Òscar Briz, benaurada dissidència

Quart Creixent, Ventilador Music, 2006

Òscar Briz és una de les
rareses més valuoses de l?escena musical valenciana. La seua ferotge
independència intel·lectual, el seu inconformisme de pedra picada, el seu
inflamat neguit per aprendre, la radical transparència de la seua mirada… tot
li confereix una singularitat ben especial.

Singularitat que s?estén a la
seua pròpia trajectòria musical. El recordem bé amb aquella mirada agressiva i
una mica burleta, una veu que ens incomodava per la seua forçada ?negrització?
i unes cançons contagioses en la seua energia que apuntaven al pop britànic més
influenciat pels designis del soul i la música negra. El grup es deia Banderas
de Mayo i la cançó que no ens podíem treure del cap, ?Me siento bien?. Obria un
elapé que contenia altres grans cançons com ?El sucio juego del amor? i que es
publicava en un moment, el 1989, en què el pop en castellà anava desunflant-se
lentament després d?uns anys d?eufòria i preeminència .

(continua)

 

El grup insistiria en aquesta
línia durant dos discos més, Mala raza (1990)
i Iris (1992), amb els quals
obtindria un prestigi vaporós i un reconeixement de la crítica més o menys
unànime ?potser se?ls valora més ara que llavors, quan el temps ha ajustat la
percepció d?un obra molt coherent i amb força guspirejos de brillantor.

El 1996, una carambola
biogràfica el situa en Austràlia dins les files d?una banda ?The Whitlams? que
passa per un moment molt crític a nivell personal ?un dels seus fundadors,
Stevie Plunder, ha aparegut mort als peus d?un penya-segat? però que es troba a
les portes d?enregistrar un disc extraordinari. El seu títol serà Eternal Nightcap (1997), portentosa
col·lecció de cançons de pop amable i vehement conduïdes per la veu i el piano
de Tim Freedman i on Òscar té una participació més aviat anecdòtica ?toca la
guitarra en tres temes?. Després girarà amb el grup pel país tot gaudint dels
enormes rèdits artístics del disc que sedueix crítica i públic a l?uníson; amb
tota justícia, convindria insistir: si cançons com ?No Aphrodisiac?,
?Melbourne?, ?Buy Now Pay Later (Charlie No.2)? o la versió de la dylaniana
?Tangled Up in Blue? s?hagueren escrit a les Illes Britàniques, The Whitlams
hagueren estat com els Stone Roses del 1989, els Oasis del 1994 o els Arctic
Monkeys de l?any passat.

Ja de nou a l?Alcúdia, Òscar
recupera un vell projecte descarament brit-pop, The Beat Dealers ?que
enregistren un deliciós EP homònim (2000)? i inicia una carrera com a cantautor
en solitari tot abandonant el castellà i l?anglés en favor del seu valencià de la Ribera.

El primer disc, enregistrat
amb Els Cors d?Aram ?on es retroba amb Bernat Pellicer amb qui ja havia
coincidit a Banderas de Mayo?, es diu, molt significativament, El temps ja ha arribat (1999). Es tracta
d?un obra il·luminada al besllum i sobrevolada per una tristesa explícita ??La
realitat fot (com un clau en el pit)?. Òscar ja no canta com abans: la seua veu
s?eleva franca i neta, pròxima, sense engolaments anglòfils ni actituds
teatrals. Musicalment, evoluciona amb gran rapidesa buscant una dicció pròpia
lluny de les evidents influències de la seua etapa anterior.

Aquesta dicció la troba en el
següent disc ?Pur desig (2003)?, un
treball lluminós, fresc, rotund en la seua confecció, que alberga alguna de les
cançons més poderoses que ha escrit mai ??Remigi?, ?Terra?, ?Deixa?m que et
mire dormir?? i que fou, sense cap mena de dubte, el millor disc en català de
l?any malgrat la sordera o la miopia recalcitrant del stablishment.

Podia haver burxat en aquest
filó estilístic esperant la possible arribada d?un èxit comercial que semblava
imminent. En compte d?això, però, decideix donar una volta de cargol a les
seues cançons bastint-les amb una complexitat ?literària i musical? que fa una
mica inhòspit al gran públic el seu tercer disc, Identitat aliena (2004). Aquí irrompen de sobte neguits
existencialistes, harmonies obertes, un cert aire brasiler, ?amefricà?, en
alguns temes, en d?altres un punt de flamenc, i una producció que renuncia a
les llums i la nitidesa de Pur desig
i que s?escau un punt desenfocada en algun moment ?cançons com ?Ella dorm?,
tinc la impressió que evacuen part de la seua màgia pels clavills de la
botonera de la taula de mescles.

Quart creixent (2007), inaugura una nova etapa en el seu periple
artístic: ha crescut enormement com a guitarrista i això li permet plantejar un
disc totalment obert a ritmes diversos i solucions harmòniques inesperades.
Entra l?electrònica amb molta cautela, contrapuntejant les guitarres amb sons
sintètics gens molestos i omplint tots els racons de matisos sonors. En algunes
cançons hi ha deixos estilístics del seu passat més remot ?? Tirar a matar??;
en altres diríeu que, finalment, les enyorades ensenyances d?Ia i Batiste al
seu gloriós Chichonera?s cat han
trobat un deixeble d?alçada ??Meu cel colorit??; i en totes, al capdavall,
trobareu un home rabiós, incòmode amb l?entorn, que, efectivament, tira a matar
amb les seues lletres enverinades: un contestatari que sap administrar la
tendresa; un dissident excepcional.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *