinaròs, Dénia… i fins
i tot la mateixa Almansa! Serà curiós…

  1.  
    Sóc escriptor de relats breus, com ara Postres de músic, editat per Empúries, i des de fa poc blocaire.
    El meu bloc, Tens un racó dalt del món, és de temàtica literària, i hi poso comentaris, fragments de contes, sensacions i també proposo jocs literaris per fomentar la participació, amb premis inclosos. Ara ja vaig pel 4t Joc literari, i et convido a participar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!